A cops de llapis

Començo a pensar que sí: sí que ha d’haver-hi algú o alguna cosa –naturalment inimaginable– semblant a un Déu; semblant al Déu que proposen cadascuna de les religions monoteistes. Si no, no s’entén. Em costa imaginar que tot això que coneixem –obviant, per descomptat, tot allò que no i que podria ser el 99,999%– és aquí i està succeint ja sigui per generació espontània, ja sigui a conseqüència d’un extraordinari Big Bang. Se’m fa difícil pensar que no hi ha res darrere d’aquest espectacular i genial disbarat.

Però em costa encara més imaginar quina podria ser la naturalesa d’aquesta suposada entitat –que no deïtat– i quin podria ser el seu interès i el seu objectiu en tot plegat. Què el duria a fer o permetre que les coses fossin com són; que ‘la vida’, al capdavall, sigui la quina és? Però sí que m’és fàcil de suposar que, en qualsevol cas –i sempre que donéssim crèdit a la seva existència– s’ho estaria passant d’allò més bé veient com està evolucionant el seu –jo diria que quasi pervers– invent. No hi veig altre motiu que no sigui aquest: un gran i cruel divertiment. 

Com es pot entendre sinó, que en aquesta obra mestra hi convergeixin els Hitler, Putin i Trump –per citar-ne alguns– juntament amb els Mozart, Einstein i Picasso –per citar-ne uns altres. Com es pot entendre el naixement de la primavera –per citar un bell esdeveniment– i al mateix temps els episodis violents i dramàtics produïts per les brutalitats climatològiques. Si hi ha algú o alguna cosa darrera d’aquest desmesurat desgavell, no hauria de merèixer cap veneració ni cap consideració per part nostra –només faltaria! I si no hi ha res que en sigui el responsable, aleshores, tot comptat, és una enorme broma de molt mal gust que, a totes passades, tampoc puc entendre.

Ai, senyor, que complicat i difícil és viure aquest contrasentit, aquest desproporcionat desficaci.

Veu de l’autor (Música: Tamarack Pines, Geore Winston)

Fotografia: Sense retorn

Les noves tecnologies ens han convertit en uns petits tirans i a la vegada en esclaus d’una terrible immediatesa. I això ha succeït sense que en fóssim conscients, de mica en mica i en molt poc temps. Sense saber com, ens trobem en una fugida cap endavant sense atendre ni a passat ni a futur: només present. Així i tot, si fem una mirada enrere ens costarà identificar-nos amb com eren les coses aleshores, com érem nosaltres mateixos en aquells moments –tan recents, en canvi.

Només a tall d’exemple. Fa uns anys –no tants, parlo de com a molt trenta– quan no existien els telèfons mòbils i volíem parlar amb algú, trucàvem a un número que corresponia al telèfon fix –ara se’n diu així per oposició al ‘mòbil’, aleshores era senzillament ‘el telèfon’– d’una casa, una família, una empresa, i demanàvem per la persona amb la qual volíem parlar, si no era ella mateixa la que agafava la trucada. Si aquesta persona no hi era o no ens podia atendre en aquell moment, havíem de confiar que la persona que ens havia agafat la trucada li donaria l’encàrrec i en algun moment –tard o d’hora– aquella persona amb qui volíem parlar ens trucaria. Llavors el temps era temps i prou, i així l’enteníem. 

Actualment, a les darreries del primer quart del segle XXI, la concepció del temps és ben bé una altra, el temps ara és: ‘ara mateix’. Avui quan volem parlar amb una persona, li truquem al seu telèfon –al seu mòbil– i pobra d’ella si no l’agafa al moment o no ens torna la trucada, a tot estirar, de seguida. Al segon intent, si tampoc respon, li deixarem un missatge a la bústia de veu apressant-lo –si això ja no ho hem fet a la primera trucada fallida. I encara ens quedarà l’opció d’enviar-li un missatge sigui escrit o de veu al uatzap que, aquest sí que és d’obligada resposta, si la persona destinatària no vol ser desterrada per sempre. Què s’haurà cregut! Volem parlar amb ella. Ara! I encara ens quedaria una altra opció no tan invasiva, però igual d’expeditiva –o més– que seria enviar-li un correu electrònic –altrament dit un e-mail– requerint la seva atenció immediata.

No parlaré de la falta de respecte, no ja a la privadesa de la persona, sinó a la persona mateixa. Ni tampoc de si les noves tecnologies són això o allò. A mi ja em van bé com són i estan –per no entrar en cabòries que no duen enlloc– i no estic dient res que no sigui sabut de tothom, ja ho sé. Ho dic bàsicament per unes quantes persones a les quals dec tornar-los la trucada que em van fer fa un parell de dies: Mireu, he estat ocupat escrivint aquesta dèria i no he pogut trucar-vos, ho faré tan aviat com pugui. Paraula.

Veu de l’autor (Música: Dew Drops, Pieter de Graaf)

Fotografia: Llampec de secà 

Aquesta darrera setmana he començat a donar la 73a volta al Sol, la meva volta individual –per més que la faci acompanyat. I tot i que són un munt de voltes, ara per ara, estic en condicions de fer-la sense marejar-me, tinc una certa experiència –setanta-dues voltes en són unes quantes. 

Podria ser l’hora de fer algun balanç? Oh i tant, però quina mandra! En qualsevol cas, no sé si em seria d’alguna utilitat (em sembla que mai no n’he sabut fer, de balanços): prefereixo mirar endavant sense més condicionants que els que ja em posa –sense remei– la mateixa vida. Una vegada algú em va dir que els començaments són la part més bonica de qualsevol afer. I ho crec, la incògnita oberta davant d’un és engrescadora; i afegeixo, i ho dic sense cap recança: com més voltes portes, menys t’hi jugues. Així és que em disposo a començar aquest viatge, aquesta nova volta com si fos una primera volta més. Ni més ni menys.

El que també és ben cert, és que cada cop tenim més éssers estimats, nou arribats i benvinguts, al nostre voltant, però també n’hi ha d’altres –i cada volta en són més– dels quals patim i lamentem la pèrdua. Un fet, aquest, l’un i l’altre, que donen perspectiva al viatge: el que vàrem ser, el que serem i, entremig, el que som. I aquesta és una de les poques certeses: som en el mentrestant. Hi ha una sentència –em sembla que d’en Pere Quart, i que jo faig meva– que diu que ‘en aquesta vida tot és relatiu, aproximat i provisional’. Aquesta observació, cada un d’aquests tres mots provenen d’una saviesa suprema (resultat, segurament, d’haver fet, i haver-les-hi tret profit, un munt de voltes al Sol).

Bé, doncs, ja estic en marxa, ja soc de camí. I d’aquí a no res, Carnestoltes, Setmana Santa, estiu, la Castanyada, Nadal i Cap d’Any un altre cop. Ai, Senyor, això és un no parar!

Veu de l’autor (Música: Walk on the wild side)

Fotografia: Això és un no parar! (Autora: M Elisenda Gols)

1. El caganer només caga per Nadal o també caga la resta de l’any?

2. Se’n sap alguna cosa del seu grau de civisme? Recull la tifa, quan acaba, i la diposita en el contenidor pertinent?

3. El van enxampar in fraganti o s’hi va posar per fer la foto?

4. Qui va ser el primer, el de la brillant idea, vull dir, a incloure’l a l’innocent pessebre? Podria ser que, aquest, tingués segones intencions?

5. Està senzillament cagant o s’està cagant en algú o en alguna cosa?

6. Representa a tots els catalans o només als ‘indepes’?

7. Soc menys català si no tinc un caganer a casa? I si m’hi poso jo mateix, compta?

8. Què hi ha de cert en què és un infiltrat borbònic per tal de ridiculitzar-nos davant el món?

9. Simbolitza el caganer, la condició de voyeurs dels catalans o la capacitat de baixada de pantalons fins i tot en ple hivern?

10. Com a catalans, qui ens representa millor: el caganer, Sant Jordi, el Barça o la Moreneta? (És que tal com estan les coses, he comprat unes espelmes i no sé a qui les he de posar.)

11. I ja posats, i per pura xafarderia, és un bon pare de família, paga els seus impostos, és un corrupte, a qui vota? És culer?

Si algú té resposta a alguna de les preguntes, pot deixar-me el comentari aquí mateix. Li estaria infinitament agraït. (Ja he mirat a Google i a Wikipedia, però pel que fa als meus dubtes: res. Ni per part d’un ni per part de l’altra.)

