marginàlies

El nét es despert a la poca estona d’haver-se adormit. Un malson, potser. Li ha costat, dormir-se, empaitat per l’enyor de pare i mare, i per la nit ciutadana que desconeix, plena a vessar d’ombres inquietes que no tenen por de res i que ell no pot espantar. Ell el pren tot tement que la pell d’avi gairebé d’estrassa i l’olor desconsolada que desprèn facin l’efecte agombolador que pretenen.

El plany del nét es fica en l’ànim apallissat de l’avi que mira de temperar la bressolada. Li parla a l’orella no sap ben bé de què; sons elementals dictats per l’ànima, de poca volada, però amb tota la força per voler ser narcòtics.

Lentament aconsegueix que el nét es torni a dormir. Acotxat vora seu, l’acarona i l’observa. Del carrer entra a la cambra la claror necessària per retallar-li la cara i les darreres llàgrimes, que no frisen de perdre’s galta avall.

Torna a dormir arreu, el nét, i ell, desvetllat, reprèn el fil dels deixants de la relectura de “La cançó d’amor i de mort del corneta Christoph Rilke”, de Rainer Maria Rilke, traduïda per Carles Riba.

Sap que no cridarà la son que necessita, però no pot estar de tornar a repetir la part que diu:

Algú, vestit de seda blanca, s’adona que no es pot deixondir; perquè està despert i trasbalsat de realitat. Així, porugament, fuig endins del somni i s’està en el parc, sol en el parc negre. I la festa és lluny. I la llum ment. I la nit és prop al seu entorn  i fresca. I pregunta a una dona que se li decanta:
“Ets tu, la nit?”
Ella somriu.
I llavors ell té vergonya del seu vestit blanc.
I voldria ésser lluny i sol i en armes.
Tot en armes.