L’HOME INQUIETANT QUE NO COMBAT

El rostre recorda molt Jeremy Irons però la seva figura acusadament magra festeja força bé l’androgínia. Porta uns pantalons estrets negres, un abric tres quarts del mateix color i un fulard morat. Fa mal de posar-li anys, però no ha de fer els cinquanta, que diria el patriarca.

La veu greu, d’actor o recitador, crida l’atenció i fa centrar l’interlocutor en la seva mirada, que parla molt i atropelladament. Li agrada molt la poesia i s’atreveix fins i tot a fer versos que tot d’una oblida, com ha de ser, perquè la poesia és aire, sols això:

Dolça llum
que l’obscuritat
desafia.
Aspre llamp
que la nit encega.

Diu que l’home a qui serveix –en tots els sentits i matisos- des de fa una eternitat està ingressat per una leucocitosi i no li permet que entri a ca seva sense ell. Rareses de vell insatisfet, murmura. Sense poder entrar a casa, ha de deambular per la ciutat i dina i sopa allà on n’hi donen. Dorm a Son Espases i qualque vespre rondeja pels locals que sempre l’han ben acollit, diu amb tota la murrieria als queixos dels llavis. Està content de saber que li oferim la possibilitat de dutxar-se.

Acarona unes ulleres de sol negres Ray-Ban, les mostra a qui l’escolta i li diu que les hi regalà un advocat guapíssim que conegué a Florència. Quin tros d’home, exclama. I mira l’interlocutor com si interpretàs un clàssic:

Som l’home inquietant,
qui no té paraula per combatre;
qui ho tingué tot i res no retingué.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *