A cops de llapis

Ai, els divorcis!

Amb cada nou divorci, no aprenem a escollir millor la futura parella, sinó que aprenem a adonar-nos més aviat que també ens hem equivocat amb la nova elecció.

Decebedor

Internet, les xarxes, ens mostren com la nostra pretesa unicitat no és tan única. Hi ha clons nostres per tot arreu.

Literatura vital

Per a alguns la vida és una novel·la; per a d’altres, un seguit de contes. Després hi ha els que no llegeixen.

Climatologia de les emocions

El temps refreda tantes coses… Algunes fins i tot les constipa.

Restrenyiments

No sempre les coses surten com un voldria, hi ha vegades que ni tan sols surten.

(Avançament editorial de: La cua del peix que es mossega la cua)

Veu de l’autor (Música: Waiting. Eleni Karaindrou, Maria Bildea

Com aconseguir el vostre exemplar:

• Directament de l’autor: editaygrega@gmaail.com

Preu: 14 € + 2 € de despeses d’enviament

• A la llibreria en línea de l’Editorial Numància: La cua del peix que es mossega la cua

Primer va ser el verb

Va haver-hi un temps en què l’home encara no parlava. La dona, sí.

El dilema de l’ou

Què és primer, la circumferència o el radi?

Nit infructuosa

La nit en què el compte Dràcula torna sol al castell, de matinada, 

amb un Bloody Mary a les mans.

A pèl

El fet que l’espècie humana hagi anat perdent el pèl al llarg 

dels mil·lennis, devia ser la idea brillant d’un predecessor visionari 

del moviment nudista actual. (Es podria parlar d’una presa de pèl?)

El paradís

Pocs plaers són comparables al de saber que ens quedem sols, 

en el moment que ens apressa una ventositat; aquell segon previ 

a deixar-la anar

(Avançament editorial de: La cua del peix que es mossega la cua)

Veu de l’autor (Música: Georgia On My Maind, Oscar Peterson Trio (Night Train))

Fotografia: La cua del peix que es mossega la cua 

El cel és fet del mateix blau

i del mateix silenci d’aleshores

i el fil de lluna mora que avui hi penja

tampoc és nou d’ara.

Tot és al seu lloc

amb una inevitable meticulositat.

I, tanmateix, és inútil l’esforç de retornar, 

de voler reviure el temps.

Com inútil és, pretendre retenir 

precioses gotes de pluja

que acabaran escolant-se de les mans 

per a perdre’s en el toll profund del record. 

Però el temps no existeix, jo sí. 

O és ben bé a l’inrevés?

Mal que bé, fragments, 

retalls que sense cap ordre aparent

m’omplen i buiden el cap i me’l tornen a omplir

per totes bandes i racons. 

Curull d’imatges, silencis, olors.

S’ha fet fosc

i la mora ja irradia tota la seva lluentor. 

Quantes nits somniades, tantes 

d’enlluernada vetlla. Moltes, massa.

Quina sensació tan estranya, el record. 

I alhora tan requerida i rebutjada. 

Quina quimera. I, això no obstant,

amb el traïdor suport de la deslleial memòria,

l’invoco, conscient de l’error.

Amb passes fonedisses torno a la casa 

on aquell dia vaig arribar.

Les coses i els rostres m’acullen 

ignorants del temps.  

Només jo conec la magnitud del parèntesi.

Totes les quietuds, tots els silencis

prenen, ara, forma.

Gaudeixo del silenci

com a expressió màxima de la paraula, 

paladejo la quietud com a preludi del gest. 

Aprenc de la foscor

en els entreactes de la mirada.

Aquesta és una solitud volguda, 

desitjada, esperada.

Dia a dia, any rere any.

És una solitud plena,

i és plena de llum i aire fresc.

Un vell néixer per a desfer el camí fet,

per a poder fer el tros que en resta.

Per a poder continuar sent.

(Del poemari Arrels)

Veu de l’autor (Música: Lea, Olovia Belli (Sol Novo)

Fotografia: Clarobscur interior

7.30: És hora de llevar-se. Em llevo. Dutxa, vestir-se i cafè. 9.12: Surto del pàrquing. 11.26: Arribo a Olot (tant a la meva dona com a la feina els he dit que tenia una visita a un nou client, a Vic, amb qui havia contactat per Internet). 11.41: Soc davant la porta de l’hotel i em disposo a entrar, després de dubtar i plantejar-me si tirar enrere, ara que encara hi soc a temps. 12.14: Ensucro la tercera til·la, no ho veig pas clar. Em dic: l’oportunitat s’ha d’aprofitar quan passa. 13.10: Cal tenir valor, em repeteixo una i mil vegades, i cal decidir-se: o una cosa o l’altra, o entro o me’n torno. 13.37: Decideixo que ho decidiré havent dinat. Vaig al restaurant de la plaça que hi ha en tombar. 15.26: A les postres, l’objectiu del viatge s’ha anat refredant i, per fi, concloc que no he d’anar-hi; que no he de conèixer-la. Ni ara, ni mai. 15.40: Amb el cafè començo a sentir la serenor que dona pensar que he fet el que tocava, el que moralment i ètica és correcte. 16.28: Soc de nou a la carretera. Aprofitant que em sobra temps, he decidit que ho podria arrodonir passant per Vic a veure si, de debò, faig un nou client. 17.43: Ja hi estic aparcant, però amb tot el neguit havia oblidat que avui és dissabte, que hi ha mercat, i que no trobaré ningú que estigui per la feina. Així que passo pel mercat i compro un ram de flors per a la meva dona. Li ho explicaré tot i espero que em perdoni. 19.13: Arribo a casa i llegeixo el missatge que l’Anna –la meva dona– m’ha deixat en una nota a la porta de la nevera: «Aprofitant que avui tu no hi eres i que jo no tenia feina, he decidit d’anar a Olot a conèixer la Carme, aquella amiga que vaig fer fa uns mesos per Internet, recordes? És probable que, si es fa tard, m’hi quedi a dormir, a Olot; així que, si no et dic res més, fins demà al vespre. Un petó».

Veu de l’autor (Música: A Thousand Kisses Deep (Nightfall), Till Brönner, Dieter Ilg)

Fotografia: Pedres amb els pèls de punta

Enteniment

Està molt bé viure als núvols, però de tant en tant cal baixar a reparar els danys.

Destinats

N’hi ha –afortunats– que potser són amos del seu destí. Però la majoria no sabem on anem fins que ensopeguem amb el camí. De vegades massa tard.

De flors i de culs

També n’hi ha que neixen amb la flor al cul i n’hi ha que, més tard o més d’hora, aprenen a posar-se-li. Finalment, hi ha la resta, la immensa majoria, que van tota la vida amb el cul pelat. 

Del camí

Hi ha un camí al final de tot camí, que condueix a un altre camí. Si no succeeix així és que ens hem equivocat de camí.

Del caminar

Els viatges els hauríem de fer sempre només d’anada. De què serveix tornar?  

Miratge

Podem fer mitja volta i tornar per on hem vingut. Però mai no anirem enrere, sempre anirem endavant. 

.(Avançament editorial de: La cua del peix que es mossega la cua)

Veu de l’autor (Música: The Front, Conor Walsh)

Fotografia: Fora de lloc

Però a la velocitat d’abans.

Que doni temps a veure venir el paisatge,

i travessar-lo veient venir el següent.

(I que de tant en tant es pari prou temps

per a estirar les cames i fer un cafè.)

Així vull la vida, com un viatge en tren.

En un tren d’aquells.

(Del poemari Del rebost)

Veu de l’autor (Música: Water Boy, Don Shirley Trio)

Fotografia: Paisatge que s’esvaeix

Era fosca nit –i ho hauria estat molt més si no fos pels llampecs. Tronava, plovia i dalt del campanar tocaven a morts. Rodaven. El director, un maniàtic dels detalls, va entrar d’imprevist en escena per fer uns retocs i, en qüestió de segons, proferí un crit esfereïdor al mateix temps que arquejava el cos electritzat i es desplomava sobre el taüt, enxampat per un llamp real i fulminant. El productor va ordenar aturar immediatament la tempesta i el rodatge; la presa havia estat bona. Ja l’encaixaria com fos en el guió i trobaria un altre director per acabar la pel·lícula. Coses de l’ofici.

Veu de l’autor (Música: Requiem for Willy Loman. Eleni Karaindrou, Jan Garbarek, Kim Kashkashian)

Fotografia: Altaveu celestial

Relativitat

Seixanta milions d’anys no són res comparats amb tota una vida.

Hi ha vegades que un sol dia ja és massa.

Matant o morint

És sorprenent que quan estem sense fer res es digui que estem

‘matant el temps’ quan, de fet, és el temps

qui amb tremenda precisió, ens va matant a nosaltres.

Alternativa

Tot i això, hi ha altres maneres de matar el temps:

estavellant rellotges contra la paret. Per exemple.

Volant

Diem que el temps passa volant, però l’únic que passa volant

són les mosques que ens envolten mentre estem badant

amb les nostres cabòries.

Compte

Qui més qui menys, ens passem un terç de la nostra vida dormint.

Vist així –i si vigilem amb qui dormim– som afortunats:

només ens queda un 66,66% de possibilitats d’espifiar-la.

(Avançament editorial de: La cua del peix que es mossega la cua)

Veu de l’autor (Música: I got it bad and that ain’t good, Oscar Peterson Trio (Night Train))

Fotografia: El forat del temps

(Del poemari Del rebost)

Veu de l’autor (Música: Il confino, Renaud Garcia-Fons)

Fotografia: Parlant de números

A una mà duia el carret de la compra i amb l’altra encenia una cigarreta: costa amunt, com un autòmat, empenyia la seva rutinària vida. Dintre el carret, totes les il·lusions deixades a la vorera del camí, els somnis estroncats sense cap explicació, cinquanta-tres primaveres, cinquanta-tres tardors; i una sola idea: per què? Es creuà, en un semàfor, amb una nena d’uns vuit anys la qual, mirant-la als ulls, li digué: si en el carret hi portessis, també, coratge, et seria més lleuger. Ella continuà empenyent i, durant el trajecte fins a casa, no va deixar de pensar en què havia volgut dir aquella nena. En llevar-se, el matí següent, va posar en una maleta les quatre coses imprescindibles, va deixar les claus i una nota a la tauleta del rebedor i, sense fer ni mitja reüllada al seu voltant, va tancar la porta de casa darrere seu, deixant allí, per sempre, el carret de la compra. 

Veu de l’autor. Música: Lea, Olivia Belli (Sol Novo)

Fotografia: De la sèrie Intimitat estesa

carmí

carmesí 

cigró

botó

melic

ai!

quin risc

l’arrissat perill

quin afany!

el preciós parany

            Fins aquí

(Del poemari Des del llit II)

Veu de l’autor (Música: Requiem for Willy Loman, Eleni Karaindrou, Jan Garbarek)

Fotografia: Captura capturada

Obert, però només per poder tafanejar el que s’hi cou en aquest racó d‘A cops de llapis; l’autor sí que és de vacances –encara que no pari, sempre hi ha alguna cosa bullint.

Ens tornarem a veure –virtualment– el primer dilluns de setembre.

Fins aleshores, deixarem que les eines descansin, que elles també s’ho mereixen.

FOTO: El descans de les eines

Defecte de fàbrica

Si la vida té o no té sentit, és una cosa que haurien d’aclarir-nos en nàixer. El que no té sentit és passar-se la vida intentant –sense cap possibilitat– esbrinar-ho. Quina pèrdua de temps!

La creació

Potser el Bing Bang no sigui més que una de les milions d’espurnes d’un petard amb el qual jugava Nostre Senyor el dia d’una revetlla qualsevol.

Entelèquia 

Hi ha una cosa encara millor que la felicitat, i és saber exactament en què consisteix.

Saviesa

Una de les coses més interessants de la vida és haver viscut, saber el que saps i el que saps que mai no sabràs.

Somiatruites

Un caragol que aspiri a ser llangardaix, no arribarà mai a ser un bon caragol.

(Avançament editorial de: La cua del peix que es mossega la cua)

Veu de l’autor (Música: Nummer 2, Anne Müller (Heliopause)

Fotografia: Col esperant la seva patata

Demà passat per a la majoria de la gent serà un dia de tants. Per a mi serà el tercer aniversari de la meva mort, un dijous al migdia. Un dijous com qualsevol altre fins al mateix instant que em va succeir la mort, des d’aleshores que és motiu d’aniversari. N’hi ha molts, aquí entre els morts, que no ho celebren; estan tan ensopits ara com ho eren en vida. Però jo sí que ho celebro, com en vida sempre havia celebrat l’aniversari del meu naixement. Són d’aquells petits detalls que t’alegren la no-existència. Ara, igual que abans, tot plegat consisteix a saber aprofitar els moments, les oportunitats: minut que passa, minut que no torna. Allà i aquí, exactament igual. Només es mor una sola vegada, perquè, doncs, no celebrar-ho! Està clar que aquí no hi ha allò de “…perquè ves a saber si ho podré celebrar l’any vinent…” No, aquí n’hi ha que ara mateix celebren el seu tretze milionèsim aniversari, i en tenen per a llarg. Però tant se val, cada any és diferent i un any més és un any més. O, no? A la vostra salut!

Veu de l’autor (Música: The Peacemakers: Healing Light,  Karl Jenkins · Polyphony · Stephen Layton)

Fotografia: A cas l’ocàs

Ballar, volar, voler, riure.

Ballem.

Ballar, sentir, viure.

Ballem.

Ballar, que el cos ho demana,

ballar, que la sang brama,

ballar, que el desig és un riu. 

Ballem.         

Ballar, acariciar, polsar el cos teu.

Ballem.

Ballar, suar, besar el teu alè.

Ballem.

Ballar quan el cor ho dol, també.

Ballar quan la sang bull,

ballar quan dos són més que un i un.

(Si no, no surt)

Ballem.

Ballem i ballem que la festa s’acaba.

Ballem ara que podem.

Ballem

(Del poemari Les quatre estacions. Estiu)

Veu de l’autor (Música: Jazz Suit No. 2: VI. Waltz II, Dmitri Shostakovich)

Fotografia: Somni