DELS SALONS A PAL·LIATIUS

Hagués volgut ser salonnière, com Madeleine de Scudéry, que morí als 92 anys (havia nascut el 1607 a Le Havre i morí el 1701 a París) besant ardorosament el crucifix que li allargà el capellà que l’extremuncià. Madeleine arribà a ser gairebé centenària en un temps que ser molt vell era cosa de gent moralment irreprotxable. No li hagués agradat tant ser la comparsa de ningú, com de Scudéry ho va ser del seu germà, que signà moltes obres de sa germana; ni haver estat educada per un oncle sacerdot en temps on l’integrisme declarava guerres i les santificava. A ella li hagués agradat llegir i escriure en exclusiva tenint les espatlles i el compte corrent coberts amb escreix. La feina, tanmateix, ni és santa ni assanta, com li deia el padrí anticlerical.

Li hagués agradat no haver de deixar la salut a la planta de pal·liatius on la mort va saturada. I tanmateix s’hi sent bé, entre moribunds a qui ajuda a fugir del dolor i dels remordiments. Només s’inquieta quan ha d’atendre la mort de gent jove, com el d’avui, vint-i-dos anys tudats, li ha dit ell, que li ha demanat que fos ràpida i diligent, com si s’hagués d’afrontar a l’execució. Ella li ha somrigut i li ha dit melosament que les presses no sempre són aconsellables ni faciliten les coses. Ell no ha contestat i el seu silenci l’ha ferida de ple.

Sí, ella va néixer per ser salonnière i convidar només gent distingida plena de vida i ociositat a tota mena de recitals preparats per intimar i no doctora especialista en pal·liatius. Com sigui, en acabar els torns de feina, passa un guster d’asseure’s al sofà i, devora el ca que ronca com si fos persona, llegir fins que la son la venç.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *