LA COMPANYIA NADALENCA DEL FOC

El foc acompanya per molt que el fred no trepani. Nadal ho té, això, de festejar el fred i la humitat més aficadissa. Com també ho tenen els que el celebraran a la casa dels prodigis, això de parar la taula més llarga de què disposen per a les grans celebracions i provar de fer un plat o un pastís nou seguint receptes que defugen l’escriptura tot preferint la confidència del boca-orella. Tots el provaran, al menjar nou, i l’aprovaran, és clar, perquè allò que es cuina com pertoca, amb els ingredients més de prop que no d’enfora i elaborant-ho amb l’esma heretada, necessàriament ha de ser exquisit.

I presidint el dinar, la matriarca, fent cap de taula a desgrat perquè qui ho hauria de fer és el seu home, dit com ho diu ella, sense cap emperò ni reticència; com es diuen les coses que se senten amb tota la llum i s’expressen com una punyida a l’espinada que et fa revinclar, clarament i neta. Però el seu home partí fa deus anys sense el seu consentiment i d’aleshores ençà ho mira tot amb un deix melangiós, com si en el sentir hi veiés una extensió inabastable de cavorques.

Les xeremies i tot sonaran per celebrar que cap conversa no ha trencat cap cama ni relació havent parlat de tot ben a l’ampla, sense guió previ i discutint amb tota la passió que manen els cànons de les festes familiars. La sobretaula s’allargarà al voltant del foc que no deixa, que acompanya, que hi diu la seva per molt que ningú no l’atengui; per molt que s’atenguin amb molta més cura les coques de Nadal, els torrons i el peix de pasta reial. La matriarca sí, que l’atén, que l’acarona com si, fent-ho, aconseguís treure-li qualque secret que parla del seu home, que partí sense que ella ho aprovàs fa deu anys i dos mesos.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *