A cops de llapis

Un espai on mostrar algunes de les coses que faig, penso...

Arxiu de la categoria: Obra grafica

Ja no podem més

2

Acabem amb les rebaixes d’hivern!,

que ja són aquí les de primavera

–i d’aquí a dos dies, les d’estiu,

comença el compte enrere–

Comprem unes birres,

i comprem uns sushis també.

Celebrem-ho amb palillos i faldilles curtes,

fora forquilles, fora els abrics.

Que comenci tot denou: fem un reset.

Apaguem les calderes, sortim al carrer, 

cridem al vent. I riem. 

Riem que la primavera és nova 

i l’hivern vell. Riem i cridem:

Que visqui la primavera!

                                         Ja no podem més

(Del poemari Les quatre estacions. Primavera)

 

OBRA GRÀFICA

T n’has anat (de la sèrie Lletrades)

Publicat dins de Poemes i etiquetada amb , | Deixa un comentari

(Temps de dites) Sense remei

2

Abans era una dita, una dita sàvia: ‘La veterania és un grau’. I recordo especialment que, quan feia ‘la mili’, era una dita iniciàtica respecte a les lleves que anaven arribant darrere d’un. Quan un ho deia, l’altre –que quasi sempre era un acabat d’incorporar o, si més no, era posterior a tu (encara que no sempre, a vegades era un coetani que, pel que fos, no tenia tantes hores de vol en l’afer que es tractava) a aquest altre, doncs, davant aquesta asseveració, no l’hi quedava més remei que callar. Ara no sé si corre aquesta dita, tanmateix, no es professa; la veterania, l’experiència –que és la mare o la tieta de tota saviesa– avui no té predicat.

Amb un sentit similar podríem citar aquella altra –també molt antiga: ‘El diable en sap més per vell que per diable’. Una altra dita sàvia. Tot i que hi ha diables i diables i no tots arriben a vells. Però, efectivament, això és així i no té pas remei. Com la intel·ligència que tampoc no en té de remei (em sembla que ho deia Max Aub). I no hi ha graus, nivells d’intel·ligència: d’intel·ligència n’hi ha o no n’hi ha. En tot cas, quan n’hi ha, es tracta de veure quin ús se’n fa, i cadascú n’és responsable de l’ús que l’hi dona. I això és tot, no hi ha gran cosa més, tota la resta són ‘coeficients’ per a catalogar i controlar circumstàncies temporals.

Perquè, al cap d’avall, està clar, que tot plegat estem parlant de ‘temps’. El Temps, aquella entelèquia incomprensible, inabastable i, naturalment, també, sense remei. I és curiós que cada un tenim una idea, un concepte diferent del ‘temps’, en funció –entre d’altres– de la quantitat de temps que portem en aquest planeta i en funció de la nostra experiència vital. Així mateix, sense anar més lluny -no cal– jo no hauria pogut dir el que estic dient ara, cinquanta anys enrere, quan just estava fent la mili (ni encara que en algun moment estigués en estat de gràcia maria, que, per cert, feia molta gràcia). Ai, sinyó, quins temps aquells…!

PS

Tanmateix, no sempre serveix d’alguna cosa l’experiència, hi ha vegades que només demostra el pas del temps. I amb una mica de mala sort –molt probable– el que ens mostra és que ens podem equivocar tantes vegades com faci falta. I més.

FOTO

Privilegi és saber reconèixer el privilegi

(de la sèrie Lletrades)

Publicat dins de (Re)flexions i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Jove, ingenu, vampir i somnàmbul

4

“Quan s’és jove, s’és jove per a tota la vida”, sembla que va dir en Picasso. I segons sembla es referia a l’esperit, a l’actitud. Naturalment. I jo no diré pas que no –abans el contrari– però hi ha altres coses a més de la joventut. Una d’elles: la ingenuïtat. I quan s’és ingenu, també se n’és per a tota la vida. I es pot ser jove i ingenu al mateix temps (i vampir, i somnàmbul) i així mateix per a tota la vida. La ingenuïtat, un atribut molt ben valorat segons quan, com i en qui i, per tant, no necessàriament indesitjable; però, en contrapartida, segons quan, com i en qui, la ingenuïtat és una nosa. I el mateix podríem dir de la joventut, dels vampirs i dels somnàmbuls. 

Jo en soc un, d’ingenu. I estic arribant a una edat –una certa edat, diuen– en la que hom creu que hi ha coses que ja tenim clares (o els hi hauríem de tenir), ens sembla que ja les hem enteses, les coses. Però no. De cop ens adonem que tot ha canviat acceleradament i tot és d’un altre color, tot té un altre ritme. Sempre intentant de mirar les coses tal com semblava que eren, o podrien ser, o fins i tot com segur que no eren; sempre buscant-li la volta. I arriba un dia que res no és com deuria, començant per un mateix. Com si, de cop, ens haguessin encastat unes ulleres o com si d’un cop ens les traguessin: de sobte res és com semblava ser. Però no és perquè ara hi vegem ni més clar ni més fosc, ni més nítid ni més borrós, no: senzillament hem de tornar a començar a aprendre a dirigir la mirada. Començar a mirar de nou.

Si continuem essent joves –com diu la dita– cap problema, tenim tota ‘una certa’ vida pel davant. En qualsevol cas, però, serem joves amb ‘una certa’ edat incorporada i, començar de nou –amb tot el que té d’atractiu– fa, també, una ‘certa’ mandra. Sobretot si, a més, som també ingenus: ja ho dèiem, segons com, quan i en qui, la ingenuïtat pot ser una nosa. Especialment per a començar de nou. M’imagino que quan Picasso va fer aquesta asseveració encara era jove; desconec si també devia ser ingenu, però vull creure, que no era ni vampir ni somnàmbul. En el meu cas, però, tot això, és un maldecap. Somnàmbul no ho soc –de moment– però dormo poc i malament; i vampir, ja ho veurem, doncs no sé si, en un moment donat, començaré a necessitar xuclar sang d’on sigui per sobreviure, si vull continuar sent jove. Ja dic, un maldecap existencial.

PS

Si hi ha algun jove –tingui l’edat que tingui– que em llegeix, que em disculpi, avui no dec tenir el dia.

OBRA GRÀFICA

L’eternitat, és un dia qualsevol

(de la sèrie Lletrades)

La llei del mercat

6
Publicat el 8 de gener de 2024

Vaig conèixer un individu –molt espavilat pels negocis– l’activitat del qual consistia a vendre paraules. No paraules qualssevol, no, sinó paraules noves. Els seus clients –el meu target, deia ell– eren escriptors impacients, polítics en actiu i cantants de rap. Els seus arguments –l’argumentari de venda, precisava– tractaven de l’avantatge de poder ser els primers a fer servir unes paraules, tan noves, que encara no havien estat acceptades per l’IEC, però que, ull, la cosa estava a punt –afirmava. Prestigi –els hi entaforava– era el benefici clau; i els deixava bocabadats. Sí senyor, visió de negoci tenia el paio: l’èxit va ser aclaparador. Cantants, polítics i escriptors s’hi van abocar, àvids com estaven de lluir i enlluernar. I en van ser tants, en van comprar tantes –de paraules– i les van fer servir tant i tant, que l’IEC, que no en tenia cap intenció, es va veure obligat –doblegat– a incloure-les al diccionari tant sí com no. La llei del mercat, deia ell. Absolutament despirtànic.

No vola qui vol. Qui vola, no vol, simplement vola (de la sèrie Lletrades)