A cops de llapis

Un espai on mostrar algunes de les coses que faig, penso...

El meu Cap d’Any

0

Aquesta darrera setmana he començat a donar la 73a volta al Sol, la meva volta individual –per més que la faci acompanyat. I tot i que són un munt de voltes, ara per ara, estic en condicions de fer-la sense marejar-me, tinc una certa experiència –setanta-dues voltes en són unes quantes. 

Podria ser l’hora de fer algun balanç? Oh i tant, però quina mandra! En qualsevol cas, no sé si em seria d’alguna utilitat (em sembla que mai no n’he sabut fer, de balanços): prefereixo mirar endavant sense més condicionants que els que ja em posa –sense remei– la mateixa vida. Una vegada algú em va dir que els començaments són la part més bonica de qualsevol afer. I ho crec, la incògnita oberta davant d’un és engrescadora; i afegeixo, i ho dic sense cap recança: com més voltes portes, menys t’hi jugues. Així és que em disposo a començar aquest viatge, aquesta nova volta com si fos una primera volta més. Ni més ni menys.

El que també és ben cert, és que cada cop tenim més éssers estimats, nou arribats i benvinguts, al nostre voltant, però també n’hi ha d’altres –i cada volta en són més– dels quals patim i lamentem la pèrdua. Un fet, aquest, l’un i l’altre, que donen perspectiva al viatge: el que vàrem ser, el que serem i, entremig, el que som. I aquesta és una de les poques certeses: som en el mentrestant. Hi ha una sentència –em sembla que d’en Pere Quart, i que jo faig meva– que diu que ‘en aquesta vida tot és relatiu, aproximat i provisional’. Aquesta observació, cada un d’aquests tres mots provenen d’una saviesa suprema (resultat, segurament, d’haver fet, i haver-les-hi tret profit, un munt de voltes al Sol).

Bé, doncs, ja estic en marxa, ja soc de camí. I d’aquí a no res, Carnestoltes, Setmana Santa, estiu, la Castanyada, Nadal i Cap d’Any un altre cop. Ai, Senyor, això és un no parar!

Veu de l’autor (Música: Walk on the wild side)

Fotografia: Això és un no parar! (Autora: M Elisenda Gols)

Publicat dins de (Re)flexions i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Autèntic

6

No era una còpia –n’havia vistes moltes– era un original. Era autèntic i el tenia davant mateix dels ulls; només li calia allargar els braços i el podria tenir entre les mans. El somni de tota una vida era a uns segons dels seus dits i, tot i saber que una ocasió com aquesta difícilment es repetiria, preferí conservar el somni intacte i ni tan sols el va fregar: enlluernat, tan sols l’admirà. Allí era i allí es quedaria, a l’aparador, al mig de tot de vidres trencats amb espurneig vermell-blau-sirena del cotxe policial que acabava d’arribar. Quan se’l van endur, emmanillat, el Rolex encara brillava a les seves pupil·les. En el trajecte a la comissaria únicament va pronunciar una sola paraula: autèntic.

Amb la veu de la M Elisenda Gols (Música: Doroga Domoi. Alexey Arkhipovskiy)

Fotografia: Serp viatjant d’incògnit

La vida en un dia

6

Al matí de la vida tot es mou, tot belluga.

Si fa sol tot llueix, hi ha alegria;

i si està núvol anem tirant, 

empenyent les hores, diligents. 

Tot és nou, tot està per fer. Visca el dia!

 

Al migdia de la vida ens descobrim sols

i amb tot a mig fer. Però enèrgics, trempats, ferms, 

Encara hi ha claror per una bona estona

–creiem– i, en va, espremem les hores,

no fos cas que no arribéssim a temps.

 

(Però, ai, si està núvol; ai, si no fa sol!)

 

Al capvespre, al capvespre és ben diferent,

tant si fa sol com si està núvol.

Al capvespre intuïm el cicle del dia; la claror durarà poc 

i les hores volen, volen sense remei.

Entenem que cal preparar-se, cal que estiguem atents.

 

I, així i tot, la nit de la vida ens sorprèn,

ens atrapa: distrets, mirant com va venint la fosca.

Potser no hem après gran cosa, carall.

Tanmateix, potser no hem entès res.

Però ja no hi ha marge, la foscor ens ha ben pres.

 

(Ah, i encara depenem de les inclemències, 

continuem depenent del temps.)

 

Del poemari Les quatre estacions. Hivern

Veu de l’autor (Música: Send in the clowns. Bobo Sterson, Anders Jormin, Paul Motion) 

Fotografia: Incerteses

Publicat dins de Poemes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Amors d’estiu

2

No tenint notícies seves des de feia dies, va decidir d’anar a buscar-la a la sortida de la feina. Però es va trobar que, com que era primavera, totes les obreres feinejaven en la recollida del nèctar i la bresca era buida. Els abellots es van oferir per, tan aviat com la veiessin, donar-li compte de la seva visita. Llavors, el cadell d’ós, va fer mitja volta i va tornar –una mica trist, però– a l’interior del bosc on la seva mare l’estava esperant, preocupada per la tardança. Va haver d’esperar fins a primers d’estiu per a veure-la i abraçar-la –s’estimaven molt– i encara van poder jugar bastants dies abans que arribés el fred hivern.

Amb la veu de l’Elena Domingo (Música: Often a bird, Wim Mertens) 

Fotografia: Sèrie Del viure als núvols 

El caganer, 11 preguntes bàsiques

9

1. El caganer només caga per Nadal o també caga la resta de l’any?

2. Se’n sap alguna cosa del seu grau de civisme? Recull la tifa, quan acaba, i la diposita en el contenidor pertinent?

3. El van enxampar in fraganti o s’hi va posar per fer la foto?

4. Qui va ser el primer, el de la brillant idea, vull dir, a incloure’l a l’innocent pessebre? Podria ser que, aquest, tingués segones intencions?

5. Està senzillament cagant o s’està cagant en algú o en alguna cosa?

6. Representa a tots els catalans o només als ‘indepes’?

7. Soc menys català si no tinc un caganer a casa? I si m’hi poso jo mateix, compta?

8. Què hi ha de cert en què és un infiltrat borbònic per tal de ridiculitzar-nos davant el món?

9. Simbolitza el caganer, la condició de voyeurs dels catalans o la capacitat de baixada de pantalons fins i tot en ple hivern?

10. Com a catalans, qui ens representa millor: el caganer, Sant Jordi, el Barça o la Moreneta? (És que tal com estan les coses, he comprat unes espelmes i no sé a qui les he de posar.)

11. I ja posats, i per pura xafarderia, és un bon pare de família, paga els seus impostos, és un corrupte, a qui vota? És culer?

Si algú té resposta a alguna de les preguntes, pot deixar-me el comentari aquí mateix. Li estaria infinitament agraït. (Ja he mirat a Google i a Wikipedia, però pel que fa als meus dubtes: res. Ni per part d’un ni per part de l’altra.)

PS. 

Calla, calla, calla… Hi ha alguna relació entre el caganer i la botifarra catalana?

Veu de l’autor (Música: Santa nit. SX3) 

 

Fotografia: CG’N LOLLA

Publicat dins de (Re)flexions i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Amb la primavera a la sang

0

(Oh, primavera folla!)

 

Folls buscant folles. 

Folles buscant folls. 

Follia de folls folls de follia. 

Follia folla. 

Vols follar, folla mia?

              

Del poemari Les quatre estacions. Primavera

Veu de l’autor  (Música: Harvest-Acoustic, The Breath)

 

FOTO: Esquitxades de vida

Publicat dins de Poemes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Sense ella

6

Va sortir de la calçada per arribar, camp a través, a la vora d’un petit prat. Era nit de lluna plena. Va apagar els fars, va parar el motor i va sortir del cotxe. Enmig d’un inquietant silenci va anar avançant pausadament cap al centre del prat, precedit per la seva ombra que pas a pas semblava indicar-li el camí; aquella intensa llum, entre nacre i plata, conferia al paratge –ja de per si solitari– un aspecte gairebé lunar. Es va detenir, va mirar al seu voltant i va tenir la sensació de ser únic; sentí que ningú més existia al planeta i, fins i tot, potser, tampoc a l’inabastable univers. Immòbil i fascinat, amb la mirada extraviada en el firmament, va perdre la noció del temps; i quan a la fi va baixar la mirada descobrí que la seva ombra l’havia abandonat; la que fins feia uns moments havia estat la seva inseparable ombra, no era on sens dubte hauria de ser. Estava definitivament i infinitament sol. Voltà sobre si mateix i, perplex, encara arribà a poder veure com ella, la seva ombra, es dirigia cap al cotxe. Va pensar a atrapar-la i retenir-la, però seduït per aquella solitud còsmica que acabava de trobar va optar per deixar-la partir. Tot just tornà la mirada al seu petit cosmos, que va sentir com la remor d’un motor s’allunyava i el deixava, ara sí, ben sol.

Veu de l’autor – Música: Peace Piece. Bill Evans

FOTOGRAFIA: Ombra entrant a casa

Cimera:

2

(Escenografia apocalíptica

per a un inici de mil·lenni)

 

Sants, àngels i arcàngels,

diables, el Maligne en persona:

tots a peu dret a primera fila.

Capellans, bisbes,

polítics i directors generals:

asseguts a la segona.

Policies, militars, jutges,

televisions i diaris:

de genolls a la tercera.

Davant de tots ells, oficiant:

els Mercats.

 

Fora, a la plaça, la resta de mortals:

esperant.

 

(Del poemari De la desmemòria)

Veu de l’autor – Música: (In the Mind of Igor) Sacrifice. Nitin Sawhney, Jocelyn Pook)

FOTOGRAFIA: Nosaltres, bé, gràcies

Publicat dins de Poemes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Soc aquí

4

Es va quedar amb la mirada fixada en la punta de la seva sabata després que aquesta aixafés amb força, i a la vegada amb desgana, la cigarreta a penes encetada. No aconseguia apartar la seva imatge del seu cap, s’havia incrustat en el seu cervell: els seus ulls, els seus llavis, la corba de l’espatlla… No havia passat ni una hora des que l’havia vist per primera vegada –tement el pitjor, potser seria l’última– i, tanmateix, era com si l’haguera conegut de sempre. Estava ben fotut. La seva figura l’envoltava per tot arreu sense poder atendre res més: se la imaginava caminant, llegint, menjant, rient; creava situacions amb ella sempre al centre com si res ni ningú més existís. I després, com abduït, sense apartar els ulls de la punta de la sabata, es va deixar anar de ple, es va deixar portar: es va imaginar que la besava, que li acariciava les espatlles, la cintura, i en acabat li besava el coll i li acariciava els pits; més tard li besava els pits i li acariciava la cintura, els malucs, i li besava la boca, els ulls, les espatlles, i una altra vegada els pits mentre li acariciava les espatlles… Aleshores va sentir un calfred, un alè apropant-se a la seva orella i un murmuri dolç: soc aquí.

 

FOTO: Fi de festa

I continuà acariciant-la

4

S’havien quedat sols i li va demanar que ballés només per a ell. Ella es va estranyar, ja que ell era cec, però li va picar el cuc i hi accedí. Va dansar: bellugant-se amb moviments sinuosos, mòrbids i cada cop més sensuals. Desinhibida com mai no havia estat, dibuixava a l’espai figures inimaginables, inaprehensibles, plenes i buides al mateix temps. Ell, atent, escoltava l’aire que ella desplaçava i l’alè que ella alliberava a ritme i profunditat ascendents. Escoltava i somreia satisfet. Ella es transportava, es posseïa i, tot dansant, s’anava desprenent de la roba en un èxtasi que podria fer perdre el sentit a qualsevol que l’estigués veient. Però no pas a ell, que no perdia l’infinit de vista. Quan acabà la dansa, ell li va demanar per reconèixer-la. Ella s’hi acostà i ell la va palpar amb delicadesa i mestria —com si fos porcellana— les mans, la cara, les espatlles, els pits, la cintura, els malucs… Somrigué de nou i li digué: Tampoc he vist mai el mar i sé molt bé com és. I continuà acariciant-la.

 

FOTO: Cremant el temps

Terra

2

De vegades penso que m’agradaria arrelar-me 

–si això fos possible– a aquesta terra. 

A aquesta mateixa que em va parir fa tants anys.

La mateixa que em va veure partir ja en fa tants.

 

Ser un oliver més, vull dir, un de centenari a poder ser.

 

Un oliver amb un curull de canoses branques 

farcides de fulles a voltes blaves, verdes, grises, a voltes d’argent. 

Segons bufi el vent, segons la llum, segons l’afany.

 

Amb tota la meva vida gravada a la soca:

totes les meves alegries, totes les meves llàgrimes, 

totes les meves caigudes, tots els meus encerts. 

 

Una soca on hi fossin definits tots els camins rondats:

d’aquí cap allà, d’allà cap aquí; de dalt a baix, de baix cap a dalt; 

d’envant cap enrere, d’enrere cap envant. 

Camins d’arreu on he transitat i on mai no he arrelat.

Una soca que ho digués tot a qui la volgués escoltar.

 

I com a oliver, compartir estones, fent-la petar 

–un dia sí i un altre també– amb ametllers, figueres i ceps. 

Companys de viatge, col·legues assedegats tots ells.

 

A vegades la sento, aquesta terra, 

com em corre per les venes i em xucla la sang. 

Sobretot quan xisclen les cigales, quan el sol ho aplana tot. 

 

Terra eixuta –aquesta– agònica, deixada de la mà de Déu,

si n’hi ha algun en algun indret.

 

(Del poemari Arrels)

 

 

FOTO: Clarobscur

Publicat dins de Poemes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Quietud

6

De tornada, 

assegut a la porta de la casa que en va veure néixer, 

ametllers i olivers. I una eternitat que m’observa 

a través de les seves branques de fulles immòbils. 

 

Les cigales, sense treva, repetint el seu mantra de sempre, 

antic com el temps. I el sol: vertical. 

Tot roman, tot es pertany. 

 

Atordit i encegat espero el capvespre per a poder fugir, 

per a no romandre, per a no pertànyer. 

 

Però el temps, atrapat com està pel sol, no avança; 

res no es mou en aquest assossec ancestral. 

Només la dringadissa d’una campaneta llunyana 

fa suposar que alguna cosa es belluga –potser un be– 

aliena a aquesta interminable quietud. 

 

Ja som aquí de nou, 

clavats en un temps que mai no s’ha mogut de lloc. 

 

(Del poemari Arrels)

 

FOTO: Silenci

Publicat dins de Poemes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Cent anys no són res

4

Fullejava –a internet– unes fotografies d’ara fa cent anys: imatges dels tan aclamats ‘bojos anys vint’ o també anomenats ‘feliços anys vint’. Uns anys de creixement econòmic i avenços socials, culturals i polítics remarcables. Un abans i un després. I, mirant-les, pensava com de cofoia es veia la gent –a les fotografies– satisfeta del que sens dubte era un gran progrés; orgullosa de la seva modernitat absoluta i, al mateix temps, incapaç –sens dubte– d’imaginar en què acabaria tot allò cent anys més tard. Bojos calia estar per imaginar-ho. És clar que a pilota passada tots ens atrevim. La mirada generacional enrere sempre té alguna part de condescendent, d’una certa altesa pel fet d’haver-los superat amb escreix, i aliens igualment al fet que també a nosaltres ens superaran. Oh, i tant que ens superaran (per dalt o per baix).

I pensava, així mateix, com ens deuran veure (i mirar) a nosaltres les futures generacions d’aquí a cent anys més. No és fàcil imaginar –i menys, encertar-la– com serà tot plegat d’aquí a un segle, sobretot, tenint en compte la velocitat a la qual –com més va, més– canvia tot. Ni bojos. No crec que ningú amb dos dits de front s’atreveixi a fer un supòsit. I jo, que a dos dits sí que hi arribo –i a més no em vull deprimir– prefereixo deixar-ho aquí. M’estimo més especular en una altra direcció una mica més estimulant: I si, ara com ara, ja ens estiguéssim mirant a nosaltres mateixos des del futur? Vull dir, que podria ser que no fóssim res més que la nostra pròpia imatge-energia viatjant per l’espai sideral, i que ens arriba ara, un munt d’anys llum més tard. Si això fos possible, voldria dir que no tenim solució com a espècie? Ui, ho deixo aquí també, que ja em bull el cap.

I fullejant, fullejant –a internet, és clar– vaig topar amb la imatge aquí mostrada (per cert, sense l’autoria indicada i, per tant, impossible mencionar-la) i em va semblar molt eloqüent. Eloqüent i genial, ja que es tracta d’una estampa iconogràfica –ja clàssica i molt coneguda– que il·lustra d’una manera quasi minimalista l’evolució de l’espècie humana; i en la que l’autor d’aquesta imatge –la que tenim davant– s’ha limitat a girar l’última figura, a donar-li la volta, tot afegint-hi una petita, però aclaridora, llegenda. I, tanmateix, amb tan poca intervenció a l’obra original, l’autor aconsegueix un resultat que, sense perdre l’essència, ho remou tot. I continuant especulant: podria haver succeït un fet com el que se suggereix a l’esmentada imatge? Si fos així, hauria servit d’alguna cosa? Anem bé, prou bé? Per anar on? O hauríem de començar de nou! Veurem com ho veuen d’aquí a cent anys.

 

FOTO: Preàmbul

Títol alternatiu: Baixada al futur

Publicat dins de (Re)flexions i etiquetada amb , | Deixa un comentari