marginàlies

He anat a votar de jorn –no es perseguien les urnes, avui- i ja he hagut d’esperar una bona estona perquè hi havia cua. El meu col·legi electoral, a primera hora, era un veritable abeller. A migdia hem sabut que la participació a les 14 hores és quatre punts –fent números rodons- més alta que les anteriors Generals del 2016 a la mateixa hora. Més vots, menys vocs, he pensat, i també que probablement aquest augment pararà els peus al feixisme que, en totes les seves formes, com més va, més empeny. Entrarà al Congreso, tanmateix, i just això és molt mala nova. Haurem d’espavilar encara més, molt més!, si no volem ser devorats per aquestes bèsties que desitgen la nostra desintegració.

No he llegit gens de premsa, avui, llevat dels titulars digitals que seguesc diàriament. Tenia pendents altres lectures que necessitava fer per netejar els dipòsits reflexius i untar les bieles dels pensaments més reactius i reactors. Versos i assaig per estendre desitjos i desar el cervell que massa sovint es distreu amb futileses que no treuen cap enlloc.

I tanmateix he repensat l’informe de la Comissió Europea sobre la percepció de la independència judicial que situa l’Estat espanyol al quart lloc per la cua, per sobre de Bulgària, Eslovàquia i Croàcia. I és ben clar, que la Justícia espanyola no és independent dels poders polítics i econòmics, sobretot. D’exemples, per desgràcia, n’hi ha molts, des del cas de “La manada”, tot passant pels joves d’Altsasu, i els casos més recents de Sandro Rosell i de les nostres preses i presos polítics.

I per desgràcia, independentment dels resultats de les eleccions d’avui, el sistema judicial espanyol no canviarà gens; gens ni mica. Per a aquest sistema, mai no hi ha hagut transició; i res no indica que transitarà vers la netedat i la claror.