PS. 

Calla, calla, calla… Hi ha alguna relació entre el caganer i la botifarra catalana?

Veu de l’autor (Música: Santa nit. SX3) 

Fotografia: CG’N LOLLA

Fullejava –a internet– unes fotografies d’ara fa cent anys: imatges dels tan aclamats ‘bojos anys vint’ o també anomenats ‘feliços anys vint’. Uns anys de creixement econòmic i avenços socials, culturals i polítics remarcables. Un abans i un després. I, mirant-les, pensava com de cofoia es veia la gent –a les fotografies– satisfeta del que sens dubte era un gran progrés; orgullosa de la seva modernitat absoluta i, al mateix temps, incapaç –sens dubte– d’imaginar en què acabaria tot allò cent anys més tard. Bojos calia estar per imaginar-ho. És clar que a pilota passada tots ens atrevim. La mirada generacional enrere sempre té alguna part de condescendent, d’una certa altesa pel fet d’haver-los superat amb escreix, i aliens igualment al fet que també a nosaltres ens superaran. Oh, i tant que ens superaran (per dalt o per baix).

I pensava, així mateix, com ens deuran veure (i mirar) a nosaltres les futures generacions d’aquí a cent anys més. No és fàcil imaginar –i menys, encertar-la– com serà tot plegat d’aquí a un segle, sobretot, tenint en compte la velocitat a la qual –com més va, més– canvia tot. Ni bojos. No crec que ningú amb dos dits de front s’atreveixi a fer un supòsit. I jo, que a dos dits sí que hi arribo –i a més no em vull deprimir– prefereixo deixar-ho aquí. M’estimo més especular en una altra direcció una mica més estimulant: I si, ara com ara, ja ens estiguéssim mirant a nosaltres mateixos des del futur? Vull dir, que podria ser que no fóssim res més que la nostra pròpia imatge-energia viatjant per l’espai sideral, i que ens arriba ara, un munt d’anys llum més tard. Si això fos possible, voldria dir que no tenim solució com a espècie? Ui, ho deixo aquí també, que ja em bull el cap.

I fullejant, fullejant –a internet, és clar– vaig topar amb la imatge aquí mostrada (per cert, sense l’autoria indicada i, per tant, impossible mencionar-la) i em va semblar molt eloqüent. Eloqüent i genial, ja que es tracta d’una estampa iconogràfica –ja clàssica i molt coneguda– que il·lustra d’una manera quasi minimalista l’evolució de l’espècie humana; i en la que l’autor d’aquesta imatge –la que tenim davant– s’ha limitat a girar l’última figura, a donar-li la volta, tot afegint-hi una petita, però aclaridora, llegenda. I, tanmateix, amb tan poca intervenció a l’obra original, l’autor aconsegueix un resultat que, sense perdre l’essència, ho remou tot. I continuant especulant: podria haver succeït un fet com el que se suggereix a l’esmentada imatge? Si fos així, hauria servit d’alguna cosa? Anem bé, prou bé? Per anar on? O hauríem de començar de nou! Veurem com ho veuen d’aquí a cent anys.

FOTO: Preàmbul

Títol alternatiu: Baixada al futur

Vet aquí que una vegada hi havia… No, no, això sembla que està documentat, sembla que és cert i sembla que va anar d’aquesta manera. Allà pels anys 30 de la nostra era, els romans ja feia molt de temps que anaven conquerint territoris i més territoris, i anaven ampliant els seus dominis, el seu imperi, marxant per terra, mar i… i prou (que encara no hi havia avions). I allí on arribaven, naturalment, els rebien amb cara de poc amics i amb ganes de brega. Però de mica en mica, els romans –un poble civilitzat– anaven posant ordre, els ocupats anaven pacificant-se i la vida continuava com si res. I, igual que abans de la seva arribada, hi havia gent de tota mena: dissidents –per descomptat–, gent més bona, gent més dolenta i, entre aquests últims, també hi havia malfactors i delinqüents. I a uns i altres calia anar posant-los a ratlla. Hi havia feina, doncs, molta feina, la feina del conqueridor. 

I a vegades passava, com sempre ha passat, que pagaven justos per pecadors; i també, com ha passat sempre i continua passant, hi havia qui els hi tocava el rebre només pel sol fet de ser dissidents –el que avui en diem presoners polítics. Tot plegat, no massa diferent del que passa avui dia. Un exemple d’això últim, i conegut abastament, és el cas de Jesús de Natzaret. Es veu que l’any 33, el manaire del moment –el delegat d’aleshores del govern central de Roma a Judea– el conegut Ponç Pilats, va convenir en cedir als desitjos de la majoria del poble (ja ho diu algú: la majoria mai no té la raó) i va condemnar a Jesús de Natzaret a morir crucificat junt amb dos lladres –que ves a saber si realment ho eren, ja que l’aparell judicial del moment tampoc era massa fiable.

A totes passades, el cas és que l’estampa, la imatge que ens ha arribat d’aquell moment i que encara avui conservem en la retina és la de l’skyline (disculpeu la frivolitat lingüística) del Gòlgota, del Calvari, amb tres creus i cadascuna d’elles amb un dels condemnats; els dos personatges dels laterals, els lladres, lligats a la creu, i el del mig, Jesús, clavat i amb una corona d’espines al cap. Des d’aleshores i fins avui, 1.991 anys després (ho estic escrivint en el 2024), estem venerant –els catòlics, vull dir– aquesta imatge: la de Jesús clavat a la creu. Jesús de Natzaret, l’inspirador de la religió cristiana. I la simple creu, sense el personatge, és el símbol màxima expressió del catolicisme –el logotip, en diríem avui.  

M’ho he preguntat moltes vegades –avui decideixo deixar-ho escrit– com hauria anat la cosa, si en aquells temps, els romans haguessin tingut el costum d’executar els condemnats d’una altra manera que no fossin crucificats, sinó penjats d’una soga i amb una caperulla cobrint el cap –per exemple, i com segurament devien fer en altres cultures coetànies, i com encara passa ara en alguna religió i país d’avui dia. Sense anar gaire lluny, tots hem vist pel·lícules d’aquelles del Far West americà on als bandits i delinqüents els penjaven d’una soga, i sovint de tres en tres.

M’ho pregunto, doncs: si Jesús hagués estat executat penjat d’una forca i amb una caperulla cobrint el cap, quina seria la imatge que estaríem venerant avui? I quin seria el símbol, el logotip? Em costa molt d’imaginar, però no és gens inversemblant. I ho deixo aquí.

FOTO: 1.991 anys d’història 

Estic escoltant a Lou Reed en una de les meves peces preferides: Perfect day. L’escolto, però no entenc el que diu, no parlo anglès. ‘Just’ escolto la música com a un tot: amb la veu incorporada com un instrument més, un instrument viu –amb tot el que això significa. I ho gaudeixo. Amb l’avantatge afegit que com que no entenc les paraules jo els hi puc donar el significat que em convingui, segons el moment o segons el dia i, per descomptat, només quan jo ho vulgui. Naturalment, si la peça no té lletra –com passa amb tantes i tantes peces– no hi ha cas; i si la lletra és en qualsevol altra llengua que desconegui, el cas és el mateix.

Mai m’he lamentat d’aquesta circumstància, ja que, tanmateix, no pot ser d’una altra manera: no dono l’abast, no sé d’on treure temps per estudiar anglès (i mira que vaig estar vint anys casat amb una professora d’anglès –entre altres coses. Sí, no tinc perdó). Sempre ha estat així. I sempre he sabut que, en conseqüència, m’estic perdent una part important d’algunes peces –tot i que, insisteixo, no són tantes, si descomptem les que sent, musicalment ‘bones’ tenen una lletra banal, i les que ni tan sols en tenen de lletra. No és tan greu, doncs. 

Això no obstant, els meus tres fills el parlen a la perfecció i el segon, el noi, parla l’anglès com si fos un d’ells. Ah, però, aquest, en canvi, no té carnet de conduir; ni en té ni en vol. I si ens poséssim primmirats, avui dia, el carnet de conduir és tan necessari com l’anglès. No sempre es pot tenir tot, és clar. Jo ho he intentat, però no, encara no l’he après l’anglès (‘encara’, és un dir) i tampoc no sé res d’alemany ni de neerlandès, ni tampoc de rus ni de xinès; totes elles llengües importants i, tanmateix, assignatures pendents. Ai, els idiomes, les llengües… Sí, en conec d’altres, però aquestes no. Molt malament, ja ho sé.

