et regalaré una bossa
et regalaré unes sabates vermelles
et regalaré un rellotge
i un anell
et regalaré endemés una ampolla de vi
blanc amb dues copes
i et regalaré unes calcetes
vermelles així mateix
a joc amb els peus teus
i ara sí ben mudada
ben mudats
anirem a la fira del clavell
ara que és primavera
(Del poemari Les quatre estacions. Primavera)
FOTO: Ja hi tornem a ser
Acabem amb les rebaixes d’hivern!,
que ja són aquí les de primavera
–i d’aquí a dos dies, les d’estiu,
comença el compte enrere–
Comprem unes birres,
i comprem uns sushis també.
Celebrem-ho amb palillos i faldilles curtes,
fora forquilles, fora els abrics.
Que comenci tot denou: fem un reset.
Apaguem les calderes, sortim al carrer,
cridem al vent. I riem.
Riem que la primavera és nova
i l’hivern vell. Riem i cridem:
Que visqui la primavera!
Ja no podem més
(Del poemari Les quatre estacions. Primavera)
OBRA GRÀFICA
T n’has anat (de la sèrie Lletrades)
(Del poemari Les quatre estacions. Primavera)
OBRA GRÀFICA
No cau la neu, la crido jo i ve. Al balcó, bocabadats, el gat i jo
(de la sèrie Lletrades)
De tornada he somiat amb tu:
et passejaves nua pel jardí
amb una tovallola i un llibre a les mans.
D’aquí cap allà, indolent,
buscant un lloc on deixar-te caure.
I, a la fi, amb la tovallola de coixí
t’has unit de bocaterrosa amb la gespa.
Llavors he somiat que jo era l’herba
i m’he refregat amb el teu cos humit.
T’he sentit.
La teva escalfor m’ha travessat de cap a peus
i t’he besat tots els porus, un a un.
Mentrestant, tu em vessaves el teu alè.
T’entregaves.
I maleït, m’ha despertat el gat. I fins aquí.
(Del poemari Les quatre estacions. Estiu)
FOTO: Espia a la vista!
Definitivament demà seré millor. Començaré una nova vida:
Intentaré seriosament deixar de fumar.
Beuré menys. Menys vi i, de whisky, res.
Menjaré més lleuger.
Faré exercici.
Saludaré a la veïna, malgrat que ella també em detesti.
Tornaré a estudiar anglès. Yes!
M’encararé menys, si cal, amb els que no pensen com jo –al capdavall, per a què?
Conduiré amb respecte.
I res de drogues, només les que no maten.
Aprendre a estimar als altres, encara que no s’ho mereixin.
Em queixaré menys i de menys coses.
No tiraré papers a terra ni escopiré.
Intentaré no provocar. Ni de paraula ni de fets.
Donaré sense esperar a canvi.
Pagaré tots els meus impostos –no faltaria més.
Miraré la televisió i escoltaré als polítics. I els hi faré cas –oh, i tant– a uns i als altres també.
No desitjaré la dona –sigui de qui sigui– (on aniríem a parar!)
I només em masturbaré si és estrictament necessari.
No mentiré tant.
I, finalment, demà tampoc, tampoc no mataré. A ningú.
Si, després de tot, m’avorreixo, agafaré el portant i cap a una altra galàxia. Em mudaré.
Tot això, demà, demà mateix.
Avui, no, que aquesta nit tinc un altre pla.
(Del poemari Les quatre estacions. Tardor)
FOTO
Els àngels també s’avorreixen
Títols alternatius:
Ull, que si ets massa bo, et surten ales. / Àngel reposant. Ser tan bo també cansa
Néixer. Inevitable, la primera sorpresa.
Obrir els ulls després de somiar despert.
Sentir-se estimat. Sentir la seva dolçor.
Estimar amb tot el cor, amb tot el cos. Sense límits.
L’escalfor del sol a l’hivern. L’escalfor d’una mà amiga.
Tocar el terra, caminar en baixar d’un vol.
Volar. Ni que sigui amb la ment.
Despertar cada dia i veure que no ha estat un somni.
Descobrir la bellesa d’un moment fugaç, irrepetible.
Escórrer-se i continuar viu (ah, la petite mort). Poder-hi tornar.
Un somriure a temps. De l’estimada. De qui sigui.
Una rialla dels amics, una bona riallada.
Sentir la proximitat de l’altre. Mal que, aquest, sigui un gat.
La carícia de l’oreig un dia enrabiat, fotut.
La carícia d’una criatura, la carícia d’un fill.
Un bon plat de pasta després d’un dia de dejú.
Veure com s’apaga el dia i veure que ho pots veure.
Créixer, fer-se gran.
(Del poemari Les quatre estacions. Primavera)
FOTO
Companys de viatge
Acabàvem d’empassar-nos els dotze grans de raïm; de brindar pel nou any; de fer-nos les abraçades pertinents; de desitjar-nos el bo i el millor i tornar-nos a abraçar –tots ben engalanats i joiosos, que és Cap d’Any– i començà el torn dels WhatsApp i trucades per a felicitar l’any als que no són allà mateix amb nosaltres, aquells que no podem abraçar –cadascú als seus, és clar– siguin amics o parents, siguin allí al mateix poble o ciutat, o siguin a l’altra punta del món mundial: el ritual quasi litúrgic de cada nou any. Quina feinada! (I mira que jo ja estava una mica mosca, ja que amb això de l’horari d’hivern –quina punyeta!–, anem enrederits una hora i resulta que ho estem celebrant una hora més tard del que toca, quan ja fa una hora que ha començat l’any. Comencem bé!)
Jo anava a felicitar a uns amics que eren de vacances als EUA quan, vaig recordar la trucada impulsiva que els hi havia fet el mateix dia de Nadal a mig matí i que els havia llevat del llit a dos quarts de cinc de la seva matinada novaiorquesa, després que la nit anterior celebressin la Noche Vieja a casa dels amics madrilenys que havien anat a visitar a Nova York. Naturalment, em vaig contenir, en aquell moment allí devien ser les sis de la tarda i no era hora de res: res a celebrar encara, doncs. És una rucada, ja ho sé, però em vaig quedar una mica frustrat: com és que no podíem compartir l’inici del nou any en el mateix moment? És que el temps no és únic?, que no passa igual per a tothom siguis on siguis? Pot ser que alguns anem avançats respecte d’uns altres, i endarrerits en relació amb uns de més enllà?
Ja sé que tot plegat és una convenció social, també ho és Nadal –Jesús no va nàixer pas el dia 25 de desembre–, però així com Nadal no té solució, en el cas de l’inici d’any la cosa és clara: el nostre planeta gira sobre si mateix i, a la vegada, al voltant del Sol. El temps és el que és, és el que hi ha; l’única diferència és que en un moment determinat –per exemple, l’inic d’un nou any– una part del planeta està de cara al Sol i l’altra meitat està a la seva ombra, tot al mateix temps. Això és tot. I pel que fa a les diferències horàries, estan molt bé, però l’any comença quan comença i comença tot d’una per a tot el planeta al mateix moment. No podríem celebrar-ho tots alhora?, tot el món, vull dir (menys els xinesos, és clar, que ells van a la seva bola). Així, per una vegada, estaríem quasi tots d’acord en alguna cosa!
I cap problema, ho podríem celebrar igualment a les 00.00 h del dia 31, però, això sí, per torns: cada any serien els països d’una franja horària els afortunats a celebrar-ho a aquesta hora màgica, mentre a la resta del món seria l’hora que fos allí en aquell moment. Tot el planeta celebrant-ho al mateix temps, però a l’hora que fos a cada país. Un any els uns i l’altre uns altres, i així anar rodant per rigorós torn. Imagineu-vos, per un moment, l’any que ens toqués celebrar Cap d’Any a les onze del matí o a les quatre de la matinada: potser no seria l’hora màgica, però podria ser fins i tot més divertit. I, posats a fer, ara mateix faig una proposta seriosa, a qui correspongui, per canviar (d’acord, no les convencions tan arrelades elles, pobrissones, no) les rutines. Sí, canviar les rutines, si més no les festives! Vinga, va: que sigui el propòsit per a aquest nou any!
PS
Tota manera, pel que pugui ser, el Cap d’Any vinent jo també me n’aniré als EUA; a l’altra punta, però: a Califòrnia, així el meu any vell durarà nou hores més! O me’n vaig a Austràlia, i llavors començo el nou any deu hores abans. Ui, quins nervis! Veurem.
–––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––
FOTO
Anant a rebre el nou any
Vindran temps millors
–ens diuen sempre.
Vindran. Però mai no arriben.
Així i tot, serem millors persones
ara que ve Nadal,
I ens farem bons propòsits, un munt,
que ja s’acosta Cap d’Any!
Com cada any. Cada any igual,
i mai no en sortim ben lliurats.
Però vindran temps millors
–ens tornen a dir. I mai no arriben.
Ni Reis ni Pares Noel ens fan cas,
estem desnonats, desheretats.
Un any més, estem ben cardats!
Deu ser que a qui li toca
no se n’ocupa, no fa la feina?
Cal que anem a missa?
Ja és temps d’anar a votar?
Vinga a resar, a pregar que se’n vagin;
som-hi, a votar, a votar-los tots al carall!
A veure si així venen d’una vegada
els bons temps tan esperats.
No sigui que quan vinguin
ja no hi quedi ningú esperant.
I tornem-hi: vindran temps…
Però vindran o els hem d’anar a cercar?
O ens hi posem d’una vegada,
o ja podem plegar.
(Del poemari Les quatre estacions. Hivern)
Fins al monyo!
Avui he somiat que pintava,
pintava i gaudia.
Després he pintat que somiava,
que somiava i que gaudia.
En despertar, he escrit
que somiava que pintava,
i que pintava que somiava.
I tot era un somni, i de tot gaudia.
Ara bé,
ben mirat, no puc dir amb tot el seny
si escric o somio, si somio que escric,
si estic pintant o estic escrivint.
Escrivint que somio,
o pintant que escric.
Amb tot això, ja ha arribat l’hora, ja fa gana,
potser hauríem de fer-nos l’esmorzar.
Potser ja és hora que m’hi posi,
a escriure o a pintar.
(Del poemari Les quatre estacions. Hivern)
Bon dia
Si hagués sabut el que ara sé
Si hagués sabut que el temps no s’espera
Si hagués sabut que cada dia compta
Si hagués sabut que el vent sempre bufa a favor
Si hagués sabut que demà és ara
Si hagués sabut que t’estimaria com t’estimo
Si hagués sabut que m’estimaries tant
Si hagués sabut de la pau de les teves abraçades
Si hagués sabut de l’escalfor del teu cos
Si hagués sabut de la dolçor de les teves besades
Si hagués sabut del sabor del teu sexe, amor
Si hagués sabut que per volar no calen ales
Si hagués sabut que, al capdavall, eres un àngel
Ai, si arribo a saber…
Si ho arribo a saber, et conec abans
(Del poemari Les quatre estacions. Hivern)
Ser-hi o no ser-hi
Si ara et tingués al meu costat
ai, si t’hi tingués.
Et xiuxiuejaria besades.
Si ara et tingués al meu costat,
et cantaria rialles.
Ai, si et tingués.
Si ara fossis al meu costat,
no faltarien paraules.
Però no hi ets, a fora fa fred,
i m’he quedat sense tabac.
(Del poemari Les quatre estacions. Tardor)
S’hora baixa i torta
La llum, la claror són per passejar.
– Si vols fem un tomb, sortim.
I allí on més ens agradi
ens fem un petó.
La penombra per besar, per enamorar-se.
– Si em deixes, et beso.
Però te’n penediràs,
perquè ja no et podràs contenir.
La nit, la foscor són per pecar, per transgredir.
La nit és del dimoni.
– I si apaguem el llum… ui!
D’aquesta ja no te n’escapes,
estàs feta per a mi.
(Del poemari Les quatre estacions. Primavera.)
Espiant el capvespre