DIBUIXOS ESDEVINGUTS EINA

L’arribada ressagada dels Mags d’Orient, per desitjada, sol ser la més aclamada. I en no haver-hi millor present, per mi, que els llibres –que contenen l’or més pur, l’encès més purificador i la mirra més estimulant i aromàtica-, aquest matí me n’han deixat un bon esplet. I com que no m’he pogut estar d’acaronar-los, he entrat al bar veí i amic i els he estès damunt la taula que he ocupat per mi sol i el cafè que fan al meu gust.

Val a dir que aquest meu bar sol ser freqüentat per clientela, en general, poc empàtica amb els nostres presos polítics i, per això, gens procliu al procés emancipador del Principat, raó per la qual m’ha agradat especialment exposar “Des del banc dels acusats”, de Raül Romeva i Rueda, impressions dibuixades i narrades del judici ignominiós a què va ser sotmès juntament amb els altres vuit condemnats injustament.

Corprèn percebre la força de Romeva –i també la dels altres empresonats- en aquest testimoniatge d’una farsa jurídica que està pagant tan cara. Entra la reflexió assenyada, deixa que tregui el cap el sentit de l’humor i això diu molt de la seva integritat, sens dubte. A través dels seus ninots i de les seves paraules engarjolades, no ho oblidem, t’adones no sols de la injustícia que paguen per tots els que pensam i sentim com ells, sinó també del poder destructor que pot tenir la presó, una realitat que, per Romeva, és aquella “que no volem veure, però que existeix i cal afrontar”. I segueix:  “Però, almenys, em queda l’esperança que servirà perquè tothom prengui consciència de què significa estar reclòs a la presó”. I jo hi afegesc, sent innocent.

I tanmateix la reflexió que més colpeix, per ser-ne víctima, és aquesta: “Si la judicialització de la política, tantes vegades denunciada, és un problema, també ho és la politització de la justícia. Una altra de les tasques que la Transició no va afrontar amb rigor i valentia. La justícia espanyola és la que menys s’ha renovat, democratitzat i modernitat de totes les institucions de l’Estat”. Aquesta és la pedra de toc.

Un llibre per tenir, amb tota l’amplitud semàntica del verb. Bé que ho diu el seu advocat, Andreu Van den Eynde: “Els presos polítics mereixen que compensem els sacrificis que estan fent a través del record constant, que és el que els dona força i energia, un record que queda plamat en part en el dibuixos d’algú que m’ha ajudat més del que jo mai podré ajudar-lo”.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *