A cops de llapis

El cel és fet del mateix blau

i del mateix silenci d’aleshores

i el fil de lluna mora que avui hi penja

tampoc és nou d’ara.

Tot és al seu lloc

amb una inevitable meticulositat.

I, tanmateix, és inútil l’esforç de retornar, 

de voler reviure el temps.

Com inútil és, pretendre retenir 

precioses gotes de pluja

que acabaran escolant-se de les mans 

per a perdre’s en el toll profund del record. 

Però el temps no existeix, jo sí. 

O és ben bé a l’inrevés?

Mal que bé, fragments, 

retalls que sense cap ordre aparent

m’omplen i buiden el cap i me’l tornen a omplir

per totes bandes i racons. 

Curull d’imatges, silencis, olors.

S’ha fet fosc

i la mora ja irradia tota la seva lluentor. 

Quantes nits somniades, tantes 

d’enlluernada vetlla. Moltes, massa.

Quina sensació tan estranya, el record. 

I alhora tan requerida i rebutjada. 

Quina quimera. I, això no obstant,

amb el traïdor suport de la deslleial memòria,

l’invoco, conscient de l’error.

Amb passes fonedisses torno a la casa 

on aquell dia vaig arribar.

Les coses i els rostres m’acullen 

ignorants del temps.  

Només jo conec la magnitud del parèntesi.

Totes les quietuds, tots els silencis

prenen, ara, forma.

Gaudeixo del silenci

com a expressió màxima de la paraula, 

paladejo la quietud com a preludi del gest. 

Aprenc de la foscor

en els entreactes de la mirada.

Aquesta és una solitud volguda, 

desitjada, esperada.

Dia a dia, any rere any.

És una solitud plena,

i és plena de llum i aire fresc.

Un vell néixer per a desfer el camí fet,

per a poder fer el tros que en resta.

Per a poder continuar sent.

(Del poemari Arrels)

Veu de l’autor (Música: Lea, Olovia Belli (Sol Novo)

Fotografia: Clarobscur interior

Però a la velocitat d’abans.

Que doni temps a veure venir el paisatge,

i travessar-lo veient venir el següent.

(I que de tant en tant es pari prou temps

per a estirar les cames i fer un cafè.)

Així vull la vida, com un viatge en tren.

En un tren d’aquells.

(Del poemari Del rebost)

Veu de l’autor (Música: Water Boy, Don Shirley Trio)

Fotografia: Paisatge que s’esvaeix

(Del poemari Del rebost)

Veu de l’autor (Música: Il confino, Renaud Garcia-Fons)

Fotografia: Parlant de números

carmí

carmesí 

cigró

botó

melic

ai!

quin risc

l’arrissat perill

quin afany!

el preciós parany

            Fins aquí

(Del poemari Des del llit II)

Veu de l’autor (Música: Requiem for Willy Loman, Eleni Karaindrou, Jan Garbarek)

Fotografia: Captura capturada

Ballar, volar, voler, riure.

Ballem.

Ballar, sentir, viure.

Ballem.

Ballar, que el cos ho demana,

ballar, que la sang brama,

ballar, que el desig és un riu. 

Ballem.         

Ballar, acariciar, polsar el cos teu.

Ballem.

Ballar, suar, besar el teu alè.

Ballem.

Ballar quan el cor ho dol, també.

Ballar quan la sang bull,

ballar quan dos són més que un i un.

(Si no, no surt)

Ballem.

Ballem i ballem que la festa s’acaba.

Ballem ara que podem.

Ballem

(Del poemari Les quatre estacions. Estiu)

Veu de l’autor (Música: Jazz Suit No. 2: VI. Waltz II, Dmitri Shostakovich)

Fotografia: Somni

Atordit, esmaperdut per aquesta sobredosi de soroll, 

de fum encegador que no deixa respirar els instants.

Cansat de ser i d’existir, de sentir.

Anhelant el moment en què la llum s’aturi 

i l’obscuritat llueixi arreu.

I a la fi poder veure amb claredat 

les llàgrimes mai despreses, els records avortats.

Deixar que la foscor afoni els fantasmes rere l’estor

i doni pas a les fantasies i afanys silenciats.

Entendre que el plaer és, per definició, fugaç o si no no és,

i que privilegi és, justament, saber reconèixer el moment.

Poder pensar que no cal pensar, 

i acceptar que tot és i esdevindrà irremeiablement.

Fins i tot, tot allò que no ha de passar.

(Del poemari Arrels)

Veu de l’autor (Música: On The Nature Of Daylight, Max Richter)

Fotografia: Soroll 

La vida fa la seva, no et consulta, 

no et demana permís. Va i ve.

A vegades et creus que tu ets la vida       

i fas –o vols fer– la teva.

Però tu no ets la vida, tu ets vida i prou.

La vida és una altra cosa, 

la vida és una fantasia en el teu cap.

I si et despistes passa molt de pressa,

la vida, i en un tres i no res ja ets mort.

O tens un infart. Del què si ella vol

te’n surts no massa malt parat.

Però això si ella vol. Ella, no tu.

La vida és una altra cosa, 

la vida és una fantasia en el teu cap.

O potser et vols enamorar?

Vols. Però de qui, ella ho decidirà.

O potser voldries ser astronauta,

o t’agradaria més reptar, ser un rèptil.

Tu posa-hi les ganes, que ella farà.

La vida és una altra cosa, 

la vida és una fantasia en el teu cap.

Del poemari Les quatre estacions. Tardor

Veu de l’autor (Música: Avec le temps, Giovanni Guidi )

Fotografia: Incerteses

Veu de l’autor (Música: The Beatitudes, Vladimir Martynov)

Fotografia: Que Nostresinyó ens agafi confessats

La nit és el refugi del Sol. La casa de la Lluna.

Així et vull.

El dia és quan cauen els estels

i tu brilles tota tu. Així ho veig. 

I també així et vull.

Et vull de moltes maneres.

Però et vull tu. Com quan rius.

Com quan em dones els llavis.

I també, com quan bades

i fas veure que no hi ets.

Però hi ets. Fent guàrdia.

Vetllant el que és teu. La nit, el dia.

Vetllant el que vols. La vida.

Ara que em vols. Ara que et vull.

Ara és ara.

Ara és la vida.

(Del poemari Les quatre estacions. Estiu)

Veu de l’autor (Música: Vide Cor Meum, Patrick Cassidy)

Fotografia: Viure als núvols

Al matí de la vida tot es mou, tot belluga.

Si fa sol tot llueix, hi ha alegria;

i si està núvol anem tirant, 

empenyent les hores, diligents. 

Tot és nou, tot està per fer. Visca el dia!

Al migdia de la vida ens descobrim sols

i amb tot a mig fer. Però enèrgics, trempats, ferms, 

Encara hi ha claror per una bona estona

–creiem– i, en va, espremem les hores,

no fos cas que no arribéssim a temps.

(Però, ai, si està núvol; ai, si no fa sol!)

Al capvespre, al capvespre és ben diferent,

tant si fa sol com si està núvol.

Al capvespre intuïm el cicle del dia; la claror durarà poc 

i les hores volen, volen sense remei.

Entenem que cal preparar-se, cal que estiguem atents.

I, així i tot, la nit de la vida ens sorprèn,

ens atrapa: distrets, mirant com va venint la fosca.

Potser no hem après gran cosa, carall.

Tanmateix, potser no hem entès res.

Però ja no hi ha marge, la foscor ens ha ben pres.

(Ah, i encara depenem de les inclemències, 

continuem depenent del temps.)

Del poemari Les quatre estacions. Hivern

Veu de l’autor (Música: Send in the clowns. Bobo Sterson, Anders Jormin, Paul Motion) 

Fotografia: Incerteses

Veu de la M Elisenda Gols (Música: Las Vegas Tango, Gil Evans) 

OBRA GRÀFICA: Això no és un calendari (de la sèrie Lletrades)

(Oh, primavera folla!)

Folls buscant folles. 

Folles buscant folls. 

Follia de folls folls de follia. 

Follia folla. 

Vols follar, folla mia?

Del poemari Les quatre estacions. Primavera

Veu de l’autor  (Música: Harvest-Acoustic, The Breath)

FOTO: Esquitxades de vida

(Escenografia apocalíptica

per a un inici de mil·lenni)

Sants, àngels i arcàngels,

diables, el Maligne en persona:

tots a peu dret a primera fila.

Capellans, bisbes,

polítics i directors generals:

asseguts a la segona.

Policies, militars, jutges,

televisions i diaris:

de genolls a la tercera.

Davant de tots ells, oficiant:

els Mercats.

Fora, a la plaça, la resta de mortals:

esperant.

(Del poemari De la desmemòria)

Veu de l’autor – Música: (In the Mind of Igor) Sacrifice. Nitin Sawhney, Jocelyn Pook)

FOTOGRAFIA: Nosaltres, bé, gràcies

FOTO: Oh!

(Del poemari Des del llit II)

FOTO: Si les pedres parlessin

De vegades penso que m’agradaria arrelar-me 

–si això fos possible– a aquesta terra. 

A aquesta mateixa que em va parir fa tants anys.

La mateixa que em va veure partir ja en fa tants.

Ser un oliver més, vull dir, un de centenari a poder ser.

Un oliver amb un curull de canoses branques 

farcides de fulles a voltes blaves, verdes, grises, a voltes d’argent. 

Segons bufi el vent, segons la llum, segons l’afany.

Amb tota la meva vida gravada a la soca:

totes les meves alegries, totes les meves llàgrimes, 

totes les meves caigudes, tots els meus encerts. 

Una soca on hi fossin definits tots els camins rondats:

d’aquí cap allà, d’allà cap aquí; de dalt a baix, de baix cap a dalt; 

d’envant cap enrere, d’enrere cap envant. 

Camins d’arreu on he transitat i on mai no he arrelat.

Una soca que ho digués tot a qui la volgués escoltar.

I com a oliver, compartir estones, fent-la petar 

–un dia sí i un altre també– amb ametllers, figueres i ceps. 

Companys de viatge, col·legues assedegats tots ells.

A vegades la sento, aquesta terra, 

com em corre per les venes i em xucla la sang. 

Sobretot quan xisclen les cigales, quan el sol ho aplana tot. 

Terra eixuta –aquesta– agònica, deixada de la mà de Déu,

si n’hi ha algun en algun indret.

(Del poemari Arrels)

FOTO: Clarobscur