LA MATADURA DEL VENT

Sobre la línia de fons de la badia, quatre dits de claror somorta. Quatre dits de front al dia que declina. Són les sis del capvespre i callen les abelles. Sobre la faixa de llum, una catifa de núvols que planxa amb plom un bon domini de cel. El vent no fa forat en aquesta placa nuvolosa compacta que es mou lentament, gairebé imperceptiblement. L’aire amb saladina descambuixa un fasser i hom constata que és un privilegi contemplar la dansa des de certa altura. La gavina (larus ridibundus, per la ciència) desafia el vent. Per un moment, davant tanta perícia i esveltesa, t’oblides de la seva vulgaritat a l’hora  de nodrir-se. I de la seva toixesa en tocar terra. Visitar els abocadors de fem i altres basses putrefactes diu poc a favor del seu atractiu quan plana per sobre de les barcasses.

Acumulam massa vent en molt poc temps i ho podem pagar car. Els teulats no poden pus: van  ressentits, amb tanta matadura enventada, i del ressentiment sols en neixen mosteles, padrastres i closques de tortuga  per emparar les ràbies que genera. En canvi les monges preparen vespres com si els carrers que volten el convent encara anassin plens de capellans i les misses es diguessin en llatí. La mar s’ho mira tot amb parsimònia i indulgència, que per això té anys i coneixement, i enyora l’alulea de l’al·loteria. El neguit de l’aire l’escarrufa, això sí, i li aixeca els pèls dels braços. En poc temps, el panorama del mirador estant es va enrogint. S’esfilagarsen els versos embastats amb poca traça. Cel rogent, pluja o vent. Una cosa i altra, és clar, que darrerament els excessos actuen amb una impunitat esfereïdora.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *