A cops de llapis

Fullejava –a internet– unes fotografies d’ara fa cent anys: imatges dels tan aclamats ‘bojos anys vint’ o també anomenats ‘feliços anys vint’. Uns anys de creixement econòmic i avenços socials, culturals i polítics remarcables. Un abans i un després. I, mirant-les, pensava com de cofoia es veia la gent –a les fotografies– satisfeta del que sens dubte era un gran progrés; orgullosa de la seva modernitat absoluta i, al mateix temps, incapaç –sens dubte– d’imaginar en què acabaria tot allò cent anys més tard. Bojos calia estar per imaginar-ho. És clar que a pilota passada tots ens atrevim. La mirada generacional enrere sempre té alguna part de condescendent, d’una certa altesa pel fet d’haver-los superat amb escreix, i aliens igualment al fet que també a nosaltres ens superaran. Oh, i tant que ens superaran (per dalt o per baix).

I pensava, així mateix, com ens deuran veure (i mirar) a nosaltres les futures generacions d’aquí a cent anys més. No és fàcil imaginar –i menys, encertar-la– com serà tot plegat d’aquí a un segle, sobretot, tenint en compte la velocitat a la qual –com més va, més– canvia tot. Ni bojos. No crec que ningú amb dos dits de front s’atreveixi a fer un supòsit. I jo, que a dos dits sí que hi arribo –i a més no em vull deprimir– prefereixo deixar-ho aquí. M’estimo més especular en una altra direcció una mica més estimulant: I si, ara com ara, ja ens estiguéssim mirant a nosaltres mateixos des del futur? Vull dir, que podria ser que no fóssim res més que la nostra pròpia imatge-energia viatjant per l’espai sideral, i que ens arriba ara, un munt d’anys llum més tard. Si això fos possible, voldria dir que no tenim solució com a espècie? Ui, ho deixo aquí també, que ja em bull el cap.

I fullejant, fullejant –a internet, és clar– vaig topar amb la imatge aquí mostrada (per cert, sense l’autoria indicada i, per tant, impossible mencionar-la) i em va semblar molt eloqüent. Eloqüent i genial, ja que es tracta d’una estampa iconogràfica –ja clàssica i molt coneguda– que il·lustra d’una manera quasi minimalista l’evolució de l’espècie humana; i en la que l’autor d’aquesta imatge –la que tenim davant– s’ha limitat a girar l’última figura, a donar-li la volta, tot afegint-hi una petita, però aclaridora, llegenda. I, tanmateix, amb tan poca intervenció a l’obra original, l’autor aconsegueix un resultat que, sense perdre l’essència, ho remou tot. I continuant especulant: podria haver succeït un fet com el que se suggereix a l’esmentada imatge? Si fos així, hauria servit d’alguna cosa? Anem bé, prou bé? Per anar on? O hauríem de començar de nou! Veurem com ho veuen d’aquí a cent anys.

FOTO: Preàmbul

Títol alternatiu: Baixada al futur

Som en una democràcia sideral i cadascú pot viure al planeta que li doni la gana, si hi troba feina, és clar. Jo vaig tenir una xicota que era sempre a la Lluna, al final ho vam deixar. Ens veiem poc i malament i jo no suporto parlar amb holografies. No sé què feia ella amb la meva holografia allà a la Lluna, jo amb la seva, aquí, no em venia de gust fer-hi res. No és manera de tenir una relació. A més, aquí a Neptú, hi ha moltes interferències amb les transmissions i a vegades el que rebia, més que una holografia de la Núria, semblava un drap de la Núria. Enteneu el que vull dir? I per acabar-ho d’adobar, des que allà hi governava el PL (Partit dels Llunàtics) el caos era tal que molts cops m’arribaven holografies endarrerides i aleshores havíem de parlar i discutir coses que ja estaven més que parlades i discutides. Un avorriment. Sort que ho vam deixar perquè, d’haver-nos casat, jo ara estaria criant fills hologràfics; com si no fos, ja de per sí, prou difícil. Ara tinc una xicota aquí a Neptú i sembla que tot va bé, però no es pot estar mai tranquil: un dia d’aquests troba una feina a Saturn –on li paguin millor– i ja em veig altre cop discutint amb una holografia. O me’n torno a la Terra que, almenys, com a casa, enlloc.

FOTO: Mentre hi hagi llum, rai  

(Del poemari Les quatre estacions. Estiu)

(Amb la veu d’Elisenda Gols)

FOTO: Graella de sortida

Vet aquí que una vegada hi havia… No, no, això sembla que està documentat, sembla que és cert i sembla que va anar d’aquesta manera. Allà pels anys 30 de la nostra era, els romans ja feia molt de temps que anaven conquerint territoris i més territoris, i anaven ampliant els seus dominis, el seu imperi, marxant per terra, mar i… i prou (que encara no hi havia avions). I allí on arribaven, naturalment, els rebien amb cara de poc amics i amb ganes de brega. Però de mica en mica, els romans –un poble civilitzat– anaven posant ordre, els ocupats anaven pacificant-se i la vida continuava com si res. I, igual que abans de la seva arribada, hi havia gent de tota mena: dissidents –per descomptat–, gent més bona, gent més dolenta i, entre aquests últims, també hi havia malfactors i delinqüents. I a uns i altres calia anar posant-los a ratlla. Hi havia feina, doncs, molta feina, la feina del conqueridor. 

I a vegades passava, com sempre ha passat, que pagaven justos per pecadors; i també, com ha passat sempre i continua passant, hi havia qui els hi tocava el rebre només pel sol fet de ser dissidents –el que avui en diem presoners polítics. Tot plegat, no massa diferent del que passa avui dia. Un exemple d’això últim, i conegut abastament, és el cas de Jesús de Natzaret. Es veu que l’any 33, el manaire del moment –el delegat d’aleshores del govern central de Roma a Judea– el conegut Ponç Pilats, va convenir en cedir als desitjos de la majoria del poble (ja ho diu algú: la majoria mai no té la raó) i va condemnar a Jesús de Natzaret a morir crucificat junt amb dos lladres –que ves a saber si realment ho eren, ja que l’aparell judicial del moment tampoc era massa fiable.

A totes passades, el cas és que l’estampa, la imatge que ens ha arribat d’aquell moment i que encara avui conservem en la retina és la de l’skyline (disculpeu la frivolitat lingüística) del Gòlgota, del Calvari, amb tres creus i cadascuna d’elles amb un dels condemnats; els dos personatges dels laterals, els lladres, lligats a la creu, i el del mig, Jesús, clavat i amb una corona d’espines al cap. Des d’aleshores i fins avui, 1.991 anys després (ho estic escrivint en el 2024), estem venerant –els catòlics, vull dir– aquesta imatge: la de Jesús clavat a la creu. Jesús de Natzaret, l’inspirador de la religió cristiana. I la simple creu, sense el personatge, és el símbol màxima expressió del catolicisme –el logotip, en diríem avui.  

M’ho he preguntat moltes vegades –avui decideixo deixar-ho escrit– com hauria anat la cosa, si en aquells temps, els romans haguessin tingut el costum d’executar els condemnats d’una altra manera que no fossin crucificats, sinó penjats d’una soga i amb una caperulla cobrint el cap –per exemple, i com segurament devien fer en altres cultures coetànies, i com encara passa ara en alguna religió i país d’avui dia. Sense anar gaire lluny, tots hem vist pel·lícules d’aquelles del Far West americà on als bandits i delinqüents els penjaven d’una soga, i sovint de tres en tres.

M’ho pregunto, doncs: si Jesús hagués estat executat penjat d’una forca i amb una caperulla cobrint el cap, quina seria la imatge que estaríem venerant avui? I quin seria el símbol, el logotip? Em costa molt d’imaginar, però no és gens inversemblant. I ho deixo aquí.

FOTO: 1.991 anys d’història 

Una colònia de llangardaixos va adoptar una cria de camaleó creient que era un llangardaix. Per part seva, el camaleó sempre va creure que els seus col·legues, els llangardaixos, eren camaleons com ell. Així les coses, quan la cria de camaleó va créixer i es va adonar de l’embolic, va decidir assemblar- se a un llangardaix per no desil·lusionar els seus benefactors. Els llangardaixos, veient la transformació del camaleó, es van espantar molt, van agafar-li por i van acordar separar-se d’ell. A hores d’ara, el camaleó-llangardaix vaga sol per les branques i sofreix una crisi d’identitat tal, que hi ha dies que, fins i tot, piula com una cadernera. 

(Amb la veu de l’Elena Domingo Bassols)

FOTO: On és el camaleó?

Títol alternatiu: …i els llangardaixos?

FOTO: Sortida d’emergència 

Títol alternatiu: Entrada d’emergència 

Pròleg

No em representen. Ni a mi ni a molts d’altres.

De la desmemòria

Han obert l’autopista virtual de franc 

–de pagament en espècies– 

i ens han deixat a la vorera amb el cul a l’aire:

no hi compten amb nosaltres, no els hi som rendibles.

Cada cop costa més de creure en l’esperança:

una paraula com més va més desgastada, 

més increïble, més desesperant.

Si ho hagués sabut… 

Però la inconsciència, la neciesa no avisen:

tant és si plou com si fa sol, al cap i a la fi, arriben.

Si ho haguéssim sabut… Si haguéssim sabut 

que érem col·laboradors involuntaris, 

però necessaris!

Ja fa anys que s’ha acabat la festa dels 60 i 70: 

s’ha acabat la transgressió, ara tot és pa beneït.

Ni això ni allò. Ni daixonses ni dallonses

La història era un retrat en blanc i negre, 

estàtic, penjat a la paret de la classe.

Ara és una pel·lícula a tot color 

amb banda sonora de videoclip i alta definició: 

un espectacle per a sords, muts i secs.

I mentre ho escric se’m dibuixa cara de fàstic

i la pudor em travessa les carns i els ossos.

Si ho pogués dir alt i clar, així mateix ho diria: Quina merda!

Epíleg

No soc jove. Però podria ser-ho si no em fes tanta mandra.

Tampoc soc pirat. Ni pirat ni pirata.

Així i tot, un dia d’aquests en tornaré a complir divuit o vint:

i aquesta vegada no em creuré res i em cagaré en tot.

I miraré la nit, fit a fit, a la cara i li aguantaré la mirada

fins que el sol, per rebat, em cremi els ulls.

Ora pro nobis

Santa Democràcia, Ora pro nobis. 

Sants Mercats, Ora pro nobis.

Sants Mitjans de comunicació, Ora pro nobis.

Santes Xarxes, Ora pro nobis.

Santes Fake News, Ora pro nobis.

Santa Intel·ligència Artificial, Ora pro nobis.

Santa Intel·ligència sigui quina sigui, Ora pro nobis.

Santa Feina (que no falti), Ora pro nobis.

Santes Vacances (que no faltin tampoc), Ora pro nobis.

Santa Esquerra, Ora pro nobis.

Santa Dreta, Ora pro nobis.

Sants Extrems, Ora pro nobis.

La Mare que ens va parir, Ora pro nobis.

Sant Sentit comú, Ora pro nobis.

Que Nostresenyor ens agafi confessats!

FOTO: Beneïda llum!

Títol alternatiu: Divina comèdia!

Obert, però només per poder tafanejar el que s’hi cou en aquest racó d‘A cops de llapis; l’autor sí que és de vacances –encara que no pari, sempre hi ha alguna cosa bullint.

Ens tornarem a veure –virtualment– el primer dilluns de setembre; el mes que farà un any que vàrem començar aquesta aventura que espero que hagi estat tan plaent per vosaltres, els que en sou lectors, com ho ha estat per a mi.

Fins aleshores, deixarem que les eines descansin, que elles també s’ho mereixen.

FOTO: El descans de les eines

Ella es deia Balena

a ell li deien Calàndria

Ell era petit, prim i bellugadís

ella embellia la paraula enorme

ell era esvelt

ella l’elegància

ell vestia frac

ella tuls i gases

ell xiulava a tota hora

ella dansava

ell la visitava cada dia

ella el passejava

i ell li cantava sonets

i ella els hi ballava

I tot era harmonia

Cap dels dos no en sabia d’altra

(Del poemari Les quatre estacions. Estiu)

OBRA GRÀFICA

Agost (Calendari estimat 2005)

Calendaris textuals. De la sèrie Lletrades

El cel era de color blau cel

i les teves calcetes de color rosa

com les teves rosades natges.

(La corba dels teus malucs m’ennuvolava)

Amb els pits a l’aire, 

passejant els trempats mugrons, marrons,

eres l’enveja de totes les flors del jardí.

(I el cafè de primera hora del matí, mmm…)

Com no m’havia d’enamorar de tu!

Quantes vegades es deu donar 

una conjunció astral així?

(La pluja estel·lar posterior va ser inevitable)

(Del poemari Les quatre estacions. Estiu)

OBRA GRÀFICA

Juliol (Calendari estimat 2005)

Calendaris textuals. De la sèrie Lletrades

Un matí, en tornar de la feina, vaig coincidir al vestíbul de l’edifici on visc amb una senyora carregada fins al capdamunt de bosses de supermercat. Tal com ha de ser, li vaig obrir les portes de l’ascensor i, encara que ella baixava abans –jo visc en el cinquè i ella baixava al tercer– li vaig cedir el pas. Segons va dir-me, anava a visitar la seva germana gran que feia uns quants dies que estava malalta i, com que la seva germana vivia sola, li havia anat a comprar i que, aprofitant que era aquí, li prepararia el menjar per a un parell de dies. 

Era una senyora xerraire: tot això m’ho explicava en el trajecte tot pujant i mentre –ja al replà– jo li treia les bosses de l’ascensor i ella anava obrint la porta del pis. És clar que, posats a fer –no venia d’aquí– les hi vaig portar a la cuina mentre ella anava a tranquil·litzar la seva germana tot dient-li que ja havia arribat i que un veí molt amable li estava preparant el dinar i que després li donaria les medecines que també havia portat i, com que tot estava en ordre, ella se’n tornava, ja que tenia un dia molt ocupat i no es podia quedar ni un minut més; i que ja tornaria la setmana vinent. 

Quan vaig reaccionar, la senyora –que més tard vaig saber que es deia Remei– ja s’havia evaporat. I jo a la cuina traient la compra de les bosses. No sabré mai per què, però vaig fer el dinar, vaig dinar amb ella i, en acabar, li vaig donar el xarop i les pastilles; i tot seguit me’n vaig tornar a la feina. L’Aurora –que és com es diu la ‘velleta malalta–’ tenia un simple refredat del qual molt aviat es va refer; és una persona encantadora, activa i molt divertida; i jo no he tornat a pujar al cinquè, m’he mudat. De la Remei no n’hem tornat a saber res. 

FOTO: El que no es veu 

Títol alternatiu: Sense paraules 

Aquesta nit t’he somniat.

Despert.

T’he somniat

just en posar-me al llit.

T’he somniat i t’he posseït.

I tu em besaves.

Primer em despullaves

i aleshores em besaves.

Em besaves el pit,

el pit i el melic.

I més avall no t’ho diré

perquè ja ho saps.

I després jo et besava.

Primer et besava

i tot seguit et despullava

i et besava. I t’acariciava.

I tu ja et deixaves,

però t’hi tornaves.

I no et dic més

perquè ja ho saps.

Ja saps 

el que després t’he fet

i m’has fet.

I el que m’he fet

també ja ho saps,

i per això no t’ho diré.

En acabat m’he adormit 

recordant

(Del poemari Poemes del desig)

FOTO: Torn de nit 

Títol alternatiu: Això és un no parar

Estic escoltant a Lou Reed en una de les meves peces preferides: Perfect day. L’escolto, però no entenc el que diu, no parlo anglès. ‘Just’ escolto la música com a un tot: amb la veu incorporada com un instrument més, un instrument viu –amb tot el que això significa. I ho gaudeixo. Amb l’avantatge afegit que com que no entenc les paraules jo els hi puc donar el significat que em convingui, segons el moment o segons el dia i, per descomptat, només quan jo ho vulgui. Naturalment, si la peça no té lletra –com passa amb tantes i tantes peces– no hi ha cas; i si la lletra és en qualsevol altra llengua que desconegui, el cas és el mateix.

Mai m’he lamentat d’aquesta circumstància, ja que, tanmateix, no pot ser d’una altra manera: no dono l’abast, no sé d’on treure temps per estudiar anglès (i mira que vaig estar vint anys casat amb una professora d’anglès –entre altres coses. Sí, no tinc perdó). Sempre ha estat així. I sempre he sabut que, en conseqüència, m’estic perdent una part important d’algunes peces –tot i que, insisteixo, no són tantes, si descomptem les que sent, musicalment ‘bones’ tenen una lletra banal, i les que ni tan sols en tenen de lletra. No és tan greu, doncs. 

Això no obstant, els meus tres fills el parlen a la perfecció i el segon, el noi, parla l’anglès com si fos un d’ells. Ah, però, aquest, en canvi, no té carnet de conduir; ni en té ni en vol. I si ens poséssim primmirats, avui dia, el carnet de conduir és tan necessari com l’anglès. No sempre es pot tenir tot, és clar. Jo ho he intentat, però no, encara no l’he après l’anglès (‘encara’, és un dir) i tampoc no sé res d’alemany ni de neerlandès, ni tampoc de rus ni de xinès; totes elles llengües importants i, tanmateix, assignatures pendents. Ai, els idiomes, les llengües… Sí, en conec d’altres, però aquestes no. Molt malament, ja ho sé.

Però bé, posats a confessar, he de dir que no parlo anglès per un altre motiu al marge de la falta de temps per a estudiar-lo, i és com una mena de pretensió infantil, encara que no pas gens venal: que aprenguin ells el català, recoi! Tant se val que ells siguin molts més, també són més guapos i més intel·ligents i nosaltres ens aguantem. En qualsevol cas, que no corri la sang; tot amb tot, avui: un dia perfecte!

FOTO: What?

Títol alternatiu: Què?

Era un gat tossut (com tots, direu; doncs no, no… més). De pèl ben negre i pitrera blanca –tipus frac– si no fos pels mitjons, també blancs: tot ell elegància; sempre a punt, només li faltava una copa de cava a les potes del davant. De mirada greu, severa, fins i tot condescendent, no sabies mai que devia estar barrinant darrere d’aquells bigotis impressionants, però de segur que res que fóssim capaços d’imaginar. I si se’t quedava mirant fixament una estona, acabaves convençut que la seva opinió de tu no era més que la que pogués tenir de qualsevol de les mosques de casa, diguem que ni mitja merda. Si no haguéssim estat tan segurs que ens estimava, hauríem dit que el tracte que rebíem d’ell era del tot humiliant. Res més lluny, ell era així. Ara bé, si parlo d’ell en passat, no és pas perquè ens hagi deixat ‘in extremis’, o que hagi traspassat, ca, però sí que ja no és amb nosaltres. Des de fa uns mesos que és corredor d’assegurances per a mascotes felines; treballa, s’ha emancipat. Tanmateix, no sense abans haver-nos fet signar la seva pròpia assegurança; això sí, amb l’expressa prohibició –per clàusula– que mentre ell sigui viu, i malgrat que el veiem ben poc, no podem tenir cap altre gat a casa. Tal com sona. Càsum els fills, ai, els gats!

FOTO: Paquet-bomba descobert

…i per sopar,

musclos al vapor d’espirituós.

Sopar de dos.

Després,

un espirituós directament.

Agrada i cau bé.

Més tard, 

imbuïts per l’esperit del musclo, 

musclo directament. 

Ah, però

el ressopó és per un només,

l’altre ressoparà a continuació.

Que així,

ara un, ara l’altre,

s’assaboreix molt millor.

mmm…

I prou, per avui ja n’hi ha prou,

que demà treballem.

Certament,

hauríem de trobar-nos de dia,

el desig necessita el seu temps.

(Del poemari Poemes del desig)

FOTO: Ejaculació marítima

Títol alternatiu: La solitud del votant

La tendència –que ja ve de lluny, però cada vegada més estesa– d’amenaçar amb ‘que ve el llop’, com a quasi únic argument de campanya electoral, ja fa una mica de fàstic. Alguna cosa s’haurà fet malament aquests últims decennis, com per a tenir tanta por de la competència –que així és com la veuen ells, els partits: la punyetera competència; a nosaltres, els seus clients, l’amenaça no ens fa por, ens fa pànic.

I una vegada més diré: sí aquesta vegada he de tornar a anar a votar. Però a qui, si no hi ha ningú que em representi amb una mica de dignitat? A qui, en el que pugui confiar suficient per a votar-lo? Quin dilema! I les campanyes no ajuden: no hi ha un discurs ideològic, no hi ha propostes, només insults i desqualificacions. Tot és mercadeig per tal d’arribar al pòdium i poder mantenir l’estatus, la feina, la butaca, la butxaca.

I un dia vindrà el llop de veritat. Potser aquesta vegada ens en tornem a salvar, però tal com va tot, tard o d’hora ho farà i aleshores ens lamentarem de no haver fet res o, millor dit, de no haver fet el que calia: no deixar-ho tot en mans dels partits; no haver sabut fer-los complir els compromisos adquirits; no sortir de la nostra zona de confort –com està de moda dir ara. No sé és més demòcrata pel fet d’anar a votar cada quatre anys, cal ser coherent cada dia d’aquests anys d’interval.

Em recorda aquella faula de la granota dins d’una olla amb aigua, fresca primer, tèbia després, i cada cop més calenta i, la granota, cada vegada amb més dificultat per moure’s; finalment, quan ja no suporta tanta temperatura i vol sortir de l’olla, ja no pot perquè està exhausta, s’ha quedat sense forces. Temo que estiguem arribant o hàgim arribat a tenir l’aigua massa calenta (i a la vegada, els pebrots plens!).

Tot i això, crec que hi hauria una solució –potser encara hi seríem a temps– que permetria poder participar en el fet democràtic, a les eleccions vull dir, sense l’obligació d’haver de votar un partit. La idea és: s’hauria de poder ‘votar en contra’. A saber, que es pogués votar el partit amb el qual més confiïs o, si no n’hi cap que et faci el pes, poguessis votar en contra del que més ràbia et fes; i que cada vot en contra fos un vot que se li restés al partit qüestionat. D’aquesta manera, resoldríem el dilema del qual parlava (i ho dic en plural, perquè segur que no soc l’únic que el té).

Decidit, doncs, a les pròximes, votaré el partit que porti aquesta proposta en el seu programa. Encara que després s’ho passin pel forro (una vegada més). Si més no, seria una manera d’encetar el tema.

Que tingueu un bon votar.

FOTO: No està prou clar