A cops de llapis

El veredicte del veterinari va ser clar i contundent: si el gat no deixa el tabac i el cafè, té els dies comptats. No era una bona notícia, està clar; des del dia que el gat va posar les potes a casa per primera vegada –ja fa quasi sis anys– és un més de la família. El veterinari no havia pogut ser més explícit, però se’l veu tan feliç, al gat, que es fa difícil acceptar que les coses estan en aquest punt: o una cosa o l’altra. Qualitat de vida o quantitat de vida (i en aquest cas, quanta?) Què decidir? Com passar per alt l’aurèola de goig que l’envolta quan, cada matí, per esmorzar pren el seu tallat fent costat a la mestressa? I la cara de plaer que traspua, després, fent honor a les burilles del dia anterior! Algun cop s’ha adormit amb una d’elles penjant-li de la boca. Veure’l així no té preu. Així és que, no hi ha dubte –si ell pogués opinar, amb seguretat que optaria pel mateix– el deixarem, doncs, que continuï gaudint del tabac i del cafè i que duri el que hagi de durar. Indiscutiblement, val més morir dempeus que viure de genolls. (Visqué, joiós, set anys més, fins a un dia que una llet en mal estat va contaminar el tallat matiner. La intoxicació va ser tal que la mestressa es va refer a dures penes, però ell, el gat, ja no se’n va sortir, la va dinyar després d’agonitzar dos esfereïdors dies en els quals només tenia una idea al cap: quina mala llet!) 

FOTO:

Insomni en blanc i negre