A cops de llapis

Potser és una obvietat el que diré: que no són la mateixa cosa ‘religió’ i ‘església’; que no és el mateix la ‘política’ que els ‘partits’. Sí, és una obvietat, però em va bé de recordar-ho. Jo, per exemple, podria ser ateu i anticlerical, i cadascuna d’aquestes postures respondria a fets i motius diferents: no creure en cap Déu, per una banda –cadascú creu amb el que vol– i per l’altra, no tolerar (dit així per no perdre les formes) la manipulació que en fan les Esglésies de la necessitat dels que sí que hi creuen, en un Déu –i ho deixarem aquí, també, per no ferir sensibilitats.

I així mateix, per un costat, jo puc creure en la ‘política’ com a eina per a l’entesa entre grups humans per tal de consensuar mètodes per a aconseguir els objectius comuns marcats –ja sigui en afers governamentals, empresarials, acadèmics. Però per l’altre, els partits… ai, els ‘partits’, si més no els partits d’ara mateix! De fa ja bastants anys s’han anat convertint en institucions-empresa, amb quasi l’únic objectiu-missió de conservar les prebendes que dona el propi ‘partit’. Empreses multinacionals, vist com es relacionen amb els seus homònims del món global. Per aquest costat tampoc no anem bé.

I passat tot per la batedora –i dit així, pel broc gros– podríem pensar que la política i les ideologies que la sustenten són, avui, les noves religions i els partits les noves esglésies? Com a fenòmens de massa actuals em venen al cap la religió, la política i el futbol; tots tres tenen la capacitat –i el costum– d’enfrontar-nos els uns amb els altres, fins i tot a mort. Després, potser n’hi hauria un altre, de fenomen de masses: les modes. Aquest, però, tot i no tenir el poder d’enfrontar-nos –si més no de moment– sí que pot aniquilar-nos intel·lectualment. I bé, doncs ‘colorín colorado’… amb aquest pòquer d’asos, els de sempre tenen la partida guanyada (i …el cuento se ha acabado). 

I, posats a veure qui la diu més grossa: no estarem entrant en la nova ‘edat mitjana’? Això sí, amb Tecnologia Punta –i que no falti– i Intel·ligència Artificial –l’emocional no, que encara no l’hem assolida. Salut!

PE

Deixaré de banda, ara, els meus ‘rampells’ –o tremperes– àcrates i nihilistes. No ens féssim mal, que venen eleccions!

FOTO: Quasi a les fosques

Abans era una dita, una dita sàvia: ‘La veterania és un grau’. I recordo especialment que, quan feia ‘la mili’, era una dita iniciàtica respecte a les lleves que anaven arribant darrere d’un. Quan un ho deia, l’altre –que quasi sempre era un acabat d’incorporar o, si més no, era posterior a tu (encara que no sempre, a vegades era un coetani que, pel que fos, no tenia tantes hores de vol en l’afer que es tractava) a aquest altre, doncs, davant aquesta asseveració, no l’hi quedava més remei que callar. Ara no sé si corre aquesta dita, tanmateix, no es professa; la veterania, l’experiència –que és la mare o la tieta de tota saviesa– avui no té predicat.

Amb un sentit similar podríem citar aquella altra –també molt antiga: ‘El diable en sap més per vell que per diable’. Una altra dita sàvia. Tot i que hi ha diables i diables i no tots arriben a vells. Però, efectivament, això és així i no té pas remei. Com la intel·ligència que tampoc no en té de remei (em sembla que ho deia Max Aub). I no hi ha graus, nivells d’intel·ligència: d’intel·ligència n’hi ha o no n’hi ha. En tot cas, quan n’hi ha, es tracta de veure quin ús se’n fa, i cadascú n’és responsable de l’ús que l’hi dona. I això és tot, no hi ha gran cosa més, tota la resta són ‘coeficients’ per a catalogar i controlar circumstàncies temporals.

Perquè, al cap d’avall, està clar, que tot plegat estem parlant de ‘temps’. El Temps, aquella entelèquia incomprensible, inabastable i, naturalment, també, sense remei. I és curiós que cada un tenim una idea, un concepte diferent del ‘temps’, en funció –entre d’altres– de la quantitat de temps que portem en aquest planeta i en funció de la nostra experiència vital. Així mateix, sense anar més lluny -no cal– jo no hauria pogut dir el que estic dient ara, cinquanta anys enrere, quan just estava fent la mili (ni encara que en algun moment estigués en estat de gràcia maria, que, per cert, feia molta gràcia). Ai, sinyó, quins temps aquells…!

