LA MAR EMMORRONXADA

Avui la mar anava emmorronxada i els seus motius tindria, que ningú no ho dubti: l’hem maltractada i vexada prou com perquè ens retorni enrabiades. Les ones arribaven plenes d’ira i qualque retret, i se’n tornaven sense cap resposta. Més d’una hagués volgut entrar a qualsevol de les finestres que la contemplen permanentment sense gaire humilitat per emportar-se el fingiment i el manfotisme dels estadants, la seva sang de peix, la seva desídia davant els tropells que pateix la mar que ha deixat de bastir ponts per fer d’enterramorts. Les ones se’n duien de penyora, això sí, la veu de l’amic i de l’amiga, les mans que sempre hi són, la presència que compassa, el gest que apaivaga, la mirada que desfà nusos.

Tanmateix el disgust de la mar era bell i s’enfrontava clarament a la indiferència de qui, corrent o en bicicleta, la mirava de cua d’ull i desdenyosament. Era encara més bell rere l’anacrònica parada de llibres de segona mà amb pocs parroquians (les lletres amb saIadina per ventura tenen i donen més gust). I deixava de ser-ho, bell, el disgust de mar i de mare, en topar-se amb la mà captaire que no toca monedes.

La mar abrivada, en ple horabaixa, més de color de plom que mai, contava històries que no acabava, començava versos que deixava a mitges i xiuxiuejava Bach, que avui és per tot, fins i tot amb els desvagats que prenen al sol l’escalf dels darrers raigs hivernals.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *