EL NIN QUE VOLIA SER VELL

Sempre que li demanaven què volia ser de gran, deia resolutivament que vell, com son pare. En quedar embarassada d’ell, sa mare, deien les veus més acreditades de la vila que ja no n’era l’hora, fets els quaranta-set anys, i encara menys son pare, que en tenia dotze més. Ningú no en donava res, d’aquell embaràs que no hauria d’haver estat, però aleshores tot es donava als miracles i el prodigi va prendre cos: va néixer als sis mesos i una setmana. Son pare, fuster grosser, en veure que sobrepassava el cinquè mes d’embaràs i tement un naixement prematur -son pare tenia molt d’endeví, a part de llevar fics i formigues, de curar les ciàtiques en un instant i les cremades amb una untada de saliva- va bastir un bres de la mida d’una capsa de sabates que omplí de cotó per posar-l’hi just néixer. El metge li ho va dir, a sa mare, que en néixer tan aviat no suraria, la criatura, que no es fes il·lusions, que tanta fragilitat acabava sempre per trencar-se irremeiablement. Però son pare li digué que suraria, per la gràcia de Déu i de totes les jaculatòries que havia resat des que sa dona quedà embarassada. Son pare era endeví i remeier, i creia fermament en Déu i la força que li feia obrar miracles. I així va ser, va estar prop d’un any forjant el prodigi en aquell bres obrat a consciència ple de cotó i de flassades fetes a mida per la germana de sa mare, la brodadora més exquisida de la contrada, que tenia més feina que la que podia fer amb els encàrrecs que li enviaven de Ciutat i persones principals. I en passar de l’any, ningú no hagués dit que havia nascut quan encara li faltava molt de tou. D’aquesta manera la seva fragilitat innata es va fer lloc entre l’al·loteria de la vila i el preservà dels jocs feixucs i de les pesadures. No li desplaïa, ser permanentment de mel i sucre entre d’altres raons perquè li permetia ser el centre de totes les atencions, dels petits, dels mitjans, dels grans i dels vells que tanta admiració li despertaven. A la vegada, no li costava gens desplegar l’estupefacció de tothom quan demostrava alguna de les seves habilitats amb les mans -sabia fer tota casta d’animals amb paper- o quan feia dormir els teuladers que agafava sense cap esforç, com si els entabanàs amb la mirada abans d’agafar-los delicadament. Els adormia fent passar el dit índex de la mà dreta per sota del bec i cap a les cames i els despertava fent passar el mateix dit pel cap i el dors del teulader. Tanmateix, mai no va ser un alumne brillant ni tampoc un burot, com calia que fos en ser l’aviciat de tothom. Ell, tanmateix, només volia ser vell, com son pare, i a aquest delit hi dedicava tot el temps del món. Caminava lentament, com si li costàs moure el seu cos tirant a escardalenc, amb les mans al darrera i el cap alt, parlant poc però transmetent una concentració poc corrent per aquells verals. Volia ser vell i quan morí son pare, el dilluns de sant Antoni s’assegué al banquet de l’entrada de la fusteria perquè no es trobava bé i allí quedà, als setanta-dos anys, ell en tenia tretze, tothom es pensava que ell, el fill del prodigi, hi faria pell, però s’equivocaven: a partir d’aquell dia curà els fics i les formigues, les ciàtiques i les cremades, va ser immune a l’aspror de les ortigues i estroncava la sang amb un buf suau en el tall o trau. I a partir d’aquell dia, també, es pentinà els seus cabells rossos, gairebé blancs, cap endarrere, com feia son pare, parlava amb el cap lleugerament alt i cloent els ulls, com si no volgués que cap pensada li sortís per la mirada, i cada diumenge es posava corbata negre. Mai no havia sentit cap desig de fer de fuster, com son pare, però l’habilitat extraordinària que tenia a les mans feia anar a mil la màquina d’escriure que tenia el rector i sense cap falta. Davant això, entrà a l’ajuntament i allí hi estigué tota la vida. Sa mare sobrevisqué quinze anys a son pare i ell li estalvià l’agonia posant-li les mans al ventre. El metge li digué que no hi havia res a fer, que el mal estava escampat per tot el cos i que només podia ajudar-la la morfina. Ell no ho volgué, li digué al metge que sa mare no patiria gens i en aquell mateix moment, davant el metge, li posà les mans al ventre i parlà a sa mare de quan ell estava dins la capsa encotonada que li va fer son pare, del que ella li deia, de com l’acaronava, de les cançons que li cantava, de com el prenia, de com parlaven ell i son pare d’ell, de les jaculatòries, dels resos, del primer bany, de la primera rialla. Sa mare l’escoltava sense gens de mal, com si d’un moment a l’altre s’hagués d’aixecar per anar a preparar-li el berenar, com si no esperàs la mort, com si morir encara fos una fita llunyana, com si acabàs de parir-lo en aquell moment i el volgués prendre en braços. I ell s’hi atansa i tots dos s’abracen, i ella li canta a l’orella la cançó del cavallet que cercava genet per anar a fer un volt per la vall dels lliris encarnats, i en acabat la cançoneta, el besa i es deixa anar. I el metge que en anar a certificar la mort no s’atreveix a fer-ho, que sense pols i tot, aquella dona cridava la vida, certament, com si hagués acabat d’infantar una criatura bella i forta, a punt de tastar el calostre. El seu fill volia ser vell des que ho pogué dir amb totes les paraules i clarament, i quan era l’hora de ser-ho i comportar-s’hi amb plenitud, trobà que era massa gran per assistir a la seva pròpia decrepitud. I el dia que va fer setanta anys, després de treure una formiga ben lletja al front d’una nina que li recordà sa mare quan era petita, després de fer la migdiada que mai no es va perdre, deu minuts, només, per deixar a lloure les papallones del pensament, s’assegué en el balancí darrer que va fer son pare, es posà les mans al ventre i tornà a veure com naixia d’una mare que ja no tenia edat per parir. I en tornar a sentir el primer contacte amb el cotó del bressol fet a posta per a ell, clogué els ulls i es deixà anar, com deixà anar sa mare.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *