marginàlies

És evident que el crit “¡Viva España, viva el rey, viva el orden y la ley!” que va fer un metge de l’112 a Sant Vicent del Raspeig (Alacantí) a una al·lota per un atac d’angoixa i perquè sa mare se li va dirigir en valencià, no li millorà gens ni la taquicàrdia, ni les palpitacions, ni la por paralitzant que la tenallaven.  (https://www.vilaweb.cat/noticies/un-sanitari-es-nega-a-atendre-una-pacient-al-crit-de-viva-espana/?fbclid=IwAR37bVQ0t82MnJX_L5iYOgyYb0EiwABJw9Rqhs0ETLD1_uEYf3K0wB-b7lo). I segurament aquest metge agressor segueix atenent amb més orgull que abans de l’incident.

També ho és, evident, que les possibles i exorbitants sancions econòmiques  a què s’enfronta Paula Rotger, treballadora de l’aeroport de Palma, per haver denunciat un Guàrdia Civil per agressió lingüística (aquest cos de seguretat, un cop més, ha reconvertit la víctima en agressora) evitaran que tant a na Paula com a la resta de catalanoparlants desaparegui del nostre cervell i del nostre esperit la llengua catalana sense deixar-hi el mínim rastre.( https://www.dbalears.cat/balears/2019/07/30/329543/paula-rotger-estic-disposada-arribar-fins-final-fins-demostri-succeir-aeroport.html). I segurament l’agent benemèrit implicat segueix vantant-se de ser un servidor públic exemplar.

Són dos dels molts exemples d’atacs als catalanoparlants d’arreu del territori on el català és la llengua pròpia. Dissortadament n’hi ha molts més, d’aquestes denúncies, i infinitament més els greuges i atacs que no es denuncien perquè la sensació que no serveix de res està força arrelada. I cal recordar que aquests atacs no cal que siguin tractats com a actes puntuals, aïllats, locals: qualsevol agressió lingüística duta a terme a qualsevol indret del mapa del català, ho és a tots els que el parlam i el volem seguir parlant on sigui sense trobar-hi ni cap barrera ni cap entrebanc.

Aquesta realitat lacerant em fa pensar en què hi fan els diversos governs de la catalanoparla. Els governs illenc i valencià, en referència als casos exposats, han dit res al més alt nivell? El president Puig i la presidenta Armengol, han dit res, fins ara? Cert que, almenys a Palma, la Secretària Autonòmica d’Universitat, Investigació i Política Lingüística, Agustina Vilaret, juntament amb la directora general de Política Lingüística, Beatriu Defior, es varen reunir amb Paula Rotger. Molt bona resolució, evidentment. Però hem d’anar més amunt, en els posicionaments institucionals vers aquestes actituds de supremacisme lingüístic, perquè es tracta, senzillament, d’atacs flagrants a drets elementals, de discriminacions que, en excessius casos, acaben en humiliacions, curt i ras. Vol dir que els greuges, les vexacions i les agressions als drets dels catalanoparlants no tenen entitat suficient perquè les màximes autoritats es posin al davant de la reclamació absoluta d’aquests drets? Són de mel i sucre, els drets dels catalanoparlants?

I arribats en aquest punt cal recordar a aquests responsables polítics que no fer mal al català, com a les Illes Balears va fer l’impresident José Ramón Bauzá, ara mateix membre de l’executiva de Ciudadanos, no vol dir fer-li cap bé. Perquè desapareguin aquestes actituds d’odi vers la nostra llengua –que pretenen que deixem d’usar-la on sigui i quan sigui si és que no volem tenir problemes- s’ha d’actuar amb contundència i fermesa des del capdamunt dels governs i institucions públiques. I amb tota la finezza possible, sí, juntament amb la més nostrada puteria, que sempre sol trobar la millor manera de sortir dels atzucacs.

Posem-nos-hi sense perdre més temps i sense cap recança.