PS

Tanmateix, no sempre serveix d’alguna cosa l’experiència, hi ha vegades que només demostra el pas del temps. I amb una mica de mala sort –molt probable– el que ens mostra és que ens podem equivocar tantes vegades com faci falta. I més.

FOTO

Privilegi és saber reconèixer el privilegi

(de la sèrie Lletrades)

“Quan s’és jove, s’és jove per a tota la vida”, sembla que va dir en Picasso. I segons sembla es referia a l’esperit, a l’actitud. Naturalment. I jo no diré pas que no –abans el contrari– però hi ha altres coses a més de la joventut. Una d’elles: la ingenuïtat. I quan s’és ingenu, també se n’és per a tota la vida. I es pot ser jove i ingenu al mateix temps (i vampir, i somnàmbul) i així mateix per a tota la vida. La ingenuïtat, un atribut molt ben valorat segons quan, com i en qui i, per tant, no necessàriament indesitjable; però, en contrapartida, segons quan, com i en qui, la ingenuïtat és una nosa. I el mateix podríem dir de la joventut, dels vampirs i dels somnàmbuls. 

Jo en soc un, d’ingenu. I estic arribant a una edat –una certa edat, diuen– en la que hom creu que hi ha coses que ja tenim clares (o els hi hauríem de tenir), ens sembla que ja les hem enteses, les coses. Però no. De cop ens adonem que tot ha canviat acceleradament i tot és d’un altre color, tot té un altre ritme. Sempre intentant de mirar les coses tal com semblava que eren, o podrien ser, o fins i tot com segur que no eren; sempre buscant-li la volta. I arriba un dia que res no és com deuria, començant per un mateix. Com si, de cop, ens haguessin encastat unes ulleres o com si d’un cop ens les traguessin: de sobte res és com semblava ser. Però no és perquè ara hi vegem ni més clar ni més fosc, ni més nítid ni més borrós, no: senzillament hem de tornar a començar a aprendre a dirigir la mirada. Començar a mirar de nou.

Si continuem essent joves –com diu la dita– cap problema, tenim tota ‘una certa’ vida pel davant. En qualsevol cas, però, serem joves amb ‘una certa’ edat incorporada i, començar de nou –amb tot el que té d’atractiu– fa, també, una ‘certa’ mandra. Sobretot si, a més, som també ingenus: ja ho dèiem, segons com, quan i en qui, la ingenuïtat pot ser una nosa. Especialment per a començar de nou. M’imagino que quan Picasso va fer aquesta asseveració encara era jove; desconec si també devia ser ingenu, però vull creure, que no era ni vampir ni somnàmbul. En el meu cas, però, tot això, és un maldecap. Somnàmbul no ho soc –de moment– però dormo poc i malament; i vampir, ja ho veurem, doncs no sé si, en un moment donat, començaré a necessitar xuclar sang d’on sigui per sobreviure, si vull continuar sent jove. Ja dic, un maldecap existencial.

PS

Si hi ha algun jove –tingui l’edat que tingui– que em llegeix, que em disculpi, avui no dec tenir el dia.

OBRA GRÀFICA

L’eternitat, és un dia qualsevol

(de la sèrie Lletrades)

No puc. No tinc temps de llegir tot allò que m’interessa llegir un cop destriat de tot el que m’arriba cada dia. Un excés. Així que llegeixo aquells documents que em semblen imperiosos, i la resta: copia en PDF i a l’arxiu virtual, a la carpeta temàtica pertinent, i ja ho llegiré en un altre moment. Però aquest altre moment mai no arriba. Naturalment. Tota manera, estarien tan amuntegats, els moments, que tots junts ja sumarien una altra vida. I jo només en tinc una; no sé si hi ha algú que n’estigui gaudint –o sofrint– més d’una, ves a saber… però jo no, només tinc una vida i no dono l’abast. 

I allà estan, les carpetes temàtiques, mortes de fàstic esperant que algú se les miri –mai més n’he consultada cap i algunes ja fa bastants anys que hi són. És clar que és una pena tanta feina, una feinada! I per tranquil·litzar la meva consciència se m’ha acudit que, conscient que jo mateix ni les consultaré ni llegiré mai, les dec estar fent per a una altra persona; algú que en un moment o altre arribarà i me les reclamarà. Bé, doncs, aquí les tinc, ben classificades i ordenades i amb còpia al disc dur extern –pel que pugui ser. Tot a punt. A hores d’ara, però, encara no ha aparegut ningú.

Això sí, jo em quedo amb el neguit d’aquell que no ha complert objectius; amb un sentiment d’insatisfacció tocant la frustració que porto com puc; i que cada vegada que llegeixo –el que sigui– ho faig amb aquell regust amargant que dona la impotència de no poder llegir-ho tot i la seguretat, per altra banda, que si ho pogués fer, finalment, no abastaria res. I també –no és gens fútil– carregant amb un sentiment de culpa no sé ben bé per què, potser per mandrós, potser per inepte. Ves a saber; el cas és tenir alguna culpa (ah, les seqüeles de la cultura cristiana). Ull, que no és fàcil viure amb tot això a sobre, eh!

Això no obstant, he de dir que soc optimista: alguna cosa en sortirà. I he d’afegir, que soc molt eclèctic pel que fa a interessos i gustos; vull dir que si hi hagués algú que li plagui o tingui curiositat pel meu arxiu, ben segur que n’aprofitaria una gran part. I jo li cediria gustosament, ben content que la meva tasca serveixi a algú. A grans mals, grans remeis. En fi, mentrestant, i per si de cas, jo continuo classificant i arxivant tot allò que no llegeixo i molt probablement mai no llegiré.

Que vagi de gust.

FOTO: Pàgines en blanc durant el neolític

Títols alternatius: El dur ofici d’escriure (al neolític), Only hard, baby, no soft

Acabàvem d’empassar-nos els dotze grans de raïm; de brindar pel nou any; de fer-nos les abraçades pertinents; de desitjar-nos el bo i el millor i tornar-nos a abraçar –tots ben engalanats i joiosos, que és Cap d’Any– i començà el torn dels WhatsApp i trucades per a felicitar l’any als que no són allà mateix amb nosaltres, aquells que no podem abraçar –cadascú als seus, és clar– siguin amics o parents, siguin allí al mateix poble o ciutat, o siguin a l’altra punta del món mundial: el ritual quasi litúrgic de cada nou any. Quina feinada! (I mira que jo ja estava una mica mosca, ja que amb això de l’horari d’hivern –quina punyeta!–, anem enrederits una hora i resulta que ho estem celebrant una hora més tard del que toca, quan ja fa una hora que ha començat l’any. Comencem bé!)

Jo anava a felicitar a uns amics que eren de vacances als EUA quan, vaig recordar la trucada impulsiva que els hi havia fet el mateix dia de Nadal a mig matí i que els havia llevat del llit a dos quarts de cinc de la seva matinada novaiorquesa, després que la nit anterior celebressin la Noche Vieja a casa dels amics madrilenys que havien anat a visitar a Nova York. Naturalment, em vaig contenir, en aquell moment allí devien ser les sis de la tarda i no era hora de res: res a celebrar encara, doncs. És una rucada, ja ho sé, però em vaig quedar una mica frustrat: com és que no podíem compartir l’inici del nou any en el mateix moment? És que el temps no és únic?, que no passa igual per a tothom siguis on siguis? Pot ser que alguns anem avançats respecte d’uns altres, i endarrerits en relació amb uns de més enllà? 

Ja sé que tot plegat és una convenció social, també ho és Nadal –Jesús no va nàixer pas el dia 25 de desembre–, però així com Nadal no té solució, en el cas de l’inici d’any la cosa és clara: el nostre planeta gira sobre si mateix i, a la vegada, al voltant del Sol. El temps és el que és, és el que hi ha; l’única diferència és que en un moment determinat –per exemple, l’inic d’un nou any– una part del planeta està de cara al Sol i l’altra meitat està a la seva ombra, tot al mateix temps. Això és tot. I pel que fa a les diferències horàries, estan molt bé, però l’any comença quan comença i comença tot d’una per a tot el planeta al mateix moment. No podríem celebrar-ho tots alhora?, tot el món, vull dir (menys els xinesos, és clar, que ells van a la seva bola). Així, per una vegada, estaríem quasi tots d’acord en alguna cosa! 

I cap problema, ho podríem celebrar igualment a les 00.00 h del dia 31, però, això sí, per torns: cada any serien els països d’una franja horària els afortunats a celebrar-ho a aquesta hora màgica, mentre a la resta del món seria l’hora que fos allí en aquell moment. Tot el planeta celebrant-ho al mateix temps, però a l’hora que fos a cada país. Un any els uns i l’altre uns altres, i així anar rodant per rigorós torn.  Imagineu-vos, per un moment, l’any que ens toqués celebrar Cap d’Any a les onze del matí o a les quatre de la matinada: potser no seria l’hora màgica, però podria ser fins i tot més divertit. I, posats a fer, ara mateix faig una proposta seriosa, a qui correspongui, per canviar (d’acord, no les convencions tan arrelades elles, pobrissones, no) les rutines. Sí, canviar les rutines, si més no les festives! Vinga, va: que sigui el propòsit per a aquest nou any!

PS

Tota manera, pel que pugui ser, el Cap d’Any vinent jo també me n’aniré als EUA; a l’altra punta, però: a Califòrnia, així el meu any vell durarà nou hores més! O me’n vaig a Austràlia, i llavors començo el nou any deu hores abans. Ui, quins nervis! Veurem.

–––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––

A dotzenes

FOTO

Anant a rebre el nou any

1. El caganer només caga per Nadal o també caga la resta de l’any?

2. Se’n sap alguna cosa del seu grau de civisme? Recull la tifa, quan acaba, i la diposita en el contenidor pertinent?

3. El van enxampar in fraganti o s’hi va posar per fer la foto?

4. Qui va ser el primer, el de la brillant idea, vull dir, a incloure’l a l’innocent pessebre? Podria ser que, aquest, tingués segones intencions?

5. Està senzillament cagant o s’està cagant en algú o en alguna cosa?

6. Representa a tots els catalans o només als ‘indepes’?

7. Soc menys català si no tinc un caganer a casa? I si m’hi poso jo mateix, compta?

8. Què hi ha de cert en què és un infiltrat borbònic per tal de ridiculitzar-nos davant el món?

9. Simbolitza el caganer, la condició de voyeurs dels catalans o la capacitat de baixada de pantalons fins i tot en ple hivern?

10. Com a catalans, qui ens representa millor: el caganer, Sant Jordi, el Barça o la Moreneta? (És que tal com estan les coses, he comprat unes espelmes i no sé a qui les he de posar.)

11. I ja posats, i per pura xafarderia, és un bon pare de família, paga els seus impostos, és un corrupte, a qui vota? És culer?

Si algú té resposta a alguna de les preguntes, pot deixar-me el comentari aquí mateix. Li estaria infinitament agraït. (Ja he mirat a Google i a Wikipèdia, però pel que fa als meus dubtes: res. Ni l’un ni l’altra.)

PS    Calla, calla, calla… Hi ha alguna relació entre el caganer i la botifarra catalana?

(Ja ho vaig publicar el desembre de 2015, però hi torno perquè crec que és un bon moment, i sobretot perquè m’agrada.)

CG’N LOLLA

Des d’aquest raconet de l’univers, l’espècie humana, la nostra –amb el nostre Sol i la nostra Lluna (ah, i ara també amb el nostre Mart)– incapaços d’entendre el cosmos, vivim com si nosaltres fóssim ‘la realitat’, l’única veritat. Arrogants: amb el nostre intel·lecte, la nostra cultura, les nostres modes, els nostres opis, les nostres guerres. Adorant déus i deesses d’aquí i de més enllà, déus de plàstic i déus somiats. Adorant-nos, únics com som. Vanitosos: amb les nostres (noves?) tecnologies, la nostra Intel·ligència Artificial (no tan artificial com la nostra), i convençuts que no hi ha déu que ens atrapi, que som l’hòstia; més encara: l’autèntica rehòstia.

Paral·lelament: desorientats, infeliços, impotents; sabedors que l’últim que farem en aquesta vida serà morir, vivim el dia a dia com si això no hagués de passar mai. Mentre hi hagi un Sol, mentre hi hagi una Lluna i mentre hi hagi Marts per descobrir, nosaltres viurem. Però viurem desconeixedors de què ho estem fent, convençuts que viure és existir (però d’existir, també existeixen les pedres –i així mateix, demano disculpes a les pedres). ‘Viure o no viure –que podria haver dit ell– aquesta és la qüestió’. O com aprendre a viure. Quina feinada! En qualsevol cas, tot plegat, com a espècie, no som més que un moment, un instant en l’evolució de l’univers i, individualment, poca cosa més que un número en el Registre Civil (fins i tot en el Mercantil, si tenim la sort de ser propietaris d’alguna cosa que no es mogui); i sense oblidar naturalment, el paper fonamental i indefugible de ser subjectes tributaris.

Però alegrem-nos, alegrem els cors: ara ve Nadal! Ara serem clients de primera (si la paga doble arriba i, si no arriba, escurarem la targeta). I, així mateix, també podrem ser bons fills, bons pares, bons germans, bons cunyats, oncles, nebots… el que faci falta i que no falti de res. Nadal és el momentum anual de la germanor i el consum gratuïts –que no de franc– i ja ho diu la dita: un cop a l’any no fa mal. Vinga, doncs, abans que això s’acabi: qui em convida a beure, qui em convida a dinar?, que no tinc on caure mort aquest maleït Nadal.

Que vagi de gust, i que tingueu unes bones festes!

PS

Qualsevol diria que he fumat alguna cosa. Però no, no, ja fa anys que ho vaig deixar (això no obstant, en castellà diuen que ”quien tuvo, retuvo”… ves a saber).

Instants còsmics

Quan, pel que sigui, algú em pregunta on visc, és molt habitual que, a la meva resposta ‘en un petit poble de Lleida’, el comentari de l’interlocutor sigui: ostres, i com portes això de la boira, allà sempre en teniu, oi? Si no estic d’humor, no contesto, somric i amunt que fa pujada. Però, si tinc un bon dia, els hi encolomo: Doncs, mira, el dia que tenim boira, és com si fóssim a Londres, només que aquí parlem en català i no ens cal conduir per la banda contrària. Ep, que això li dona un plus a la boira! Li dona glamur. I, compte, que el Segre –a Lleida ciutat– no té res d’envejar al Tàmesi, i el Buckingham Palace es queda curt al costat de la Seu Vella. I no parlem de la teca, on hi hagi un pa amb tomata i pernil, que s’aparti el ‘fish and chips’. On vols anar a parar!

Em passava el mateix amb la boira dels anys que vaig viure a Vic. I, ull, que a Vic potser hi ha més esglésies per metre quadrat que a Londres, un Temple romà i el Tàmesi d’allà que aquí en diem Mèder (i deixarem el fuet, la secallona, les galtes, per a una altra ocasió). A vegades anem molt lluny per a veure el què tenim al costat de casa, ens agrada viatjar, ser viatjats –que no viatgers– això si no és que fem de turistes. A mi m’agrada molt viatjar, passa que no tinc prou temps, viatjar requereix temps, temps i diners; dues coses de les quals ara mateix vaig curt. De jove sí que vaig viatjar, i molt sovint en autoestop –en aquell temps es podia. I també en tren, anant d’un lloc a l’altre intentant de retenir a la retina els paisatges que passaven per la finestra; paisatges que unien el lloc d’on venies amb el lloc on anaves. 

De més gran, quan la canalla encara eren petits, viatjàvem amb una rulot; i més tard, quan els petits ja eren ganàpies, llavors, anant sol, la moto va ser el meu transport preferit. Sempre a la velocitat del temps, del temps que necessites per a assimilar el desplaçament. Per poder veure i viure el desplaçament amb tots els seus ets i uts. Això de la immediatesa de l’avió està molt bé –també l’he fet servir– aprofites molt el temps. Però el salt, el gir tan accelerat que fan la llum, els colors, les olors, els sabors, els sorolls, les veus, l’idioma, el canvi tan brusc que hi ha entre el lloc d’origen i el de destí –tot i agradar-me: té el seu què– no em compensa, per mi no és un viatge, és una altra cosa. M’estimo més aprofitar el temps d’una altra manera. I, atenció, travessar un carrer, una plaça –i si la plaça és gran, millor– envoltat de boira espessa, és com un viatge a l’espai, un trasllat emocionant: saps d’on vens, però no saps on vas. El millor viatge!

Passeig espacial

Cada dia m’arriben correus publicitaris de l’iPhone, perquè el meu ordinador és un Apple, i de Samsung, perquè jo tinc un telèfon mòbil dels seus. Inconvenients propis d’haver-los comprat de diferent marca i d’haver donat les dades personals al fabricant en el moment de comprar els aparells. Sigui com sigui, la publicitat m’arriba per partida doble. Però no la llenço a la paperera immediatament –que ho hauria de fer!– sinó que primer l’hi dono una ullada ràpida i per sobre. Més que res, per corroborar que cada vegada soc tecnològicament més neandertal i cada cop entenc menys del que em parlen. Sembla ser, però, que això de la intel·ligència artificial no és cap broma i avança a passes gegantines. Els telèfons mòbils cada cop fan més ‘coses’, cada cop són més intel·ligents i tenen cada vegada més memòria. Tot un mite, això de la memòria; no sé per a què pots voler tanta memòria, que en treus de recordar-te’n de segons què. Uf, a mi em faria por recordar-me’n de tot.

Doncs es veu que aquest és el futur. I jo em pregunto: que deuen poder arribar a fer aquests telèfons amb tanta memòria i tanta intel·ligència? De quin coeficient intel·lectual estaríem parlant? I si resulta que és més intel·ligent que tu? A mi em faria cosa (i ull, que no és gens difícil ser-ho més que jo). I encara una altra pregunta, cas de desacord, qui té l’última paraula, ell, el telèfon, o jo? Són moltes les preguntes que em venen al cap. Ves a saber. No sé, posats a suposar, posem que vols trucar al teu cosí Joan; posem que no has de marcar el seu número i ni tan sols has de donar-li l’ordre: ‘truca’m al Joan’, sinó que tan sols cal pensar-ho i ell, intel·ligent com és, va i li truca. Així i tot, sabrà amb seguretat que es tracta del Joan cosí i no del Joan, company de feina, que t’ha de tornar un llibre que ja fa tres mesos que t’ha de tornar? Això si la cosa no és més delicada, i en un altre supòsit, en lloc de trucar a la Carme, la del tercer segona –amb la que hi tinc alguna cosa i que ara mateix no és el moment de parlar-ne– va i truca a la meva dona que també es diu Carme!

Però bé, quedem-nos amb el mal menor. Imaginem que l’encerta i que es posen en contacte el meu telèfon i el meu cosí Joan; amb ell o amb el seu telèfon, si també en té un d’intel·ligent –cosa que dubto perquè ell sí que n’és d’intel·ligent. Suposem que es tracta de quedar un dia per sopar plegats; acorden un dia i, després, quan el telèfon et passa el report, resulta que aquell dia ja tenies un compromís (i no necessàriament amb la Carme, la del tercer). Què li dius? Que, com és que no ha consultat l’agenda? Segurament, com que és més intel·ligent que tu, sí que ho ha fet, però resulta que ets tu que no havies anotat –per prudència, potser– l’esmentat compromís a l’agenda. I, per acabar-ho d’adobar, el telèfon, el teu telèfon, et fot una esbroncada! No ho vull ni imaginar, i menys tenint en compte la bona suma d’euros que hauria pagat per a estar al dia tecnològicament. Pagar perquè t’escridassin! A més, a casa meva, amb un que en sigui, d’intel·ligent (poc o molt), ja n’hi ha prou.

Apa, que vagi de gust.

PS

Si hi ha algun telèfon intel·ligent que m’estigui sentint, si us plau, que no s’ofengui, no era pas la meva intenció. I si a més d’intel·ligent és eixerit, que em digui alguna cosa, sempre podríem passar una bona estona.

Llums artificials, però eixerides

(demà, ja ho veurem)

Un dia com avui –quatre anys enrere– després que els metges resolguessin el meu infart, quan van donar-me l’alta (perquè l’hi diuen d’aquesta manera? Per oposició a donar la baixa, és clar, però és necessari?), vaig sortir de l’hospital amb barba. Amb barba de poc més d’una setmana, sí, però barba, al cap i a la fi; i encara la duc, no me l’he tallat pas. Això de sobreviure a un infart, d’alguna manera és com tornar a nàixer, i vaig pensar, se’m va ocórrer que, si Nostresinyó –que al cel sigui– va voler que fos així, doncs així hauria de conservar jo també la barba –qui sóc jo per a dur-li la contraria; no ens les tindrem pas per uns quants pèls més o menys, aquí o allà. Hi ha coses més importants a discutir-li, en tot cas.

El cas, però, és que ara duc barba; una barba blanca que, malgrat haver tornat a nàixer, no m’ha crescut de color castany amb reflexos panotxa que és com l’hi hauria tocat si realment jo hagués tornat a nàixer en el sentit més literal. Una vegada més, tampoc li discutiré aquest detall sense importància al Creador. Només faltaria. El que si li demanaria és: a veure si pot intervenir d’alguna manera –que ell tot ho pot– i mirar de posar una mica de seny al personal que s’afaita. Vull dir, que cadascú faci el que li vingui més de gust i s’afaiti tantes vegades com vulgui –si així li plau– que jo no m’hi posaré pas; ni em molesta ni deixa de molestar-me el que els altres puguin fer o deixar de fer amb la seva persona.

I sí, la duc una mica llarga, la barba, res de l’altre món, però; no hauria de ser motiu de res. O potser és que hi ha models de barba acceptables i d’altres que no? És una mica cansat, tot plegat, però no hauria de per què haver de fer front a comentaris del tipus: que si perquè no una mica més curta o perquè no una mica més cap aquí o una mica més cap allà… (tal qual, sense cap mena de pudor, feliços, ells). O que si semblo això o si semblo allò altre. Redeu, jo no els hi dic pas a ells allò que semblen o deixen de semblar; ni tan sols si mai han semblat alguna cosa –que, en algun cas, no estaria malament que així fos o hagués estat. Perquè –anem a pams, senyors– el mínim que se li hauria d’exigir a una persona és que s’assemblés, si més no, a si mateixa. I això no sempre passa.

Que vagi de gust, tant si us afaiteu com si no ho feu.

PS 

Fa temps vaig llegir –no recordo on, però si recordo quan: va ser en posar-se de moda tenir i, sobretot, passejar gossos llebrers– una sentència que per mi reflecteix molt bé i amb humor i poques paraules el pecat mortal què representa ‘la moda’. Deia així: ”Es posen de moda els gossos llebrers, apa, tothom amb gossos llebrers. Es posa de moda pensar (és un dir), vinga, tothom amb gossos llebrers.” Recoi, genial!

Arrels enlaire

Setembre és a un any el que el dilluns és a una setmana. Es podria dir que el mes de setembre és el dilluns de l’any: ve d’un cap de setmana llarg, distés i, sigui relaxat sigui esbojarrat, sempre vacacional. Setembre, com el dilluns, ve costa amunt. I vinga, doncs, amunt que fa pujada: hem de tornar a la rutina, hi hem de tornar, ens hi hem de posar de nou –una vegada a l’any no fa mal, diuen. Havíem quasi oblidat que existia, el setembre, havíem decidit que no existia, estàvem de vacances; l’únic que existia érem nosaltres i el nostre estiueig. Això sí, és clar que arribaria el setembre, naturalment, però ja ho faria tot solet, no calia invocar-lo. De moment, doncs, ben lluny.

Així i tot, hi ha un moment en què se li comença a veure el nas al setembre. D’alguna manera l’última setmana d’agost –i potser abans i tot: la segona quinzena– és com la tarda del diumenge: el preludi del temible dilluns, l’anunci del mes no desitjat. És estiu encara, però les acaballes ja treuen el cap: la llum és sensiblement diferent, es fa fosc una mica més d’hora –poc, però es nota–, es comença a ensumar el setembre i no ve gens de gust. Comencem a pensar amb tot el que ens caurà a sobre d’aquí a un no res, i cada dia que passa ens costa més de no fer-ho perquè el què s’apropa sabem prou que és inevitable. Un martiri. (Un altre Martini, si us plau!)

Ah, però, hi ha d’altres mirades: així com el dilluns és un dia estèril –ja des de la seva gestació, la beneita malenconia del dia anterior, el diumenge a la tarda– el setembre, per contra, pot ser un temps molt fèrtil, més que qualsevol altre (Cap d’Any com a paradigma de propòsit de canvis és un miratge, una falsa il·lusió, una producció del màrqueting sociopolític plaent i complaent a ‘les festes’); setembre pot ser un temps de renovació, d’innovació, de nous projectes amb tot un any al davant i amb les bateries ben carregades. Fins al pròxim agost, és clar, fins a les properes vacances. I tornem a començar, tornem al principi: Setembre és… (Però ja hi ha temps, encara falten onze mesos.)

Que vagi de gust.

Bon dilluns, i que tingueu un bon setembre. Ànim!

Tovallola sense biquini