marginàlies

A Can Gazà, a les set del matí ja no hi ha res ni ningú que dormi. Tot rutlla com la millor maquinària rellotgera i si no se sent cantussejar és perquè els gazanencs, com a bons acunetats, són discrets extrems. La més cofoia, però, és l’ànnara que, a força de criar-se amb les gallines, cloqueja com elles; se sent gallina i ho fa prou bé.

I tanmateix, avui el casal i els estadants estan de dol perquè ha mort un bon amic seu, mossèn Bartomeu Vaquer, que havia nat a Cas Concos del Cavaller el 1921. Era canonge de la Seu i va ser Vicari General de Mallorca, jutge diocesà i patró de la Fundació Minyones, entre d’altres càrrecs eclesiàstics. Fa cinquanta i escaig anys va ser missioner al Perú, coincidint amb Jaume Santandreu, el coc i síndic de Can Gazà. Ja l’enyoram.

Tot està rutllant ben d’hora, en el temps gazanenc, i també ben prest compareix la primera persona en demanda d’ajut. Cap història nova: període breu d’un benestar tan exagerat com mal gestionat, festeig amb les substàncies evasives, crisi econòmica, pèrdua de tota casta de suport llevat de l’alcohol, accident, l’avenc que s’obre i la intempèrie que dicta sentència. Mirarem que passi la maroma.

La segona persona que demana auxili és una dona –com s’acarnissa la crisi permanent amb les dones!- que ha perdut el pis que tenia llogat i sense possibilitats de llogar-ne un altre pel mateix preu. Sap que Can Gazà no la pot ajudar materialment i immediata, però demana orientació per mirar de sortir del sot, atenent que no té més ingressos que quatre-cents i escaig d’euros provinents del darrer subsidi del Servei d’Ocupació.

Cap al migdia es pot fer un téntol que hom aprofita per fer un cop d’ull a les fotografies que, del Taller Marginàlia i de Can Gazà, ens ha regalat Carmen Gallardo. Carmen sap trobar i mostrar amb tot el seu esplendor el viu dels objectes i dels esperits i les ànimes que omplen i dignifiquen la nostra marginàlia. En breu les anirem mostrant al nostre web (www.cangaza.cat) i sens dubte ajudaran i molt a entrar amb bon peu en els nostres espais i entendre la nostra causa. La fotografia que acompanya aquesta anotació n’és un primer tast. Gràcies, Carmen!