LES PETGES DE NICOLO CONTE

Hi ha històries personals que t’atrapen molt més pels punts escapats que presenten que no per les dades certes i verificades. De la mateixa manera, sempre és molt més sucós, en parlar d’algú, tractar el que d’ell es conta que no els fets reals que va protagonitzar.

Ho dic perquè aquests dies maneig diversa documentació, molt poca, referida a un besavi meu que va néixer a Castelluccio Inferiore, un poble de la província italiana de Potenza, a la regió de la Basilicata. Ho va fer el 6 de desembre de 1854 quan encara vigia el Regne de les Dues Sicílies, que reunia els regnes de Nàpols i de Sicília. Val a dir que el primer a unificar aquests dos regnes va ser Alfons el Magnànim el 1442.

Del seu periple vital reflectit en la documentació oficial que al llarg del temps s’ha pogut reunir, em crida molt l’atenció els canvis que varen patir els seus llinatges.

El meu besavi va néixer, com dic, el 6 de desembre de 1854 i se li posà el nom de NicoloConte Antonaccio. El besavi, amb son pare (que eren calderers o pellers), sa mare, sa germana i uns oncles, parteixen de Castelluccio Inferiore no sabem quan, però apareixen en un cens de Sóller el 1867 en què passa de ser Nicolo a Nicolás, conservant intacte el primer cognom, Conte, però no el segon, que passa a ser Donache. En el cens de la mateixa vila del 1871 és Nicolás Conte y Andonache.

El 22 d’abril de 1882 es va casar a Bunyola amb ma besàvia, Maria Negre i Martí, i torna a ser Nicolás Conte y Antonaccio. L’església sol ser molt curosa amb la lletra i l’esperit de tot plegat. Curiosament, però, el mateix any, consta que els meus besavis viuen a Valldemossa i en funcionari de torn ha transformat el Conte en Conti, segons els arxius municipals. És la primera vegada que es transforma el seu primer llinatge que, tanmateix, no és tan mal de transcriure.

El ball de llinatges, però, es dona en els fills que varen tenir. Dels dotze, els primers cinc mantenen el Conte de primer llinatge perquè segurament qui els va inscriure va ser el besavi personalment i sabia bé quin era el seu llinatge. No obstant, els quatre següents (entre ells la meva padrina Catalina) són Compte. El desè torna a ser Conte i els dos darrers, Conti. 12 germans, tres llinatges. Res estrany, d’altra banda, perquè el funcionariat dels arxius d’aquestes dates eren molt seus.

Entre tant, el 1892, segons l’»Amillaramiento de Bunyola 1983-1900» el besavi és propietari d’una casa, el número 7 del carrer del Sol, com a Nicolás Compte Antonacchio. I en el padró general de Bunyola de l’any 1896 és Nicolau Compte Antonacho. Un any després i segons un rebut manuscrit per la compra d’una casa, el besavi és Nicolás Compte y Antonaccio.

Finalment, morí a Bunyola el cap d’any del 1927 amb el nom de Nicolás Conti Antonaccio.

Resumint, que, seguint el rastre dels arxius, els descendents de Nicolo` Conte Antonaccio són coneguts per Conti, la variant del nom menys registrada, que no usada. Com hem vist, dels 12 germans, només 2 són Conti. Així, la variant més residual es convertí en hegemònica

Com a descendent llunya del besavi peller em lleu de reivindicar el seu nom ver, que mai no hauríem de perdre ni per negligència d’un funcionari ni per decisió governamental.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *