QUAN UN POBLE VESSA SUTZE

La pluja no ha impedit que a Bunyola, al migdia, es fes l’homenatge a la República i a les víctimes del feixisme. No hi he pogut anar però del Taller Marginàlia estant, l’àgora de Can Gazà, gairebé a la mateixa hora, hi feia costat llegint el poema “El poble”, el segon poema del recull “Hispània Citerior”, de Llorenç Moyà, escrit els dies 28, 29 i 30 d’agost de 1961, i que he trobat entre els llibres als que oferim una segona oportunitat.

Aquesta obra de Moyà va ser prohibida per la censura franquista i ell mateix va ser investigat per mor d’ella. No va ser fins al 1981 que l’Editorial Moll la va publicar en la seva col·lecció Balenguera, mesos després de la seva mort. Tot i que reclami una lectura exigent no se li pot negar ni el rigor formal ni el valor de la denúncia i de la crítica en temps malambrosos. Per això, cal rellegir aquesta i les altres obres d’un autor que no podem oblidar.

I avui, rellegir “El poble” cobra un valor molt especial:

Qualcú ja t’ha retreta la brutícia
mil·lenària i tot l’instintiu fàstic
que això comporta, però jo puc dir-te
que un altre poble et venç en avidesa
de conservar patent sobre la polpa
la sutzura adquirida per herència
i per vivència… I malgrat tot
jo l’admiro en l’altiva fortalesa
que el fa grellar dintre la seva
bossa plena de fems, perquè no gosis
alçar-li un dit: al punt s’abrandaria,
car a ca seva vol menar la pauta
i mai no admet que el prenguin per eunuc.
Tu, poble meu, ja t’has sotmès a l’aigua
purificant i de caient benigne
-ni enc que sigui una mica- però vesses
sutzura que no es veu i, a canvi, es palpa…
L’altre ve al teu terreny i amb mots de befa
et diu que el teu llatí és parla de gossos
i, al punt, tu assages de girar la llengua
com si es tractàs d’una saqueta buida:
et signa, amb un dit brut, la seva glòria
-en veritat, no cal que l’hi escatimis-
i tu oblides la teva i la dels avis;
et diu, cridant, que té la mà trencada
per a manar-te, i tu t’ajups i llepes
els seus peus empolsats de trescar tota
la teva terra antiga i subjugada.
Mentre t’ompli el gavatx tu rius i floques!
No endevino què més pot exigir-te,
perquè t’escup amb ràbia a una galta
i tu, rient, li dius que l’altra és bella
i eixuta encara… Poble meu, voldria
que t’escopís tota la fel al front
i te’l nafràs, que l’amargant brutícia
t’invadís a glopades per la boca,
perquè, si fos possible, l’íntim fàstic
et remogués el ventre i l’espinada.
Aleshores, tal volta, sentiries
un calfred medul·lar, la pell hirsuta
i faries, de cop, la verinada.
Llavors, oh poble meu, albardà il·lustre,
esdevindries ferma carn de mascle!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *