COM L’AIGUA QUE ES FA COS

Rere la llum i la pedra,
algú que s’afanya a descriure
allò que es podreix en les nits en què no venç
el son ni la pregària.
Viure pendent de les hores
no permet el curs imprescindible
del desig, es reprèn, ni veure
com l’aigua es fa cos amb la rialla als pits,
les mans a la cara i la boca als ulls,
fent el sord al silenci de les manilles
que reten els punys i la parla
i als precs dels arbres que cerquen refugi.
Els camins porten sempre a la pèrdua
dels sentits i a la fosca trastornada.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *