A cops de llapis

Un espai on mostrar algunes de les coses que faig, penso...

Ressopó

0
Publicat el 17 de juny de 2024

…i per sopar,

musclos al vapor d’espirituós.

Sopar de dos.

 

Després,

un espirituós directament.

Agrada i cau bé.

 

Més tard, 

imbuïts per l’esperit del musclo, 

musclo directament. 

 

Ah, però

el ressopó és per un només,

l’altre ressoparà a continuació.

 

Que així,

ara un, ara l’altre,

s’assaboreix molt millor.

 

mmm…

I prou, per avui ja n’hi ha prou,

que demà treballem.

 

Certament,

hauríem de trobar-nos de dia,

el desig necessita el seu temps.

 

(Del poemari Poemes del desig)

 

 

FOTO: Ejaculació marítima

Publicat dins de Poemes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Votar en contra

2
Publicat el 10 de juny de 2024

Títol alternatiu: La solitud del votant

La tendència –que ja ve de lluny, però cada vegada més estesa– d’amenaçar amb ‘que ve el llop’, com a quasi únic argument de campanya electoral, ja fa una mica de fàstic. Alguna cosa s’haurà fet malament aquests últims decennis, com per a tenir tanta por de la competència –que així és com la veuen ells, els partits: la punyetera competència; a nosaltres, els seus clients, l’amenaça no ens fa por, ens fa pànic.

I una vegada més diré: sí aquesta vegada he de tornar a anar a votar. Però a qui, si no hi ha ningú que em representi amb una mica de dignitat? A qui, en el que pugui confiar suficient per a votar-lo? Quin dilema! I les campanyes no ajuden: no hi ha un discurs ideològic, no hi ha propostes, només insults i desqualificacions. Tot és mercadeig per tal d’arribar al pòdium i poder mantenir l’estatus, la feina, la butaca, la butxaca.

I un dia vindrà el llop de veritat. Potser aquesta vegada ens en tornem a salvar, però tal com va tot, tard o d’hora ho farà i aleshores ens lamentarem de no haver fet res o, millor dit, de no haver fet el que calia: no deixar-ho tot en mans dels partits; no haver sabut fer-los complir els compromisos adquirits; no sortir de la nostra zona de confort –com està de moda dir ara. No sé és més demòcrata pel fet d’anar a votar cada quatre anys, cal ser coherent cada dia d’aquests anys d’interval.

Em recorda aquella faula de la granota dins d’una olla amb aigua, fresca primer, tèbia després, i cada cop més calenta i, la granota, cada vegada amb més dificultat per moure’s; finalment, quan ja no suporta tanta temperatura i vol sortir de l’olla, ja no pot perquè està exhausta, s’ha quedat sense forces. Temo que estiguem arribant o hàgim arribat a tenir l’aigua massa calenta (i a la vegada, els pebrots plens!).

Tot i això, crec que hi hauria una solució –potser encara hi seríem a temps– que permetria poder participar en el fet democràtic, a les eleccions vull dir, sense l’obligació d’haver de votar un partit. La idea és: s’hauria de poder ‘votar en contra’. A saber, que es pogués votar el partit amb el qual més confiïs o, si no n’hi cap que et faci el pes, poguessis votar en contra del que més ràbia et fes; i que cada vot en contra fos un vot que se li restés al partit qüestionat. D’aquesta manera, resoldríem el dilema del qual parlava (i ho dic en plural, perquè segur que no soc l’únic que el té).

Decidit, doncs, a les pròximes, votaré el partit que porti aquesta proposta en el seu programa. Encara que després s’ho passin pel forro (una vegada més). Si més no, seria una manera d’encetar el tema.

Que tingueu un bon votar.

FOTO: No està prou clar

Publicat dins de (Re)flexions i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Enamorat de la Lluna

0
Publicat el 3 de juny de 2024

Punt de mira 

Quan la Lluna arribà al seu zenit, el franctirador va apuntar, contingué la respiració i disparà. Una vegada més havia fet diana, la Lluna tenia ja un nou cràter. 

Recerca 

Un equip d’astrònoms de Cincinnati, sota la direcció de l’investigador –d’origen espanyol– Rothis Pérdigo ha descobert un nou cràter a la cara oculta de la Lluna. L’han batejat com la Perdigonada. 

Dubte raonable 

Segons sembla, el recentment descobert cràter lunar no és tal. S’especula amb la possibilitat que sigui una gamberrada acuradament preparada per la competència aeroespacial. Mentrestant, l’equip del Dr. Rothis Pérdigo està estudiant si emprendre mesures judicials. 

Condemna 

Un franctirador, especialista en grans distàncies, ha estat detingut per disparar repetidament a la Lluna. Aquest al·lega ceguesa transitòria, alhora que es manifesta un fervent enamorat del satèl·lit; per aquests motius es declara innocent. La justícia no dona crèdit a les seves paraules i el condemna a reparar els danys o, en el seu lloc, a indemnitzar la víctima amb 300.000.000 de dòlars. L’acusat accepta la primera. 

 

FOTO: Lluna en dia feiner

Perdré els cinc sentits

2
Publicat el 27 de maig de 2024

El dia que no m’estimis

no sortirà el sol.

El dia que no m’estimis

no cantaran els moixons.

El dia que no m’estimis

les roses no faran olor.

El dia que no m’estimis

ja res no tindrà sabor.

El dia que no m’estimis

no em palparé el pols.

El dia que no m’estimis,

redeu, quina por!

 

(Del poemari Les quatre estacions. Tardor)

 

FOTO: Amb els pèls de punta

Publicat dins de Poemes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Mentrestant i fins aquí: una broma

2
Publicat el 20 de maig de 2024

Com a pertanyents a una determinada generació –la de cadascú– ens creiem portadors i posseïdors d’una nova veritat, d’una nova realitat. Passa a totes les generacions. Ens creiem, com a generació, descobridors d’un nou món; un nou món que no entenem com ha estat possible que no el descobrissin ja molt abans una altra gent, una altra generació. Per l’obvietat que representa: perquè sempre hauria d’haver estat així; des de sempre, sense comptar amb el temps, la història, l’evolució de l’espècie. Com si aquesta, l’espècie humana, comences amb nosaltres; perquè sí, per què som més guapos, més ben parits, perquè som l’hòstia! És així a totes les generacions.

Aquesta revelació ocorre en un moment determinat de la nostra vida, en un determinat moment de la nostra evolució tant com a individus únics, tant com a grup generacional. Abans d’aquest moment, de fet, només –i sobretot– existim; el nostre ser viu: respira (inspira i expira) i experimenta. El camí cap a aquelles posteriors certeses està plagat de dubtes i inseguretats, de pors i desenganys (els autoenganys vindran després) i d’ignorància; però també de joia i descobriments. I especialment de molt treball, cal treballar molt, esforçar-s’hi, el trofeu no s’aconsegueix d’un dia per l’altre; arribar a estar absolutament segurs de ser els reis de l’univers no és cosa d’un tancar i obrir d’ulls. 

Més tard, quan comencem a intuir que les coses no són ni seran mai com pensàvem que serien (no som ni serem mai els reis, ni els únics, ni…), la supèrbia humana –vull dir aquesta cosa que no tenen les altres espècies– la neciesa suprema farà que comencem a bastir una armadura d’autoenganys per poder sobreviure amb dignitat; un cert sentit de la dignitat, és clar. Cal tirar endavant i necessitem l’armadura car estem del tot despullats, de pèl a pèl. Fora la placenta hi fa un fred esgarrifós.

Quan ja ho tenim prou clar, quan aquest nou descobriment ja no és una intuïció sinó una evidència, l’armadura que hem anat bastint i vestint tots aquests anys pesa tant que costa de moure’s amb naturalitat. Arribat aquest moment vital, n’hi ha alguns –d’humans, vull dir– que són capaços d’anar desconstruint la carregosa armadura i així anar tirant, aquesta vegada sí, amb una mica de dignitat (hi ha d’altres maneres de sobreviure, és clar). Al capdavall, no és greu, però no té remei. Tot i que alguns ingenus –tant se val de quin bàndol– pensen que si poguessin tornar a començar, ho farien diferent (millor!). És clar que, per a aquest supòsit, haurem d’esperar que s’abaixi el teló, que s’acabi l’obra que representem per poder treure’n l’entrellat.

Això ho dic ara, ja que així ho veig ara. Si finalment –havent-se abaixat el meu teló– hi hagués alguna manera per la qual em pogués comunicar amb els humans vius –quan jo ja hagi abandonat aquesta vida, vull dir– faria tot el possible per transmetre’ls-hi ‘el què, el com i el perquè’ ha estat tot en realitat (si és que en realitat ha estat i si és que ho puc saber). Ara per ara, però, això és el que em sembla que hi ha de tal qüestió. I pel que veig, mentrestant i fins aquí: una broma.

Que vagi de gust.

PS

És clar que, si arribés a saber alguna cosa certa abans del meu obituari, sigui com sigui, faré el que calgui per compartir-ho. Només faltaria. De res.

OBRA GRÀFICA …i para de comptar (de la sèrie Lletrades)

Publicat dins de (Re)flexions i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Vet aquí que una vegada hi havia…

0
Publicat el 13 de maig de 2024

El noble Roger de Vila-Blava, baró de les Cisquelles, s’estava fent un nou vestit, no un qualsevol, aquest l’havia de dur el dia del seu casament, el seu segon casament, ja que s’esposava en segones núpcies. Feia sis mesos que havia enviduat de n’Engràcia de Vila-Blanca, comtessa de Les Quarteres, vídua, a la vegada, d’en Rafel Antoni de Vila-Verda, comte de Les Deveses.

L’actual afortunada, na Josefina de Vila-Dolça, duquessa del Senssalet, era ostentosament més jove que el baró, i ell n’era cor-pres des del mateix dia que la conegué en el berenar que va organitzar la comtessa Engràcia de Vila- Blanca –ja malalta en aquell moment i, ara, que en pau descansi– per a celebrar el desè aniversari de noces; quan, aleshores, la duquessa Josefina de Vila-Dolça tenia setze anys i el baró s’acostava a la cinquantena. 

Havien passat vuit anys, no s’havien vist més des d’aleshores i no es veurien, tampoc, fins el dia mateix del casament. Així li va prometre el baró de Vila-Blava a la comtessa de Vila-Blanca l’endemà del berenar, quan ell li confessà el seu amor per la duquessa de Vila-Dolça: s’hi podria casar només, sis mesos després de que ella ja no hi fos i, mentrestant i fins després de la seva mort, ni hauria de veure-la ni tampoc hauria de deixar-se veure. Li va fer jurar que no es veurien fins que la duquessa de Vila-Dolça traspassés la portalada de la capella del castell, el dia de noces. 

I el baró era un home de paraula. El festeig, els acords nupcials i els preparatius es van fer mitjançant un emissari d’absoluta confiança: en Romeu Mesquida, el sastre que li havia fet els vestits els últims vuit anys i que ara feia els vestits de noces a tots dos nuvis. En Romeu Mesquida, encara que jove –en tenia quatre més que la duquessa de Vila-Dolça– gaudia, pel seu mestratge en l’ofici i per les seves arts verbals, de tot crèdit i confiança del baró i, a més, n’encertava sempre els gustos. 

Naturalment, el missatger Romeu Mesquida, assistí a la cerimònia nuvial i, tal com figurava en els acords –per expressa voluntat de la duquessa de Vila- Dolça– es quedaria a viure al castell, en unes dependències properes a les de la duquessa. El casament fou un èxit en totes les seves facetes, inclosos els vestits nupcials que van gaudir de l’admiració de tots els assistents. I el sastre, en Romeu Mesquida, va ser àmpliament compensat per ambdues parts. El principi d’una fructífera relació. 

FOTO: Temps era temps

M’agrada que m’agradi

2
Publicat el 6 de maig de 2024

M’agraden els teus ulls,

sobretot, veure com traeixen la teva prudència.

M’agrada la teva prudència

perquè modera la meva disbauxa.

M’agrada sentir-te riure,

oimés mirar-te. M’agrades.

I no només això. També

m’agrada abraçar-te i sentir la teva pell.

M’agrada la teva abraçada,

i encara més besar-te i sentir-me dintre teu.

M’agrada saber-me el causant del teu plaer,

això és el que més plaer em causa.

                              M’agrada que m’agradi

(Del poemari Les quatre estacions. Primavera)

FOTO: Cony d’arbre!

Publicat dins de Poemes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Big Bang, Big Bluf

2
Publicat el 29 d'abril de 2024

Si és cert el que s’explica del Big Bang, el que entenem per ‘vida’ és un fet tan fascinant com, a la vegada, prou inquietant. Fent un esforç extraordinari puc arribar a imaginar –l’encerti o no– com es va produir aquell Big Bang. Costa d’imaginar i costa d’entendre, però compensa l’afany. I continuant fent un gran esforç, soc capaç d’arribar a imaginar fins als nostres avantpassats els amfibis –que això és el que diuen que eren els rebesavis dels humans. La vida, al cap i a la fi. Un fet fascinant.

Però quan miro al meu voltant, un fred inquietant em travessa l’espinada. No entenc absolutament res: com és possible que nosaltres, els humans, siguem un instant, un moment de l’evolució d’aquell Gran Bang? No pot ser, alguna cosa no haurà funcionat prou bé. O és que, els humans, som la capacitat que té la pròpia vida per a autodestruir-se; tanmateix, la gran explosió no és més que energia en transformació contínua. Ens haurà tocat aquest paper estel·lar en el repartiment d’aquesta Gran Obra?

Naturalment, no soc qui per a respondre tal estrambòtica pregunta. Però em costa molt d’entendre que en aquest racó del Cosmos, en aquesta minúscula bola anomenada Terra, tot funcioni per si sol a la perfecció (des de la cèl·lula més petita fins a l’animal o la planta més gran), tot menys allò que fa o maneja l’element humà –i això que, de totes les espècies, és la que té el cervell més desenvolupat. Devem ser l’única, on aquests 86.000 milions de neurones es connectin de maneres tan diferents, i donin individus tan oposats com els Platons, Einsteins, Picassos versus els Nerons, Putins i Trumps. Per citar-ne alguns (casualment, tots mascles –i, d’aquests últims, a veure qui la té més gran, la substància grisa, vull dir).

Aleshores, penso si hi ha algun altre racó de l’univers on es doni tanta incongruència –ves a saber– i llavors, penso que, en qualsevol cas, molt probablement, el que està succeint és un assaig, una prova abans del Big Bang definitiu; si no, no s’entén. Això que tenim ara mateix és un Big Bluf. Calen correccions. Segurament un dia o un altre tot començarà de nou, tornarem al punt inicial, es reiniciarà l’explosió i… vinga, Big Bang un altre cop. Segur, no pot ser d’una altra manera. O potser, tot plegat, això ens passa perquè nosaltres, els catalans, sempre tenim mala sort?

 

OBRA GRÀFICA

Estàvem tan tranquils, i es produí el Big Bang

(de la sèrie Lletrades)

Publicat dins de (Re)flexions i etiquetada amb , | Deixa un comentari

La trucada final

4
Publicat el 22 d'abril de 2024

Tornava del cine. Després que acabessin totes les activitats protocol·làries de l’enterrament –l’enrenou que sol acompanyar aquestes doloroses situacions pot arribar a ser més implacable que el mateix dolor de la pèrdua– va decidir que havia de donar-se una treva, distreure’s, relaxar-se; la mort del Robert l’havia afectat molt més del que ell s’esperava. Estava completament esgotat, quina millor treva, doncs, que un cine. 

La tarda anterior a casa de la família amb la Júlia –la dona del difunt i amiga seva també– els fills i els pares d’ell i els d’ella; l’endemà al tanatori amb el cos present i la desfilada continua de familiars i amics; després la celebració de l’acte religiós a la capella, el sermó del capellà, el parlament d’uns i d’altres, el petit concert de violoncel a càrrec d’un altre bon amic i, finalment, la llarga cua que semblava que no s’acabava mai, per donar el condol. 

A continuació, amb els més íntims, desplaçament al cementiri i allí més plors, encaixades de mans, abraçades i molta tristor. Emoció i tristesa a dojo, esgotament, rostres desencaixats. En algun moment, com succeeix tantes vegades en aquestes circumstàncies, li va passar pel cap: perquè la mort s’havia emportat el Robert, una persona amb dona i fills, amb un futur brillant al davant, i no se l’havia endut a ell que era una bala-perduda? 

Havia acompanyat la Júlia i els nens a casa. Eren dos quarts de deu de la nit i no tenia ni gana ni ganes de sopar, ni tampoc s’imaginava arribant a casa sol com un fantasma. El millor que podia fer, doncs, era anar al cine, escollir una pel·lícula alegre i divertida que l’arranqués d’aquell estat i així, després, junt amb el cansament acumulat, poder dormir com un tronc i recuperar forces per l’endemà que, en qualsevol cas, seria ja un altre dia. 

La pel·lícula va acabar a tres quarts de dotze. L’autobús no es va fer esperar, va passar de seguida com si formés part de la programació; i no eren encara les dotze que ja s’havia acomodat a l’última fila de seients anant cap a casa. Al cap de molt poc va sonar un mòbil. Ell l’havia desconnectat en entrar al cine, però veient que era l’únic passatger de l’autobús, només podia ser el seu. S’estranyà, però donada la insistència, va remenar-se les butxaques fins que el trobà. 

No es va sorprendre –en canvi– en veure el nom del Robert a la pantalla del mòbil: devia ser la Júlia que, després de passar-se el dia atenent trucades de condol, s’havia quedat sense bateria i ara trucava des del telèfon que havia estat del Robert. Despenjà i es quedà glaçat en escoltar un missatge de veu del difunt que li deia que, a la vista del seu estat d’ànim –que ja era més d’allà que d’aquí– li enviava un autobús a recollir-lo. Així, de pas, li faria companyia. 

Era l’últim trajecte de la nit. A les cotxeres, el personal de neteja, el va trobar tombat als seients de l’última fila; el forense va dictaminar una parada cardíaca sobtada. No va patir i ja no patirà més.

 

FOTO

Els clarobscurs de la comunicació sense fils

Ara que és primavera

8
Publicat el 15 d'abril de 2024

et regalaré una bossa

et regalaré unes sabates vermelles

et regalaré un rellotge

i un anell

et regalaré endemés una ampolla de vi

blanc amb dues copes

i et regalaré unes calcetes

vermelles així mateix

a joc amb els peus teus

 

i ara sí ben mudada

ben mudats

anirem a la fira del clavell

                          ara que és primavera

(Del poemari Les quatre estacions. Primavera)

FOTO: Ja hi tornem a ser

Publicat dins de Poemes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

‘Colorín Colorado’

0
Publicat el 8 d'abril de 2024

Potser és una obvietat el que diré: que no són la mateixa cosa ‘religió’ i ‘església’; que no és el mateix la ‘política’ que els ‘partits’. Sí, és una obvietat, però em va bé de recordar-ho. Jo, per exemple, podria ser ateu i anticlerical, i cadascuna d’aquestes postures respondria a fets i motius diferents: no creure en cap Déu, per una banda –cadascú creu amb el que vol– i per l’altra, no tolerar (dit així per no perdre les formes) la manipulació que en fan les Esglésies de la necessitat dels que sí que hi creuen, en un Déu –i ho deixarem aquí, també, per no ferir sensibilitats.

I així mateix, per un costat, jo puc creure en la ‘política’ com a eina per a l’entesa entre grups humans per tal de consensuar mètodes per a aconseguir els objectius comuns marcats –ja sigui en afers governamentals, empresarials, acadèmics. Però per l’altre, els partits… ai, els ‘partits’, si més no els partits d’ara mateix! De fa ja bastants anys s’han anat convertint en institucions-empresa, amb quasi l’únic objectiu-missió de conservar les prebendes que dona el propi ‘partit’. Empreses multinacionals, vist com es relacionen amb els seus homònims del món global. Per aquest costat tampoc no anem bé.

I passat tot per la batedora –i dit així, pel broc gros– podríem pensar que la política i les ideologies que la sustenten són, avui, les noves religions i els partits les noves esglésies? Com a fenòmens de massa actuals em venen al cap la religió, la política i el futbol; tots tres tenen la capacitat –i el costum– d’enfrontar-nos els uns amb els altres, fins i tot a mort. Després, potser n’hi hauria un altre, de fenomen de masses: les modes. Aquest, però, tot i no tenir el poder d’enfrontar-nos –si més no de moment– sí que pot aniquilar-nos intel·lectualment. I bé, doncs ‘colorín colorado’… amb aquest pòquer d’asos, els de sempre tenen la partida guanyada (i …el cuento se ha acabado). 

I, posats a veure qui la diu més grossa: no estarem entrant en la nova ‘edat mitjana’? Això sí, amb Tecnologia Punta –i que no falti– i Intel·ligència Artificial –l’emocional no, que encara no l’hem assolida. Salut!

PE

Deixaré de banda, ara, els meus ‘rampells’ –o tremperes– àcrates i nihilistes. No ens féssim mal, que venen eleccions!

FOTO: Quasi a les fosques

Publicat dins de (Re)flexions i etiquetada amb , | Deixa un comentari

A cara o creu

0
Publicat el 1 d'abril de 2024

Els habitants d’un petit poble de ponent, on els hiverns hi sovinteja amb generositat la boira, estaven una mica desconcertats: aquell any no la veien, la boira (alguns busca-raons deien que potser sí que n’hi havia, però potser no la veien –ganes de tocar el voraviu). Era un poble molt petit, hi vivia molt poca gent; pocs, però ben avinguts –n’hi havia que sí i n’hi havia que no tant, com a tot arreu–  gent encantadora, al cap i la fi. Ara, però, tot i la bona maror, la cosa no rutllava prou fina, no es posaven d’acord amb la qüestió de la boira: n’hi havia i no la veien o, directament, no n’hi havia? Shakespeare va fer curt, això sí que era un veritable maldecap: boira sí, boira no; boira sí o no. Rotundament, una boira existencial!

Un dia, l’agutzil va tenir una idea; i mitjançant el pregó corresponent i amb el vistiplau del senyor alcalde, convocà tot el poble a la Plaça Major. Un cop tothom a lloc, els demanà que es posessin a banda i banda de la plaça: els partidaris del SÍ –els del que sí que hi havia boira, però que no la veien– a un costat; i els del NO –els que asseguraven que no la veien perquè, senzillament, no n’hi havia ni un tel– a l’altre costat. Aleshores, l’alcalde, amoïnat, però resolutiu, va proposar de fer-ho a cara o creu –calia sortir d’aquella profunda incertesa com més aviat millor– i donà a escollir a cada una de les parts. Qui ho havia de dir, totes dues es van decantar per la cara, ningú va voler la creu –de cap de les maneres. Però en veient que, si més no, en alguna cosa estaven d’acord, van decidir de tirar endavant i acceptar i acatar el resultat fos quin fos. I, sense més romanços, l’alcalde llançà la moneda enlaire.

(Tot el poble era allí, la plaça era de gom a gom –però folgada, mal comptats n’eren una setantena– i malgrat que l’ambient era festiu, hi havia una certa tensió. Mentre la moneda anava donant tombs amunt, a l’agutzil se li va ocórrer de fer un redoblament de tambor per crear més expectació. Els ‘ais al cor’ eren tants, que omplien l’aire com ho hagués fet la boira. S’ho havien pres a la valenta. La moneda anava voltejant cada cop més amunt i amunt, fins a convertir-se en un diminut punt per a, tot seguit, desaparèixer de la vista humana. Com si s’hagués fos. L’agutzil parà en sec els redoblaments i es creà un silenci tan espès que no hi passava ni un alè.)

Passats uns pocs segons –que van semblar una eternitat– a la fi, el ‘clinc-clinc-clinc’ de la moneda rebotant a terra els tragué de l’encantament –gràcies a Déu que la moneda tornava a la realitat, si no, ves a saber si més d’un no s’hagués ofegat amb tanta respiració continguda– i, com si l’alcalde fos un imant, tota la plaça fou una corredissa per a agrupar-se al seu voltant, pendents de quin seria el desenllaç. I igual que en un espectacle de màgia –on una mà innocent treu alguna cosa d’un barret i la mostra al públic– l’alcalde va agafar la moneda del terra, l’alçà, la mostrà, i tots els rostres s’il·luminaren. Sortosament, havia caigut de ‘cara’: havien guanyat! Tots. Tothom n’havia sortit vencedor. I aprofitant l’avinentesa, s’abraçaren, es felicitaren i, posats a fer, com que era 28 de desembre –d’un any de la picor– es desitjaren un Bon Any i millors Reixos, i cadascú cap a casa seva. Fet i fet, s’havia acabat l’emboirament. Fins a la pròxima boira. 

(Diuen que la tramuntana deixa petjada als qui la pateixen. No se’n diu res dels qui conviuen amb la boira, però déu-n’hi-do de les cabòries.)

 

FOTO:  Despertar emboirat

Ja no podem més

2

Acabem amb les rebaixes d’hivern!,

que ja són aquí les de primavera

–i d’aquí a dos dies, les d’estiu,

comença el compte enrere–

Comprem unes birres,

i comprem uns sushis també.

Celebrem-ho amb palillos i faldilles curtes,

fora forquilles, fora els abrics.

Que comenci tot denou: fem un reset.

Apaguem les calderes, sortim al carrer, 

cridem al vent. I riem. 

Riem que la primavera és nova 

i l’hivern vell. Riem i cridem:

Que visqui la primavera!

                                         Ja no podem més

(Del poemari Les quatre estacions. Primavera)

 

OBRA GRÀFICA

T n’has anat (de la sèrie Lletrades)

Publicat dins de Poemes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

(Temps de dites) Sense remei

2

Abans era una dita, una dita sàvia: ‘La veterania és un grau’. I recordo especialment que, quan feia ‘la mili’, era una dita iniciàtica respecte a les lleves que anaven arribant darrere d’un. Quan un ho deia, l’altre –que quasi sempre era un acabat d’incorporar o, si més no, era posterior a tu (encara que no sempre, a vegades era un coetani que, pel que fos, no tenia tantes hores de vol en l’afer que es tractava) a aquest altre, doncs, davant aquesta asseveració, no l’hi quedava més remei que callar. Ara no sé si corre aquesta dita, tanmateix, no es professa; la veterania, l’experiència –que és la mare o la tieta de tota saviesa– avui no té predicat.

Amb un sentit similar podríem citar aquella altra –també molt antiga: ‘El diable en sap més per vell que per diable’. Una altra dita sàvia. Tot i que hi ha diables i diables i no tots arriben a vells. Però, efectivament, això és així i no té pas remei. Com la intel·ligència que tampoc no en té de remei (em sembla que ho deia Max Aub). I no hi ha graus, nivells d’intel·ligència: d’intel·ligència n’hi ha o no n’hi ha. En tot cas, quan n’hi ha, es tracta de veure quin ús se’n fa, i cadascú n’és responsable de l’ús que l’hi dona. I això és tot, no hi ha gran cosa més, tota la resta són ‘coeficients’ per a catalogar i controlar circumstàncies temporals.

Perquè, al cap d’avall, està clar, que tot plegat estem parlant de ‘temps’. El Temps, aquella entelèquia incomprensible, inabastable i, naturalment, també, sense remei. I és curiós que cada un tenim una idea, un concepte diferent del ‘temps’, en funció –entre d’altres– de la quantitat de temps que portem en aquest planeta i en funció de la nostra experiència vital. Així mateix, sense anar més lluny -no cal– jo no hauria pogut dir el que estic dient ara, cinquanta anys enrere, quan just estava fent la mili (ni encara que en algun moment estigués en estat de gràcia maria, que, per cert, feia molta gràcia). Ai, sinyó, quins temps aquells…!

PS

Tanmateix, no sempre serveix d’alguna cosa l’experiència, hi ha vegades que només demostra el pas del temps. I amb una mica de mala sort –molt probable– el que ens mostra és que ens podem equivocar tantes vegades com faci falta. I més.

FOTO

Privilegi és saber reconèixer el privilegi

(de la sèrie Lletrades)

Publicat dins de (Re)flexions i etiquetada amb , | Deixa un comentari