marginàlies

Els meus preceptors han començat a escola, naturalment, i sembla que amb dos dies ho tenen encarrilat. No les tenien totes, sobretot el major, que els dies anteriors al començament del curs anava molt inquiet. Deia que els vespres se n’anava a dormir amb massa pensaments esvalotats referits a l’escola i es despertava amb més idees punyents que el feien anar massa de pressa.

Tots dos preceptors van a un centre d’educació infantil i primària del migjorn mallorquí que ho té tot per ser un confit pedagògic: un nombre d’alumnes gens exagerat, divers quant a les seves procedències i llengües, i amb el català com a vehicular. El preceptor primer n’està encantat i en conta meravelles, de la seva escola, dels mestres i dels escolars, però els començaments de tot sempre generen incertesa i desperten inquietuds que sobrepassen, de vegades, els esperits més amesurats.

Patia, el preceptor en cap, pel canvi de mestra. No saber amb qui es trobaria el tibava en excés. Confia molt amb les seves capacitats per ensenyar i sap que acabarà convertint sa mestra en una deixebla destacada, però prendre-li les mesures calculava que li duraria un temps que voldria estalviar-se. Avui, però, m’ha dit que la mestra és ben viva i que es mostra ben disposada a aprendre.

El preceptor segon s’estrenà com a escolar. El primer dia explorà l’aula i considerà que podria ser una mica més espaiosa, però ja li anava bé. Avui ha acabat de mesurar els espais i els panorames que albira de l’aula estant, i ha decidit que ja era hora de fer la primera ullada al mític “Els verbs catalans conjugats”, de Joan Baptista Xuriguera.