CAVALCANT UN NÚVOL

Del contratenor polonès Jakub Józef Orlinski no en sap res llevat de quatre pinzellades per indicar que és jove, bell, atrevit sobre l’escenari i fins i tot amb un punt de descaradura a l’hora de presentar les interpretacions, bé en directe bé en gravacions. El seu més amic, però, atent a la seva distreta voluntat li ha recomanat que l’escoltàs amb atenció per sentir tot el poder de la bellesa que transmet. Per ventura així el rescatarà de la boira que creu que el circumda.

I fa cas al seu més amic, i el primer que sent en acarar-se al contratenor és una fitorada fonda a les butzes del quadre de comandament de tots els sentits. Diu amb una grandesa gens corrent “Alla gente a Dio diletta”, obra d’un deixeble d’Alessandro Scarlatti, Francesco Nicola Fago. No és gens valent a l’hora de crear però Orlinski l’engrandeix. Va tenir una tracalada de fills, Fago, onze, encara que cinc moriren sent molt criatures. I mentre tenia fills escrivia òperes i música sacra. I sembla que no li anà gens malament. Coneixia bé l’ofici i era eficaç.

Tot el seu sistema perceptiu darrerament es curtcircuita amb excessiva freqüència  i tant la volença com la voluptat el deixen a l’estaqueta cada dos per tres. Però Orlinski li fa veure que la vida no és altra cosa que un detall, sols això. I quan arranca el “Donec Ponam”, del barceloní Domènec Tarradellas el mòbil l’avisa que acaba de rebre un missatge. “Et veig passar cavalcant un núvol”. Qui li ho ha enviat sap com l’ha de retornar a la vida dels detalls. Somriu i mira per la finestra que acaba de desfer els colors de l’horabaixa. I encara és a temps de veure que el genet no és ell, és Orlinski.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *