marginàlies

Des de les primeres eleccions democràtiques després del dictador, el juny del 1977, fins ara, les nostres illes no han aconseguit fer arribar a Madrid cap veu pròpia, vull dir que no fos d’obediència estatal. Entre el PSOE i el PP –amb les seves distintes denominacions- s’han repartit el pastís fins a l’aparició de Ciudadanos i Podemos amb qui han compartit la representació illenca.

Això ha significat que els representants d’aquests partits han obeït sempre els interessos dels seus partits de matriu estatal desatenent, així, els interessos dels ciutadans que els havien cedit la representació. I així ens ha anat i no de bé, precisament: som la “comunitat” més maltractada, sobretot fiscalment, i cap dels diputats de les illes durant aquests 42 anys ha fet absolutament res per denunciar-ho. I aquesta és una realitat –una de tantes- que ningú no pot rebatre. Que en aquestes alçades, per exemple, encara s’estigui lluitant –és un dir- perquè l’Estat “reconegui” plenament la insularitat és d’un sarcasme que frega el cinisme. I així anam i en aquest nivell ens trobam.

Podríem seguir, perquè la llista de greuges acaba en espoli, però no crec que calgui. El que cal és dir que, amb els aires aponentats que ens encabriten la mar i les testes, hauríem de fer un bon pensament democràtic. La puixança de la regressió en forma de feixisme gens dissimulat ens obliga a fer-nos forts en els drets que tant ens ha costat aconseguir; i en la nostra manera particular de veure el món i relacionar-nos-hi perquè la uniformitat que volen dictar aquests monstres ens redueix a la condició de serfs. El feixisme només s’afronta fent peu fiter personal i col·lectiu.

Per això, en les eleccions de diumenge vinent ens cal, com a illencs oblidats de la metròpoli, mirar bé qui ens pot i vol preservar i qui seguirà desoint els clams de més justícia econòmica, cultural i social per a unes illes que no poden donar més de si i que, com a resposta, no reben el que es mereixen. Hem de poder tenir veu pròpia, no sucursal, al Congreso de los Diputados. Una veu que reclami poder expressar-s’hi catalanament; que exigeixi el respecte que mereixem i que no es deixi enredar com s’han deixat enredar els que fins ara han encalentit cadira en nom nostre. Per això, el millor vot útil és el que ens és més útil com a poble.

I veus disposades a això n’hi ha, afortunadament. I les “Veus progressistes”, amb Guillem Balboa al cap davant, hi poden sonar molt bé.