ELS BASSIOTS I EL LLIBRE DELEJAT

Plovia sense fer mal però les voreres estaven entollades i costava avançar sense xipollejar. Maleïa la Sala per no vigilar de prop l’execució de l’obra pública mentre intentava esquivar els bassiots, la qual cosa el feia caminar exageradament eixancarrat. L’horabaixa, per això, convidava  a no sortir de casa però ell volia el llibre aquella mateixa tarda. Era del seu autor més estimat i des que va llegir que l’havia publicat, el necessitava fins i tot físicament. Necessitava tocar-lo, olorar-lo, acaronar-lo. Pensava llegir-lo fins a quedar-ne satisfet. No pensava sopar, per això, i calculava que fins passades cinc o sis hores no descansaria.

El primer signe d’inquietud ha aparegut en veure que en el mostrador de la seva llibreria no hi apareixia el llibre que delejava. Estrany, s’ha dit, car els seus llibreters eren molt diligents a l’hora de muntar el mostrador i en rebre una novetat tot d’una en feien la crida. Amb tot el temor, ha saludat la llibretera i ha anat directe a la secció on havia de trobar el llibre.

I el temor s’ha convertit en pànic: el llibre que delejava no hi era. De forma histèrica ha remenat pensant que per ventura havia quedat davall de qualsevol altre. L’emprenya molt  que els clients, poc curosos en general, no deixin els llibres que tafanegen on els han trobat i els abandonin allà on els rota.

El llibre delejat no és enlloc i s’adona que no li queda més remei que, neguitosament, anar a la llibrera a demanar-li si l’han rebut o si han exhaurit les existències, circumstància que fins aleshores no havia contemplat. Mentre hi va, s’aferra a la darrera espurna d’esperança tot pensant que és possible que tinguin paquets de novetats per obrir i en algun d’ells hi hagi el seu llibre.

La llibrera, en veure que s’hi atansa, acaba atropelladament la conversa telefònica que mantenia i el saluda efusivament. Li nota la inquietud reflectida a la cara i li demana si es troba bé. Atabalat, li contesta que sí, que està bé, però que el fred el té pres i que ja n’està fart de tanta d’aigua, però que sí, que està bé, i que està desficiós per fer-se amb el darrer llibre del seu autor més estimat.

En sentir el “no”, ha caigut en un forat negre i ha deixat de sentir tot el que ha seguit a la negació. No ha atès les explicacions de la madona de la llibreria, senzillament ha esbossat un somrís amb pretensions d’amagar la pena profunda i s’ha acomiadat el més educadament que ha pogut, car la llibrera és amiga antiga i no pot menystenir-la.

No s’ha oblidat el paraigua, com ha pensat la llibrera: ha sortit de l’establiment decidit a retornar a casa sense esquivar cap bassiot i deixant que l’aigua que cau sense fer mal li apagui la ira.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *