LA PARLA DE LA FERA

Els soldats sempre perden les guerres, deix escrit a la pàgina 29 (de 94) d’un llibre de poemes que he llegit tres vegades en dos anys i en cap d’elles he aconseguit entrar-hi, fer-me’l meu. Cosa té, certament, que no sé escatir. No m’espavila, me monotonitza, no em fa desviure per veure-hi el que intuesc. I enlloc de moure’m per la geografia poc agradosa que em presenta, n’estenc una altra de pròpia en la que les pedres envaeixen els somnis:

De l’arbre
brosta la neu
que ens ha de corgelar
la parla
el cor de la fera.

No m’anima gens, aquesta tercera lectura, però no la deix per si de cas en el darrer replà hi trob la clau desllorigadora.

El sol en el balcó
Els dits que cerquen
L’aire que glaça
La intempèrie grimpa

escric a la pàgina 85 (de 94) amb cert descoratjament. Hauré de fer la quarta lectura. Ara no, però; ara,

El foc s’enamora de l’arbre
nu que s’abalcona
a la mar de palla.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *