L’ESPLENDOR DE LA NUESA

La nuesa és essència i, per això mateix, esplendor. Quelcom així es desprèn de la lectura de “Paisatge en pèl”, de Joan Perelló, llibre de versos de l’obrador calongí d’Adia edicions. Així, el poeta se situa al límit de l’expressió que més s’abalcona a l’interior o al bessó de tot per apropar-se a l’essència que engega això que coneixem per vida.

En pèl vol dir substància, sí, i absència de defenses, una exposició plena al paisatge que volta qui l’observa i l’alimenta. En pèl és la nuesa inquieta i necessària per apamar la “Llum de contradiccions”; i “el paisatge de la destrucció”; i “les ungles esperant la nit” fins a prendre consciència que “El panorama s’ha disfressat de mi”.

“Paisatge en pèl, retut”, sí, però retut a la bellesa que es desplega insubornable en els panorames que obren els mots essencials. Panorames nus, certament, però que tanmateix no poden prescindir de les hores, de la llum i de les seves conseqüències. Una nuesa que també activa “La poètica de la por”, una temença que arriba a posar “L’instant en perill”, raó per la qual no pot més que dir:

Ets al laberint del jo
al buc de la por

La nuesa per enfrontar el silenci que vol convertir en no-res el verb i la supervivència. Completament en pèl per poder dir amb rotunditat que

La vida és la mirada íntima
dels horabaixes d’estiu
a la cova on s’abranda
la saliva del present.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *