A cops de llapis

Un espai on mostrar algunes de les coses que faig, penso...

De tornada

4

De tornada he somiat amb tu:

et passejaves nua pel jardí  

amb una tovallola i un llibre a les mans.

D’aquí cap allà, indolent, 

buscant un lloc on deixar-te caure.

I, a la fi, amb la tovallola de coixí

t’has unit de bocaterrosa amb la gespa.

Llavors he somiat que jo era l’herba

i m’he refregat amb el teu cos humit. 

T’he sentit. 

La teva escalfor m’ha travessat de cap a peus

i t’he besat tots els porus, un a un. 

Mentrestant, tu em vessaves el teu alè.

T’entregaves.        

I maleït, m’ha despertat el gat. I fins aquí.

 

(Del poemari Les quatre estacions. Estiu)

FOTO:  Espia a la vista!

Publicat dins de Poemes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Jove, ingenu, vampir i somnàmbul

4

“Quan s’és jove, s’és jove per a tota la vida”, sembla que va dir en Picasso. I segons sembla es referia a l’esperit, a l’actitud. Naturalment. I jo no diré pas que no –abans el contrari– però hi ha altres coses a més de la joventut. Una d’elles: la ingenuïtat. I quan s’és ingenu, també se n’és per a tota la vida. I es pot ser jove i ingenu al mateix temps (i vampir, i somnàmbul) i així mateix per a tota la vida. La ingenuïtat, un atribut molt ben valorat segons quan, com i en qui i, per tant, no necessàriament indesitjable; però, en contrapartida, segons quan, com i en qui, la ingenuïtat és una nosa. I el mateix podríem dir de la joventut, dels vampirs i dels somnàmbuls. 

Jo en soc un, d’ingenu. I estic arribant a una edat –una certa edat, diuen– en la que hom creu que hi ha coses que ja tenim clares (o els hi hauríem de tenir), ens sembla que ja les hem enteses, les coses. Però no. De cop ens adonem que tot ha canviat acceleradament i tot és d’un altre color, tot té un altre ritme. Sempre intentant de mirar les coses tal com semblava que eren, o podrien ser, o fins i tot com segur que no eren; sempre buscant-li la volta. I arriba un dia que res no és com deuria, començant per un mateix. Com si, de cop, ens haguessin encastat unes ulleres o com si d’un cop ens les traguessin: de sobte res és com semblava ser. Però no és perquè ara hi vegem ni més clar ni més fosc, ni més nítid ni més borrós, no: senzillament hem de tornar a començar a aprendre a dirigir la mirada. Començar a mirar de nou.

Si continuem essent joves –com diu la dita– cap problema, tenim tota ‘una certa’ vida pel davant. En qualsevol cas, però, serem joves amb ‘una certa’ edat incorporada i, començar de nou –amb tot el que té d’atractiu– fa, també, una ‘certa’ mandra. Sobretot si, a més, som també ingenus: ja ho dèiem, segons com, quan i en qui, la ingenuïtat pot ser una nosa. Especialment per a començar de nou. M’imagino que quan Picasso va fer aquesta asseveració encara era jove; desconec si també devia ser ingenu, però vull creure, que no era ni vampir ni somnàmbul. En el meu cas, però, tot això, és un maldecap. Somnàmbul no ho soc –de moment– però dormo poc i malament; i vampir, ja ho veurem, doncs no sé si, en un moment donat, començaré a necessitar xuclar sang d’on sigui per sobreviure, si vull continuar sent jove. Ja dic, un maldecap existencial.

PS

Si hi ha algun jove –tingui l’edat que tingui– que em llegeix, que em disculpi, avui no dec tenir el dia.

OBRA GRÀFICA

L’eternitat, és un dia qualsevol

(de la sèrie Lletrades)

Publicat dins de (Re)flexions i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Quina mala llet!

2

El veredicte del veterinari va ser clar i contundent: si el gat no deixa el tabac i el cafè, té els dies comptats. No era una bona notícia, està clar; des del dia que el gat va posar les potes a casa per primera vegada –ja fa quasi sis anys– és un més de la família. El veterinari no havia pogut ser més explícit, però se’l veu tan feliç, al gat, que es fa difícil acceptar que les coses estan en aquest punt: o una cosa o l’altra. Qualitat de vida o quantitat de vida (i en aquest cas, quanta?) Què decidir? Com passar per alt l’aurèola de goig que l’envolta quan, cada matí, per esmorzar pren el seu tallat fent costat a la mestressa? I la cara de plaer que traspua, després, fent honor a les burilles del dia anterior! Algun cop s’ha adormit amb una d’elles penjant-li de la boca. Veure’l així no té preu. Així és que, no hi ha dubte –si ell pogués opinar, amb seguretat que optaria pel mateix– el deixarem, doncs, que continuï gaudint del tabac i del cafè i que duri el que hagi de durar. Indiscutiblement, val més morir dempeus que viure de genolls. (Visqué, joiós, set anys més, fins a un dia que una llet en mal estat va contaminar el tallat matiner. La intoxicació va ser tal que la mestressa es va refer a dures penes, però ell, el gat, ja no se’n va sortir, la va dinyar després d’agonitzar dos esfereïdors dies en els quals només tenia una idea al cap: quina mala llet!) 

FOTO:

Insomni en blanc i negre

Tinc un altre pla

2

Definitivament demà seré millor. Començaré una nova vida: 

Intentaré seriosament deixar de fumar.

Beuré menys. Menys vi i, de whisky, res.

Menjaré més lleuger.

Faré exercici.

Saludaré a la veïna, malgrat que ella també em detesti.

Tornaré a estudiar anglès. Yes!

M’encararé menys, si cal, amb els que no pensen com jo –al capdavall, per a què?

Conduiré amb respecte.

I res de drogues, només les que no maten.

Aprendre a estimar als altres, encara que no s’ho mereixin.

Em queixaré menys i de menys coses.

No tiraré papers a terra ni escopiré.

Intentaré no provocar. Ni de paraula ni de fets.

Donaré sense esperar a canvi.

Pagaré tots els meus impostos –no faltaria més.  

Miraré la televisió i escoltaré als polítics. I els hi faré cas –oh, i tant– a uns i als altres també.

No desitjaré la dona –sigui de qui sigui–  (on aniríem a parar!)   

I només em masturbaré si és estrictament necessari.

No mentiré tant.

I, finalment, demà tampoc, tampoc no mataré. A ningú. 

Si, després de tot, m’avorreixo, agafaré el portant i cap a una altra galàxia. Em mudaré. 

Tot això, demà, demà mateix. 

Avui, no, que aquesta nit tinc un altre pla.

 

(Del poemari Les quatre estacions. Tardor)

FOTO

Els àngels també s’avorreixen

Títols alternatius:

Ull, que si ets massa bo, et surten ales. / Àngel reposant. Ser tan bo també cansa

Publicat dins de Poemes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Tot allò que no he llegit

4

No puc. No tinc temps de llegir tot allò que m’interessa llegir un cop destriat de tot el que m’arriba cada dia. Un excés. Així que llegeixo aquells documents que em semblen imperiosos, i la resta: copia en PDF i a l’arxiu virtual, a la carpeta temàtica pertinent, i ja ho llegiré en un altre moment. Però aquest altre moment mai no arriba. Naturalment. Tota manera, estarien tan amuntegats, els moments, que tots junts ja sumarien una altra vida. I jo només en tinc una; no sé si hi ha algú que n’estigui gaudint –o sofrint– més d’una, ves a saber… però jo no, només tinc una vida i no dono l’abast. 

I allà estan, les carpetes temàtiques, mortes de fàstic esperant que algú se les miri –mai més n’he consultada cap i algunes ja fa bastants anys que hi són. És clar que és una pena tanta feina, una feinada! I per tranquil·litzar la meva consciència se m’ha acudit que, conscient que jo mateix ni les consultaré ni llegiré mai, les dec estar fent per a una altra persona; algú que en un moment o altre arribarà i me les reclamarà. Bé, doncs, aquí les tinc, ben classificades i ordenades i amb còpia al disc dur extern –pel que pugui ser. Tot a punt. A hores d’ara, però, encara no ha aparegut ningú.

Això sí, jo em quedo amb el neguit d’aquell que no ha complert objectius; amb un sentiment d’insatisfacció tocant la frustració que porto com puc; i que cada vegada que llegeixo –el que sigui– ho faig amb aquell regust amargant que dona la impotència de no poder llegir-ho tot i la seguretat, per altra banda, que si ho pogués fer, finalment, no abastaria res. I també –no és gens fútil– carregant amb un sentiment de culpa no sé ben bé per què, potser per mandrós, potser per inepte. Ves a saber; el cas és tenir alguna culpa (ah, les seqüeles de la cultura cristiana). Ull, que no és fàcil viure amb tot això a sobre, eh!

Això no obstant, he de dir que soc optimista: alguna cosa en sortirà. I he d’afegir, que soc molt eclèctic pel que fa a interessos i gustos; vull dir que si hi hagués algú que li plagui o tingui curiositat pel meu arxiu, ben segur que n’aprofitaria una gran part. I jo li cediria gustosament, ben content que la meva tasca serveixi a algú. A grans mals, grans remeis. En fi, mentrestant, i per si de cas, jo continuo classificant i arxivant tot allò que no llegeixo i molt probablement mai no llegiré.

Que vagi de gust.

FOTO: Pàgines en blanc durant el neolític

Títols alternatius: El dur ofici d’escriure (al neolític), Only hard, baby, no soft

Publicat dins de (Re)flexions i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Regals, propines, sorpreses

4

Néixer. Inevitable, la primera sorpresa.

Obrir els ulls després de somiar despert.

Sentir-se estimat. Sentir la seva dolçor.

Estimar amb tot el cor, amb tot el cos. Sense límits.

L’escalfor del sol a l’hivern. L’escalfor d’una mà amiga.

Tocar el terra, caminar en baixar d’un vol.

Volar. Ni que sigui amb la ment.

Despertar cada dia i veure que no ha estat un somni.

Descobrir la bellesa d’un moment fugaç, irrepetible.

Escórrer-se i continuar viu (ah, la petite mort). Poder-hi tornar.

Un somriure a temps. De l’estimada. De qui sigui.

Una rialla dels amics, una bona riallada.

Sentir la proximitat de l’altre. Mal que, aquest, sigui un gat.

La carícia de l’oreig un dia enrabiat, fotut.

La carícia d’una criatura, la carícia d’un fill.

Un bon plat de pasta després d’un dia de dejú.

Veure com s’apaga el dia i veure que ho pots veure.

Créixer, fer-se gran. 

 

(Del poemari Les quatre estacions. Primavera)

FOTO

Companys de viatge

Publicat dins de Poemes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Un any més

2

Acabàvem d’empassar-nos els dotze grans de raïm; de brindar pel nou any; de fer-nos les abraçades pertinents; de desitjar-nos el bo i el millor i tornar-nos a abraçar –tots ben engalanats i joiosos, que és Cap d’Any– i començà el torn dels WhatsApp i trucades per a felicitar l’any als que no són allà mateix amb nosaltres, aquells que no podem abraçar –cadascú als seus, és clar– siguin amics o parents, siguin allí al mateix poble o ciutat, o siguin a l’altra punta del món mundial: el ritual quasi litúrgic de cada nou any. Quina feinada! (I mira que jo ja estava una mica mosca, ja que amb això de l’horari d’hivern –quina punyeta!–, anem enrederits una hora i resulta que ho estem celebrant una hora més tard del que toca, quan ja fa una hora que ha començat l’any. Comencem bé!)

Jo anava a felicitar a uns amics que eren de vacances als EUA quan, vaig recordar la trucada impulsiva que els hi havia fet el mateix dia de Nadal a mig matí i que els havia llevat del llit a dos quarts de cinc de la seva matinada novaiorquesa, després que la nit anterior celebressin la Noche Vieja a casa dels amics madrilenys que havien anat a visitar a Nova York. Naturalment, em vaig contenir, en aquell moment allí devien ser les sis de la tarda i no era hora de res: res a celebrar encara, doncs. És una rucada, ja ho sé, però em vaig quedar una mica frustrat: com és que no podíem compartir l’inici del nou any en el mateix moment? És que el temps no és únic?, que no passa igual per a tothom siguis on siguis? Pot ser que alguns anem avançats respecte d’uns altres, i endarrerits en relació amb uns de més enllà? 

Ja sé que tot plegat és una convenció social, també ho és Nadal –Jesús no va nàixer pas el dia 25 de desembre–, però així com Nadal no té solució, en el cas de l’inici d’any la cosa és clara: el nostre planeta gira sobre si mateix i, a la vegada, al voltant del Sol. El temps és el que és, és el que hi ha; l’única diferència és que en un moment determinat –per exemple, l’inic d’un nou any– una part del planeta està de cara al Sol i l’altra meitat està a la seva ombra, tot al mateix temps. Això és tot. I pel que fa a les diferències horàries, estan molt bé, però l’any comença quan comença i comença tot d’una per a tot el planeta al mateix moment. No podríem celebrar-ho tots alhora?, tot el món, vull dir (menys els xinesos, és clar, que ells van a la seva bola). Així, per una vegada, estaríem quasi tots d’acord en alguna cosa! 

I cap problema, ho podríem celebrar igualment a les 00.00 h del dia 31, però, això sí, per torns: cada any serien els països d’una franja horària els afortunats a celebrar-ho a aquesta hora màgica, mentre a la resta del món seria l’hora que fos allí en aquell moment. Tot el planeta celebrant-ho al mateix temps, però a l’hora que fos a cada país. Un any els uns i l’altre uns altres, i així anar rodant per rigorós torn.  Imagineu-vos, per un moment, l’any que ens toqués celebrar Cap d’Any a les onze del matí o a les quatre de la matinada: potser no seria l’hora màgica, però podria ser fins i tot més divertit. I, posats a fer, ara mateix faig una proposta seriosa, a qui correspongui, per canviar (d’acord, no les convencions tan arrelades elles, pobrissones, no) les rutines. Sí, canviar les rutines, si més no les festives! Vinga, va: que sigui el propòsit per a aquest nou any!

PS

Tota manera, pel que pugui ser, el Cap d’Any vinent jo també me n’aniré als EUA; a l’altra punta, però: a Califòrnia, així el meu any vell durarà nou hores més! O me’n vaig a Austràlia, i llavors començo el nou any deu hores abans. Ui, quins nervis! Veurem.

–––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––

 

A dotzenes

FOTO

Anant a rebre el nou any

Publicat dins de (Re)flexions, Poemes i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

La llei del mercat

6
Publicat el 8 de gener de 2024

Vaig conèixer un individu –molt espavilat pels negocis– l’activitat del qual consistia a vendre paraules. No paraules qualssevol, no, sinó paraules noves. Els seus clients –el meu target, deia ell– eren escriptors impacients, polítics en actiu i cantants de rap. Els seus arguments –l’argumentari de venda, precisava– tractaven de l’avantatge de poder ser els primers a fer servir unes paraules, tan noves, que encara no havien estat acceptades per l’IEC, però que, ull, la cosa estava a punt –afirmava. Prestigi –els hi entaforava– era el benefici clau; i els deixava bocabadats. Sí senyor, visió de negoci tenia el paio: l’èxit va ser aclaparador. Cantants, polítics i escriptors s’hi van abocar, àvids com estaven de lluir i enlluernar. I en van ser tants, en van comprar tantes –de paraules– i les van fer servir tant i tant, que l’IEC, que no en tenia cap intenció, es va veure obligat –doblegat– a incloure-les al diccionari tant sí com no. La llei del mercat, deia ell. Absolutament despirtànic.

No vola qui vol. Qui vola, no vol, simplement vola (de la sèrie Lletrades)

Vindran?

4

Vindran temps millors

–ens diuen sempre.

Vindran. Però mai no arriben.

 

Així i tot, serem millors persones   

ara que ve Nadal,

I ens farem bons propòsits, un munt,

que ja s’acosta Cap d’Any! 

Com cada any. Cada any igual,

i mai no en sortim ben lliurats.

 

Però vindran temps millors

–ens tornen a dir. I mai no arriben. 

Ni Reis ni Pares Noel ens fan cas,

estem desnonats, desheretats.

Un any més, estem ben cardats!

 

Deu ser que a qui li toca

no se n’ocupa, no fa la feina?

Cal que anem a missa?

Ja és temps d’anar a votar?

Vinga a resar, a pregar que se’n vagin;

som-hi, a votar, a votar-los tots al carall!

A veure si així venen d’una vegada

els bons temps tan esperats.

No sigui que quan vinguin

ja no hi quedi ningú esperant.

 

I tornem-hi: vindran temps…

Però vindran o els hem d’anar a cercar?

O ens hi posem d’una vegada, 

o ja podem plegar. 

 

(Del poemari Les quatre estacions. Hivern)

Fins al monyo!

Publicat dins de Poemes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El caganer, 11 preguntes bàsiques

4

1. El caganer només caga per Nadal o també caga la resta de l’any?

2. Se’n sap alguna cosa del seu grau de civisme? Recull la tifa, quan acaba, i la diposita en el contenidor pertinent?

3. El van enxampar in fraganti o s’hi va posar per fer la foto?

4. Qui va ser el primer, el de la brillant idea, vull dir, a incloure’l a l’innocent pessebre? Podria ser que, aquest, tingués segones intencions?

5. Està senzillament cagant o s’està cagant en algú o en alguna cosa?

6. Representa a tots els catalans o només als ‘indepes’?

7. Soc menys català si no tinc un caganer a casa? I si m’hi poso jo mateix, compta?

8. Què hi ha de cert en què és un infiltrat borbònic per tal de ridiculitzar-nos davant el món?

9. Simbolitza el caganer, la condició de voyeurs dels catalans o la capacitat de baixada de pantalons fins i tot en ple hivern?

10. Com a catalans, qui ens representa millor: el caganer, Sant Jordi, el Barça o la Moreneta? (És que tal com estan les coses, he comprat unes espelmes i no sé a qui les he de posar.)

11. I ja posats, i per pura xafarderia, és un bon pare de família, paga els seus impostos, és un corrupte, a qui vota? És culer?

Si algú té resposta a alguna de les preguntes, pot deixar-me el comentari aquí mateix. Li estaria infinitament agraït. (Ja he mirat a Google i a Wikipèdia, però pel que fa als meus dubtes: res. Ni l’un ni l’altra.)

PS    Calla, calla, calla… Hi ha alguna relació entre el caganer i la botifarra catalana?

(Ja ho vaig publicar el desembre de 2015, però hi torno perquè crec que és un bon moment, i sobretot perquè m’agrada.)

CG’N LOLLA

Publicat dins de (Re)flexions i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Nadal al cosmos (i als cors)

2

Des d’aquest raconet de l’univers, l’espècie humana, la nostra –amb el nostre Sol i la nostra Lluna (ah, i ara també amb el nostre Mart)– incapaços d’entendre el cosmos, vivim com si nosaltres fóssim ‘la realitat’, l’única veritat. Arrogants: amb el nostre intel·lecte, la nostra cultura, les nostres modes, els nostres opis, les nostres guerres. Adorant déus i deesses d’aquí i de més enllà, déus de plàstic i déus somiats. Adorant-nos, únics com som. Vanitosos: amb les nostres (noves?) tecnologies, la nostra Intel·ligència Artificial (no tan artificial com la nostra), i convençuts que no hi ha déu que ens atrapi, que som l’hòstia; més encara: l’autèntica rehòstia.

Paral·lelament: desorientats, infeliços, impotents; sabedors que l’últim que farem en aquesta vida serà morir, vivim el dia a dia com si això no hagués de passar mai. Mentre hi hagi un Sol, mentre hi hagi una Lluna i mentre hi hagi Marts per descobrir, nosaltres viurem. Però viurem desconeixedors de què ho estem fent, convençuts que viure és existir (però d’existir, també existeixen les pedres –i així mateix, demano disculpes a les pedres). ‘Viure o no viure –que podria haver dit ell– aquesta és la qüestió’. O com aprendre a viure. Quina feinada! En qualsevol cas, tot plegat, com a espècie, no som més que un moment, un instant en l’evolució de l’univers i, individualment, poca cosa més que un número en el Registre Civil (fins i tot en el Mercantil, si tenim la sort de ser propietaris d’alguna cosa que no es mogui); i sense oblidar naturalment, el paper fonamental i indefugible de ser subjectes tributaris.

Però alegrem-nos, alegrem els cors: ara ve Nadal! Ara serem clients de primera (si la paga doble arriba i, si no arriba, escurarem la targeta). I, així mateix, també podrem ser bons fills, bons pares, bons germans, bons cunyats, oncles, nebots… el que faci falta i que no falti de res. Nadal és el momentum anual de la germanor i el consum gratuïts –que no de franc– i ja ho diu la dita: un cop a l’any no fa mal. Vinga, doncs, abans que això s’acabi: qui em convida a beure, qui em convida a dinar?, que no tinc on caure mort aquest maleït Nadal.

Que vagi de gust, i que tingueu unes bones festes!

PS

Qualsevol diria que he fumat alguna cosa. Però no, no, ja fa anys que ho vaig deixar (això no obstant, en castellà diuen que ”quien tuvo, retuvo”… ves a saber).

Instants còsmics

Publicat dins de (Re)flexions i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Vivint somnis

6

Avui he somiat que pintava, 

pintava i gaudia. 

Després he pintat que somiava, 

que somiava i que gaudia. 

En despertar, he escrit 

que somiava que pintava, 

i que pintava que somiava. 

I tot era un somni, i de tot gaudia.

Ara bé, 

ben mirat, no puc dir amb tot el seny         

si escric o somio, si somio que escric,                

si estic pintant o estic escrivint.       

Escrivint que somio, 

o pintant que escric.

 

Amb tot això, ja ha arribat l’hora, ja fa gana,

potser hauríem de fer-nos l’esmorzar.

Potser ja és hora que m’hi posi,

a escriure o a pintar.

 

(Del poemari Les quatre estacions. Hivern)

Bon dia

Publicat dins de Poemes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Cal un context

6

Estava desorientat, s’havia perdut, i va demanar indicacions a la primera persona amb qui es va creuar. Aquesta, va intentar fer-li entendre, molt amablement, que el que li passava no era que s’hagués perdut; el que li passava era que estava descontextualitzat i que difícilment s’ubicaria si primer no es contextualitzava. Amb igual amabilitat, ell li donà les gràcies i, ja que les explicacions no l’havien tret ni dut enlloc, va provar de preguntar al pròxim vianant. 

Li explicà que podria ser que estigués descontextualitzat i que estava cercant el context; que si el podia ajudar a ubicar-se. I aquesta, una dona, li respongué que no; que preguntés a algú altre, ja que ella també s’estava descontextualitzant i no sabia ben bé cap on tirar. Ara bé, en adonar-se’n, tots dos, de la coincidència contextual i preveient que si unien forces podrien millorar la gestió del trasbals, es van adreçar, junts, a un senyor que era darrere seu mirant un aparador. 

El senyor era foraster i no els va poder ajudar, en canvi, sàviament, els va suggerir que preguntessin a l’hotel que hi havia en tombar la cantonada, que allà ben segur sí que els podrien orientar. Li donaren les gràcies, i cap allà. I en arribar, només posar els peus al vestíbul, van notar que aquell lloc podria ser un bon context i –com aquell qui res– van començar a sentir-se una mica més contextualitzats. No se sap si ho han aconseguit o no, però ja fa tres dies i dues nits que són ubicats a la mateixa habitació, i encara no n’han pas sortit. Deu ser que li han trobat gust a això de contextualitzar-se.

Enfoca’m, si us plau

El millor viatge

4

Quan, pel que sigui, algú em pregunta on visc, és molt habitual que, a la meva resposta ‘en un petit poble de Lleida’, el comentari de l’interlocutor sigui: ostres, i com portes això de la boira, allà sempre en teniu, oi? Si no estic d’humor, no contesto, somric i amunt que fa pujada. Però, si tinc un bon dia, els hi encolomo: Doncs, mira, el dia que tenim boira, és com si fóssim a Londres, només que aquí parlem en català i no ens cal conduir per la banda contrària. Ep, que això li dona un plus a la boira! Li dona glamur. I, compte, que el Segre –a Lleida ciutat– no té res d’envejar al Tàmesi, i el Buckingham Palace es queda curt al costat de la Seu Vella. I no parlem de la teca, on hi hagi un pa amb tomata i pernil, que s’aparti el ‘fish and chips’. On vols anar a parar!

Em passava el mateix amb la boira dels anys que vaig viure a Vic. I, ull, que a Vic potser hi ha més esglésies per metre quadrat que a Londres, un Temple romà i el Tàmesi d’allà que aquí en diem Mèder (i deixarem el fuet, la secallona, les galtes, per a una altra ocasió). A vegades anem molt lluny per a veure el què tenim al costat de casa, ens agrada viatjar, ser viatjats –que no viatgers– això si no és que fem de turistes. A mi m’agrada molt viatjar, passa que no tinc prou temps, viatjar requereix temps, temps i diners; dues coses de les quals ara mateix vaig curt. De jove sí que vaig viatjar, i molt sovint en autoestop –en aquell temps es podia. I també en tren, anant d’un lloc a l’altre intentant de retenir a la retina els paisatges que passaven per la finestra; paisatges que unien el lloc d’on venies amb el lloc on anaves. 

De més gran, quan la canalla encara eren petits, viatjàvem amb una rulot; i més tard, quan els petits ja eren ganàpies, llavors, anant sol, la moto va ser el meu transport preferit. Sempre a la velocitat del temps, del temps que necessites per a assimilar el desplaçament. Per poder veure i viure el desplaçament amb tots els seus ets i uts. Això de la immediatesa de l’avió està molt bé –també l’he fet servir– aprofites molt el temps. Però el salt, el gir tan accelerat que fan la llum, els colors, les olors, els sabors, els sorolls, les veus, l’idioma, el canvi tan brusc que hi ha entre el lloc d’origen i el de destí –tot i agradar-me: té el seu què– no em compensa, per mi no és un viatge, és una altra cosa. M’estimo més aprofitar el temps d’una altra manera. I, atenció, travessar un carrer, una plaça –i si la plaça és gran, millor– envoltat de boira espessa, és com un viatge a l’espai, un trasllat emocionant: saps d’on vens, però no saps on vas. El millor viatge!

Passeig espacial

Publicat dins de (Re)flexions i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Si ho arribo a saber

4

Si hagués sabut el que ara sé

Si hagués sabut que el temps no s’espera

Si hagués sabut que cada dia compta

Si hagués sabut que el vent sempre bufa a favor

Si hagués sabut que demà és ara

Si hagués sabut que t’estimaria com t’estimo

Si hagués sabut que m’estimaries tant

Si hagués sabut de la pau de les teves abraçades

Si hagués sabut de l’escalfor del teu cos

Si hagués sabut de la dolçor de les teves besades

Si hagués sabut del sabor del teu sexe, amor

Si hagués sabut que per volar no calen ales

Si hagués sabut que, al capdavall, eres un àngel

Ai, si arribo a saber…

                        Si ho arribo a saber, et conec abans

(Del poemari Les quatre estacions. Hivern)

 

Ser-hi o no ser-hi

Publicat dins de Poemes i etiquetada amb , | Deixa un comentari