marginàlies

En obrir la llibreta, la dona sentí una rampa estranya al cap dels dits. Era la primera vegada que  s’atrevia a llegir la plagueta del seu home, ingressat de feia dos dies per un infart sever. L’obrí a l’atzar. Mai no li mostrà, el seu home, allò que escrivia, l’única activitat, l’escriptura gairebé furtiva, que no compartien. I en obrir-la, caigué el tiquet del dinar de diumenge, feia quatre dies. La magror del paper  mostrava que al revers hi havia una anotació. El girà amb un temor desconegut i hi llegí sense cap inconvenient: “Quantes hores d’aigua caben dins la mar?”.

Havia passat gust, el seu home, de dinar a aquell restaurant casolà que tant freqüentaven. Li ho digué fent el darrer glop del cafè i mirant la rada, que li omplia els ulls de tons verdosos. Tornà a posar el tiquet com a punt de lectura i començà a llegir les pàgines que tenia al davant sense poder evitar un tou estremiment que li recorria tot el cos com si fos una corrua de formigues carnisseres. L’encapçalava una cita de Kavafis,

“La bellesa tan molt he ullat,
que plena n’és la meva vida”,

seguida d’un text que podia seguir tot i entrebancar-se amb alguna lletra que la feia recular:

Vet ací un dels abusius peatges que em cobra la llum per veure-hi –i veure’m precisament i  panoràmica-: callar quan no n’és l’hora i escriure sense cap ni centener  quan hauria de parlar clar i pels colzes, ni que fos amb la rotunditat dels monosíl·labs.

I és que anar directament a l’ull, al viu o al gra m’atabala, m’estupiditza, m’imposa, i del quequeig que en sobrevé, embolcallat amb alguna expressió casualment abellida i afortunada, en vull fer un discurs docte i assenyat. Voldria transmetre per escrit les sensacions i les fiblades que percep de les lletres dels entenimentats que presideixen el meu larari i tanmateix no estic preparat per obrar aquestes  meravelles. Davant el patiment de qui estim no sé fer res més que callar i estar a l’aguait, quan hauria de ser jo qui prengués les messions i la iniciativa per mirar de foragitar els bàrbars amb set de sang que enterboleixen els ulls de qui em fa de far. Estima qui ho fa com una mala cosa i ho demostra com pot i sap, però no ho diu? Toca hores, la mar, i feim el sord.

El pes de les parpelles indica que l’esperança de la resurrecció és una canallada. L’eternitat és mineral, com la història. Cal partir, que es fa tard i vol ploure. I, tanmateix, mai no és tard per segons què; tard és arribar prest a l’ensulsiada.