DE DAPHNE DU MAURIER A LA SENYORA DANVERS

Avui fa 113 anys que va néixer Daphne du Maurier, autora, entre d’altres, de la novel·la «Rebecca» que Alfred Hitchcook va convertir en pel·lícula el 1940; fa, per tant, 80 anys i ningú no ho diria. D’aquesta pel·liculassa el que més record és la por gens diluïda que em feia -i segurament encara em faria si la tornàs a veure- la senyora Danvers, la majordoma de Manderley, interpretada per una actriu excel·lent, Judith Anderson. Fruit del ressò entre nosaltres d’aquesta primera pel·lícula de Hitchkook als EUA, el seu títol, des de llavors, designa la «jaqueta de punt sense coll que es corda pel davant», segons el Diccionari de l’IEC, a més de designar qui és difícil governar pel seu geni, que el porta a plantar cara, a replicar, a no obeir, etc.; o una dormida curta.

Les novel·les de Daphne du Maurier són fosques, inquietants amb un punt gens menyspreable d’angoixa, probablement perquè reflecteixen una vida interna convulsa i en pugna permanent amb un entorn que mai no li va permetre expressar la seva sexualitat com la sentia. De nina es feia dir Èric, va rebre una educació molt refinada i, per això i per allò, hagué de viure els inferns del que s’oculta per imperatius d’aparença, d’estatus o del que tothom espera que siguis.

Segons conta ella mateixa a les seves memòries, el seu pare, l’actor i productor Gerard du Maurier, volia tenir un fill perquè arribàs a ser mariscal de camp i per això ella hagués volgut ser nin. No pogué arribar on son pare desitjava que arribas un fill seu mascle, però es casà amb Sir Frederick Arthur Motague Browning, que era lloctinent i, a més, heroi de guerra. Per la seva banda, la seva biògrafa, Margaret Forster, diu que estant casada amb el sir va estimar dones, una de les quals, per més afegir al banyat, havia estat amant de son pare.

Tot això ho sabérem molt de temps després de llegir o veure “Rebecca” o “Els ocells”, pel·lícula també de Hitchcook basada en un conte seu. En tornar-les a llegir o veure hauríem de tenir present l’angoixa i el desplaer en què va viure Daphne du Maurier allò que sentia.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *