marginàlies

Atenem com es mereixen els espais de la llum quan fa el ple? Res a dir a la contundència expositiva del vent? Què en feim de l’ardor que ens provoquen les llesques de roca negra? I de
les ganes de llepar-les, en acarar-nos a la seva brillantor? “Menorca la bella, damunt Maó la lluna i el sol dorm a Ciutadella”, diu Vicent Andrés Estellés (www.escriptors.cat/autors/andresv/) i canta Maria del Mar Bonet. Fa vint-i-cinc anys que morí, el Vicent, i tampoc no param esment a la seva mirada, als ulls que posava a les extremitats del desig i de l’ànsia: “Foradant en la nit del temps, / obrint la nit com una mina, / obscurament i tenaçment, / ens podrem seure, si Déu vol, / amb les mans brutes de la feina, / a fumar, parlar de la pàtria, / la pàtria sòlida en el temps”. (Llibre de meravelles. L’Estel, València, 1971)