marginàlies

Fins fa poc més d’una hora no havia sentit a parlar mai d’Emily Ratajkowski, una model publicitària i actriu nascuda a Londres no fa molt. Els seus pares són nord-americans i va ser educada a Califòrnia on començà a desfilar i a interpretar. Desconec absolutament si ho fa amb solvència. No he vist cap sèrie televisiva ni cap pel·lícula en les que ha participat; ni la seguesc per Instagram, xarxa en la que ha penjat un missatge en anglès que acaba dient: “T’estimo Mallorca, tens un lloc especial al meu cor”.

I per això, per aquesta declaració d’amor, l’he coneguda. Resulta que Emily va passar molts estius a Sant Joan i degué veure i sentir que allí s’hi parlava el català. I per recordar aquells temps santjoaners o mallorquins en què sembla que aprengué moltes coses, també se’n recordà de la llengua que sentia i que assumí com a seva, també.

Una naturalitat tan extrema com aquesta d’Emily Ratajkowski, ens sorprèn molt agradablement als catalanoparlants i s’entén, en viure en un estat hostil vers la nostra parla. Tant ens satisfà, que reproduïm per tot el seu missatge. Ja ens va bé, clar, perquè demostra a les clares que atendre qui sigui amb la llengua nostra, lluny de ser un menyspreu com ens han dit sempre, és l’acte més gran d’acollida que podem expressar a qui tractam per primera vegada. Si ho féssim així sempre, sense excepció, faríem hora per llegua, afermaríem el català i no ens sorprendrien gens, ans al contrari, les paraules tan nostres d’Emily.