A cops de llapis

No cal ser gaire intel·ligent ni massa culte per saber que els gossos no saben llegir. Doncs bé, cada matí després d’esmorzar, el Pere li posa el diari davant –dia sí, dia també– convençut, a més, que el seu gos és un gos diferent i que està perfectament al corrent de política nacional, internacional, cultura, espectacles (cartellera inclosa), economia; en fi, un gos informat. Sosté que d’aquesta manera el gos cultiva una opinió pròpia –un fet poc estès entre els humans, diu– i que és capaç d’adormir-se davant la tele si la tertúlia de torn l’avorreix, cosa que passa molt sovint. Podríem dir que, aparentment, tot plegat semblaria d’allò més corrent, tret de quan el Pere li posa les ulleres (vista cansada, assegura). D’altra banda, fan vida normal: cada vespre surten a fer una bona passejada, a estones corren, juguen a pilota i després, un cop a casa, sopar, mirar la tele i a dormir. Com a qualsevol família. Jo li segueixo el corrent, però, és clar, normal, normal… no ho veig. En fi, que jo tot això del seu gos no m’ho empasso; si fos un gos de carn i ossos encara, però amb un gos de peluix… Ara, el que sí és palès és que som animals de companyia.

Veu de l’autor (Música: The Waterfall, Emir Kusturica & The No Smoking Orchestra)

Fotografia:  Compartint espai

Començo a pensar que sí: sí que ha d’haver-hi algú o alguna cosa –naturalment inimaginable– semblant a un Déu; semblant al Déu que proposen cadascuna de les religions monoteistes. Si no, no s’entén. Em costa imaginar que tot això que coneixem –obviant, per descomptat, tot allò que no i que podria ser el 99,999%– és aquí i està succeint ja sigui per generació espontània, ja sigui a conseqüència d’un extraordinari Big Bang. Se’m fa difícil pensar que no hi ha res darrere d’aquest espectacular i genial disbarat.

Però em costa encara més imaginar quina podria ser la naturalesa d’aquesta suposada entitat –que no deïtat– i quin podria ser el seu interès i el seu objectiu en tot plegat. Què el duria a fer o permetre que les coses fossin com són; que ‘la vida’, al capdavall, sigui la quina és? Però sí que m’és fàcil de suposar que, en qualsevol cas –i sempre que donéssim crèdit a la seva existència– s’ho estaria passant d’allò més bé veient com està evolucionant el seu –jo diria que quasi pervers– invent. No hi veig altre motiu que no sigui aquest: un gran i cruel divertiment. 

Com es pot entendre sinó, que en aquesta obra mestra hi convergeixin els Hitler, Putin i Trump –per citar-ne alguns– juntament amb els Mozart, Einstein i Picasso –per citar-ne uns altres. Com es pot entendre el naixement de la primavera –per citar un bell esdeveniment– i al mateix temps els episodis violents i dramàtics produïts per les brutalitats climatològiques. Si hi ha algú o alguna cosa darrera d’aquest desmesurat desgavell, no hauria de merèixer cap veneració ni cap consideració per part nostra –només faltaria! I si no hi ha res que en sigui el responsable, aleshores, tot comptat, és una enorme broma de molt mal gust que, a totes passades, tampoc puc entendre.

Ai, senyor, que complicat i difícil és viure aquest contrasentit, aquest desproporcionat desficaci.

Veu de l’autor (Música: Tamarack Pines, Geore Winston)

Fotografia: Sense retorn

Ja fa un grapat d’anys, quan l’home no sabia encara ben bé que ho era, una nit, un os de considerables dimensions, mogut per la curiositat i la gana, va entrar en una cova. Seguia el rastre d’una olor no gaire familiar, però tampoc desconeguda: animal cremat. Una olor que ja havia percebut algun cop que un llampec havia calat foc al bosc i més d’una bestiola no n’havia sortit ben parada; però aquell dia no feia tamborinada, la nit era clara i calmada. Va entrar cautelós, però decidit, darrere la flaire i va desaparèixer en la foscor de la gruta. De primer, un silenci inquietant va parar el temps; al cap de poc un esfereïdor aldarull va trencar la nit i, tot seguit, crits, gemecs, ganyols i, al cap de res, silenci un altre cop. Silenci barrejat amb fum i més olor de carn socarrada: algú treia el ventre de penes. Quins temps, aquells! 

Veu de l’autor (Música: Star of the Country Down, Sheku Kanneh-Mason)

Fotografia: Veient-les venir 

La vida fa la seva, no et consulta, 

no et demana permís. Va i ve.

A vegades et creus que tu ets la vida       

i fas –o vols fer– la teva.

Però tu no ets la vida, tu ets vida i prou.

La vida és una altra cosa, 

la vida és una fantasia en el teu cap.

I si et despistes passa molt de pressa,

la vida, i en un tres i no res ja ets mort.

O tens un infart. Del què si ella vol

te’n surts no massa malt parat.

Però això si ella vol. Ella, no tu.

La vida és una altra cosa, 

la vida és una fantasia en el teu cap.

O potser et vols enamorar?

Vols. Però de qui, ella ho decidirà.

O potser voldries ser astronauta,

o t’agradaria més reptar, ser un rèptil.

Tu posa-hi les ganes, que ella farà.

La vida és una altra cosa, 

la vida és una fantasia en el teu cap.

Del poemari Les quatre estacions. Tardor

Veu de l’autor (Música: Avec le temps, Giovanni Guidi )

Fotografia: Incerteses

Les noves tecnologies ens han convertit en uns petits tirans i a la vegada en esclaus d’una terrible immediatesa. I això ha succeït sense que en fóssim conscients, de mica en mica i en molt poc temps. Sense saber com, ens trobem en una fugida cap endavant sense atendre ni a passat ni a futur: només present. Així i tot, si fem una mirada enrere ens costarà identificar-nos amb com eren les coses aleshores, com érem nosaltres mateixos en aquells moments –tan recents, en canvi.

Només a tall d’exemple. Fa uns anys –no tants, parlo de com a molt trenta– quan no existien els telèfons mòbils i volíem parlar amb algú, trucàvem a un número que corresponia al telèfon fix –ara se’n diu així per oposició al ‘mòbil’, aleshores era senzillament ‘el telèfon’– d’una casa, una família, una empresa, i demanàvem per la persona amb la qual volíem parlar, si no era ella mateixa la que agafava la trucada. Si aquesta persona no hi era o no ens podia atendre en aquell moment, havíem de confiar que la persona que ens havia agafat la trucada li donaria l’encàrrec i en algun moment –tard o d’hora– aquella persona amb qui volíem parlar ens trucaria. Llavors el temps era temps i prou, i així l’enteníem. 

Actualment, a les darreries del primer quart del segle XXI, la concepció del temps és ben bé una altra, el temps ara és: ‘ara mateix’. Avui quan volem parlar amb una persona, li truquem al seu telèfon –al seu mòbil– i pobra d’ella si no l’agafa al moment o no ens torna la trucada, a tot estirar, de seguida. Al segon intent, si tampoc respon, li deixarem un missatge a la bústia de veu apressant-lo –si això ja no ho hem fet a la primera trucada fallida. I encara ens quedarà l’opció d’enviar-li un missatge sigui escrit o de veu al uatzap que, aquest sí que és d’obligada resposta, si la persona destinatària no vol ser desterrada per sempre. Què s’haurà cregut! Volem parlar amb ella. Ara! I encara ens quedaria una altra opció no tan invasiva, però igual d’expeditiva –o més– que seria enviar-li un correu electrònic –altrament dit un e-mail– requerint la seva atenció immediata.

No parlaré de la falta de respecte, no ja a la privadesa de la persona, sinó a la persona mateixa. Ni tampoc de si les noves tecnologies són això o allò. A mi ja em van bé com són i estan –per no entrar en cabòries que no duen enlloc– i no estic dient res que no sigui sabut de tothom, ja ho sé. Ho dic bàsicament per unes quantes persones a les quals dec tornar-los la trucada que em van fer fa un parell de dies: Mireu, he estat ocupat escrivint aquesta dèria i no he pogut trucar-vos, ho faré tan aviat com pugui. Paraula.

Veu de l’autor (Música: Dew Drops, Pieter de Graaf)

Fotografia: Llampec de secà 

Veu de l’autor (Música: The Beatitudes, Vladimir Martynov)

Fotografia: Que Nostresinyó ens agafi confessats

En un descuit imperdonable un ratolí va ser engolit per un gat. Aquest –de panxa enlaire al porxo de la casa i endormiscat per la digestió– no s’adonà que un llop, agosarat i amb l’estómac buit de feia dies, rondava pels afores de l’hort, i es convertí, en un tres i no res, en l’esmorzar que aquest altre buscava. El llop, tip i satisfet, s’encaminà de nou cap al bosc dins del qual un os, de més de dos metres d’alçada, feia estona que l’observava. L’os esperà pacient a què el llop fos a la distància oportuna i, amb un parell de patacades, el deixà estabornit. Se l’empassà en un tancar i obrir d’ulls. Mentrestant, un caçador de la zona, alertat pels guinyols d’aquelles dues bèsties, s’apropà sigil·losament fins que tingué l’os a tir. L’os, llepant-se encara les urpes, va ser el blanc letal de l’afortunat caçador. Aquest se l’endugué a casa on l’esperaven la dona i dues filles, que ara podria alimentar tot el llarg hivern, a més de fer-los, amb la pell, unes boniques i calentes gorres, i una manta prou gran per acollir-los a tots. Però l’alegria no seria completa: la dona, desolada li comunicà, només veure’l, que havien desaparegut el gat i el ratolí que amb tanta il·lusió cuidaven les nenes. Tot té un preu. 

Veu de l’autor (Música: Quatere, Mario Batkovic)

Fotografia: Contrast natural

La nit és el refugi del Sol. La casa de la Lluna.

Així et vull.

El dia és quan cauen els estels

i tu brilles tota tu. Així ho veig. 

I també així et vull.

Et vull de moltes maneres.

Però et vull tu. Com quan rius.

Com quan em dones els llavis.

I també, com quan bades

i fas veure que no hi ets.

Però hi ets. Fent guàrdia.

Vetllant el que és teu. La nit, el dia.

Vetllant el que vols. La vida.

Ara que em vols. Ara que et vull.

Ara és ara.

Ara és la vida.

(Del poemari Les quatre estacions. Estiu)

Veu de l’autor (Música: Vide Cor Meum, Patrick Cassidy)

Fotografia: Viure als núvols

Aquesta darrera setmana he començat a donar la 73a volta al Sol, la meva volta individual –per més que la faci acompanyat. I tot i que són un munt de voltes, ara per ara, estic en condicions de fer-la sense marejar-me, tinc una certa experiència –setanta-dues voltes en són unes quantes. 

Podria ser l’hora de fer algun balanç? Oh i tant, però quina mandra! En qualsevol cas, no sé si em seria d’alguna utilitat (em sembla que mai no n’he sabut fer, de balanços): prefereixo mirar endavant sense més condicionants que els que ja em posa –sense remei– la mateixa vida. Una vegada algú em va dir que els començaments són la part més bonica de qualsevol afer. I ho crec, la incògnita oberta davant d’un és engrescadora; i afegeixo, i ho dic sense cap recança: com més voltes portes, menys t’hi jugues. Així és que em disposo a començar aquest viatge, aquesta nova volta com si fos una primera volta més. Ni més ni menys.

El que també és ben cert, és que cada cop tenim més éssers estimats, nou arribats i benvinguts, al nostre voltant, però també n’hi ha d’altres –i cada volta en són més– dels quals patim i lamentem la pèrdua. Un fet, aquest, l’un i l’altre, que donen perspectiva al viatge: el que vàrem ser, el que serem i, entremig, el que som. I aquesta és una de les poques certeses: som en el mentrestant. Hi ha una sentència –em sembla que d’en Pere Quart, i que jo faig meva– que diu que ‘en aquesta vida tot és relatiu, aproximat i provisional’. Aquesta observació, cada un d’aquests tres mots provenen d’una saviesa suprema (resultat, segurament, d’haver fet, i haver-les-hi tret profit, un munt de voltes al Sol).

Bé, doncs, ja estic en marxa, ja soc de camí. I d’aquí a no res, Carnestoltes, Setmana Santa, estiu, la Castanyada, Nadal i Cap d’Any un altre cop. Ai, Senyor, això és un no parar!

Veu de l’autor (Música: Walk on the wild side)

Fotografia: Això és un no parar! (Autora: M Elisenda Gols)

No era una còpia –n’havia vistes moltes– era un original. Era autèntic i el tenia davant mateix dels ulls; només li calia allargar els braços i el podria tenir entre les mans. El somni de tota una vida era a uns segons dels seus dits i, tot i saber que una ocasió com aquesta difícilment es repetiria, preferí conservar el somni intacte i ni tan sols el va fregar: enlluernat, tan sols l’admirà. Allí era i allí es quedaria, a l’aparador, al mig de tot de vidres trencats amb espurneig vermell-blau-sirena del cotxe policial que acabava d’arribar. Quan se’l van endur, emmanillat, el Rolex encara brillava a les seves pupil·les. En el trajecte a la comissaria únicament va pronunciar una sola paraula: autèntic.

Amb la veu de la M Elisenda Gols (Música: Doroga Domoi. Alexey Arkhipovskiy)

Fotografia: Serp viatjant d’incògnit

Al matí de la vida tot es mou, tot belluga.

Si fa sol tot llueix, hi ha alegria;

i si està núvol anem tirant, 

empenyent les hores, diligents. 

Tot és nou, tot està per fer. Visca el dia!

Al migdia de la vida ens descobrim sols

i amb tot a mig fer. Però enèrgics, trempats, ferms, 

Encara hi ha claror per una bona estona

–creiem– i, en va, espremem les hores,

no fos cas que no arribéssim a temps.

(Però, ai, si està núvol; ai, si no fa sol!)

Al capvespre, al capvespre és ben diferent,

tant si fa sol com si està núvol.

Al capvespre intuïm el cicle del dia; la claror durarà poc 

i les hores volen, volen sense remei.

Entenem que cal preparar-se, cal que estiguem atents.

I, així i tot, la nit de la vida ens sorprèn,

ens atrapa: distrets, mirant com va venint la fosca.

Potser no hem après gran cosa, carall.

Tanmateix, potser no hem entès res.

Però ja no hi ha marge, la foscor ens ha ben pres.

(Ah, i encara depenem de les inclemències, 

continuem depenent del temps.)

Del poemari Les quatre estacions. Hivern

Veu de l’autor (Música: Send in the clowns. Bobo Sterson, Anders Jormin, Paul Motion) 

Fotografia: Incerteses

No tenint notícies seves des de feia dies, va decidir d’anar a buscar-la a la sortida de la feina. Però es va trobar que, com que era primavera, totes les obreres feinejaven en la recollida del nèctar i la bresca era buida. Els abellots es van oferir per, tan aviat com la veiessin, donar-li compte de la seva visita. Llavors, el cadell d’ós, va fer mitja volta i va tornar –una mica trist, però– a l’interior del bosc on la seva mare l’estava esperant, preocupada per la tardança. Va haver d’esperar fins a primers d’estiu per a veure-la i abraçar-la –s’estimaven molt– i encara van poder jugar bastants dies abans que arribés el fred hivern.

Amb la veu de l’Elena Domingo (Música: Often a bird, Wim Mertens) 

Fotografia: Sèrie Del viure als núvols 

Veu de la M Elisenda Gols (Música: Las Vegas Tango, Gil Evans) 

OBRA GRÀFICA: Això no és un calendari (de la sèrie Lletrades)

1. El caganer només caga per Nadal o també caga la resta de l’any?

2. Se’n sap alguna cosa del seu grau de civisme? Recull la tifa, quan acaba, i la diposita en el contenidor pertinent?

3. El van enxampar in fraganti o s’hi va posar per fer la foto?

4. Qui va ser el primer, el de la brillant idea, vull dir, a incloure’l a l’innocent pessebre? Podria ser que, aquest, tingués segones intencions?

5. Està senzillament cagant o s’està cagant en algú o en alguna cosa?

6. Representa a tots els catalans o només als ‘indepes’?

7. Soc menys català si no tinc un caganer a casa? I si m’hi poso jo mateix, compta?

8. Què hi ha de cert en què és un infiltrat borbònic per tal de ridiculitzar-nos davant el món?

9. Simbolitza el caganer, la condició de voyeurs dels catalans o la capacitat de baixada de pantalons fins i tot en ple hivern?

10. Com a catalans, qui ens representa millor: el caganer, Sant Jordi, el Barça o la Moreneta? (És que tal com estan les coses, he comprat unes espelmes i no sé a qui les he de posar.)

11. I ja posats, i per pura xafarderia, és un bon pare de família, paga els seus impostos, és un corrupte, a qui vota? És culer?

Si algú té resposta a alguna de les preguntes, pot deixar-me el comentari aquí mateix. Li estaria infinitament agraït. (Ja he mirat a Google i a Wikipedia, però pel que fa als meus dubtes: res. Ni per part d’un ni per part de l’altra.)

PS. 

Calla, calla, calla… Hi ha alguna relació entre el caganer i la botifarra catalana?

Veu de l’autor (Música: Santa nit. SX3) 

Fotografia: CG’N LOLLA

(Oh, primavera folla!)

Folls buscant folles. 

Folles buscant folls. 

Follia de folls folls de follia. 

Follia folla. 

Vols follar, folla mia?

Del poemari Les quatre estacions. Primavera

Veu de l’autor  (Música: Harvest-Acoustic, The Breath)

FOTO: Esquitxades de vida