EL VIU DELS ESPERITS GAZANENCS

A Can Gazà, a les set del matí ja no hi ha res ni ningú que dormi. Tot rutlla com la millor maquinària rellotgera i si no se sent cantussejar és perquè els gazanencs, com a bons acunetats, són discrets extrems. La més cofoia, però, és l’ànnara que, a força de criar-se amb les gallines, cloqueja com elles; se sent gallina i ho fa prou bé.

I tanmateix, avui el casal i els estadants estan de dol perquè ha mort un bon amic seu, mossèn Bartomeu Vaquer, que havia nat a Cas Concos del Cavaller el 1921. Era canonge de la Seu i va ser Vicari General de Mallorca, jutge diocesà i patró de la Fundació Minyones, entre d’altres càrrecs eclesiàstics. Fa cinquanta i escaig anys va ser missioner al Perú, coincidint amb Jaume Santandreu, el coc i síndic de Can Gazà. Ja l’enyoram.

Tot està rutllant ben d’hora, en el temps gazanenc, i també ben prest compareix la primera persona en demanda d’ajut. Cap història nova: període breu d’un benestar tan exagerat com mal gestionat, festeig amb les substàncies evasives, crisi econòmica, pèrdua de tota casta de suport llevat de l’alcohol, accident, l’avenc que s’obre i la intempèrie que dicta sentència. Mirarem que passi la maroma.

La segona persona que demana auxili és una dona –com s’acarnissa la crisi permanent amb les dones!- que ha perdut el pis que tenia llogat i sense possibilitats de llogar-ne un altre pel mateix preu. Sap que Can Gazà no la pot ajudar materialment i immediata, però demana orientació per mirar de sortir del sot, atenent que no té més ingressos que quatre-cents i escaig d’euros provinents del darrer subsidi del Servei d’Ocupació.

Cap al migdia es pot fer un téntol que hom aprofita per fer un cop d’ull a les fotografies que, del Taller Marginàlia i de Can Gazà, ens ha regalat Carmen Gallardo. Carmen sap trobar i mostrar amb tot el seu esplendor el viu dels objectes i dels esperits i les ànimes que omplen i dignifiquen la nostra marginàlia. En breu les anirem mostrant al nostre web (www.cangaza.cat) i sens dubte ajudaran i molt a entrar amb bon peu en els nostres espais i entendre la nostra causa. La fotografia que acompanya aquesta anotació n’és un primer tast. Gràcies, Carmen!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *