De les eleccions celebrades diumenge passat és probable que s’hagi dit tot, o gairebé, i el que no s’ha dit per ventura no convé que es digui, o no s’hi insisteixi, perquè exaspera i treu de polleguera a qui efectivament –i reialment?- mana i comanda. Sense anar més lluny, que al País Basc no aconseguiren
Deia que voldria poder acaramullar les sobres del temps amb mala agafada. Del costum en feia versos i del seu mirar estràbic estels exploradors de lascívies. Considerava que els dies són els fantasmes que ens teixeixen les ombres del passat per desactivar-nos el present esquiu que ens exigeix no anar mai de bromes. Són, els
He anat a votar de jorn –no es perseguien les urnes, avui- i ja he hagut d’esperar una bona estona perquè hi havia cua. El meu col·legi electoral, a primera hora, era un veritable abeller. A migdia hem sabut que la participació a les 14 hores és quatre punts –fent números rodons- més alta que
Diu el DCVB: “—Fer dissabte o Acabar dissabte: acabar la feina en dia anterior a una festa (Mall., Men.). «Que ja has fet dissabte?—No, encara me queden dues hores de feina». «Demà vespre, que és dissabte, | farem dissabte dejorn, | i anirem a festejar | an es rellotge d’Es Born» (cançó pop. Mall.”)”. Queda
Des de les primeres eleccions democràtiques després del dictador, el juny del 1977, fins ara, les nostres illes no han aconseguit fer arribar a Madrid cap veu pròpia, vull dir que no fos d’obediència estatal. Entre el PSOE i el PP –amb les seves distintes denominacions- s’han repartit el pastís fins a l’aparició de Ciudadanos
La meva particular santa Jordina em va fer celebrar la diada del llibre amb poemaris, els grans oblidats de la festa, o si més no els més desatesos. Ja estam que “el santjordi” es regeix per uns usatges poc literaris, certament. Però tant se val, vaig flocar amb dos llibres de poemes i un dels
No em vull cloure, mai!, ni que cicatritzi la boca que escup les dents i el cargol de la gargamella que apaga la veu que s’exalta i mira el no-res del vespre i el desig de set. S’apressen la sang i la llengua fera a rompre el mirall feréstec que em deixa sense mans ni
El meu preceptor en cap, abans d’anar a fer la volta per les parades de llibres de Ciutat, m’ha fet el millor regal que em podien fer, un xic més intens que un llibre, una rosa i un somriure: la seva versió de la llegenda de sant Jordi com a portada d’un llibre. I me
Coripe, poble andalús a una vuitantena de quilòmetres de Sevilla, té una festa centenària declarada d’Interès Turístic Nacional, això vol dir de l’Estat espanyol, que enguany ha ocupat molt d’espai en els mitjans de comunicació i en les xarxes socials: “La Quemà del Judas”. Es tracta d’un acte que es fa el dia de Pasqua
Ha fet un dia preciós, tanmateix, a desgrat dels migranyosos –com jo mateix- i altres maldecaposos, i dels visitants que només cercaven una trinxa de sol, la mar emmirallada i la temperatura adient per fer el primer capficó. Ja se sap, però, que no es pot tenir tot, en aquest món. Si, ja sé que
El vent obre avantguardes i senyoreja els terrats convertint en vexil·les la roba que resisteix la seva força. I fa cantar les coves perquè diguin tot allò que callen des de l’inici del gel i de la música de l’alenada. Mentrestant, els núvols s’enlairen i es distreuen: no saben com dir que l’aigua vol dansar
Amb els preceptors, avui, Divendres Sant, hem fet panades, crespells i robiols com mana la tradició i segons la recepta que ve de molt enrere. No costa gens seguir aquest avès ni encomanar-lo als que pugen, ans al contrari: aquesta mena d’adoctrinament no fa més que enfortir lligams petitprincipescos, per dir una raó que em
Lleonard Muntaner, editor, presenta oportunament a la seva col·lecció Artificium, que dedica a les traduccions, les “Cartes a un amic alemany”, d’Albert Camus, traduïdes per Míriam Cano. I dic que és una edició oportuna perquè l’orquestració global a favor de propostes polítiques adherides a tota mena d’exclusions i discriminacions, ens ha de posar en estat
Istmes de mocs i llàgrimes, atols de paraules mortes que descuiden els alens perquè l’alenada s’ha convertit en vici. I un alè que no respira, no pot ser alenat. S’ignora a posta que les arrels dels alens brosten dels somnis i la terra de la voluntat de ser desig desitjós. Com sigui, no cal patir,
Els dies que volten dia 14 d’abril, quan en aquest dia del 1931 es declarà la República Espanyola, se solen celebrar arreu actes de reconeixement a aquest període i, conseqüentment, a les víctimes del cop d’estat feixista del 1936 que la trencà sangonosament. Per això, tant en aquests actes com en el mitjans de comunicació,