Però bé, posats a confessar, he de dir que no parlo anglès per un altre motiu al marge de la falta de temps per a estudiar-lo, i és com una mena de pretensió infantil, encara que no pas gens venal: que aprenguin ells el català, recoi! Tant se val que ells siguin molts més, també són més guapos i més intel·ligents i nosaltres ens aguantem. En qualsevol cas, que no corri la sang; tot amb tot, avui: un dia perfecte!

FOTO: What?

Títol alternatiu: Què?

Títol alternatiu: La solitud del votant

La tendència –que ja ve de lluny, però cada vegada més estesa– d’amenaçar amb ‘que ve el llop’, com a quasi únic argument de campanya electoral, ja fa una mica de fàstic. Alguna cosa s’haurà fet malament aquests últims decennis, com per a tenir tanta por de la competència –que així és com la veuen ells, els partits: la punyetera competència; a nosaltres, els seus clients, l’amenaça no ens fa por, ens fa pànic.

I una vegada més diré: sí aquesta vegada he de tornar a anar a votar. Però a qui, si no hi ha ningú que em representi amb una mica de dignitat? A qui, en el que pugui confiar suficient per a votar-lo? Quin dilema! I les campanyes no ajuden: no hi ha un discurs ideològic, no hi ha propostes, només insults i desqualificacions. Tot és mercadeig per tal d’arribar al pòdium i poder mantenir l’estatus, la feina, la butaca, la butxaca.

I un dia vindrà el llop de veritat. Potser aquesta vegada ens en tornem a salvar, però tal com va tot, tard o d’hora ho farà i aleshores ens lamentarem de no haver fet res o, millor dit, de no haver fet el que calia: no deixar-ho tot en mans dels partits; no haver sabut fer-los complir els compromisos adquirits; no sortir de la nostra zona de confort –com està de moda dir ara. No sé és més demòcrata pel fet d’anar a votar cada quatre anys, cal ser coherent cada dia d’aquests anys d’interval.

Em recorda aquella faula de la granota dins d’una olla amb aigua, fresca primer, tèbia després, i cada cop més calenta i, la granota, cada vegada amb més dificultat per moure’s; finalment, quan ja no suporta tanta temperatura i vol sortir de l’olla, ja no pot perquè està exhausta, s’ha quedat sense forces. Temo que estiguem arribant o hàgim arribat a tenir l’aigua massa calenta (i a la vegada, els pebrots plens!).

Tot i això, crec que hi hauria una solució –potser encara hi seríem a temps– que permetria poder participar en el fet democràtic, a les eleccions vull dir, sense l’obligació d’haver de votar un partit. La idea és: s’hauria de poder ‘votar en contra’. A saber, que es pogués votar el partit amb el qual més confiïs o, si no n’hi cap que et faci el pes, poguessis votar en contra del que més ràbia et fes; i que cada vot en contra fos un vot que se li restés al partit qüestionat. D’aquesta manera, resoldríem el dilema del qual parlava (i ho dic en plural, perquè segur que no soc l’únic que el té).

Decidit, doncs, a les pròximes, votaré el partit que porti aquesta proposta en el seu programa. Encara que després s’ho passin pel forro (una vegada més). Si més no, seria una manera d’encetar el tema.

Que tingueu un bon votar.

FOTO: No està prou clar

Com a pertanyents a una determinada generació –la de cadascú– ens creiem portadors i posseïdors d’una nova veritat, d’una nova realitat. Passa a totes les generacions. Ens creiem, com a generació, descobridors d’un nou món; un nou món que no entenem com ha estat possible que no el descobrissin ja molt abans una altra gent, una altra generació. Per l’obvietat que representa: perquè sempre hauria d’haver estat així; des de sempre, sense comptar amb el temps, la història, l’evolució de l’espècie. Com si aquesta, l’espècie humana, comences amb nosaltres; perquè sí, per què som més guapos, més ben parits, perquè som l’hòstia! És així a totes les generacions.

Aquesta revelació ocorre en un moment determinat de la nostra vida, en un determinat moment de la nostra evolució tant com a individus únics, tant com a grup generacional. Abans d’aquest moment, de fet, només –i sobretot– existim; el nostre ser viu: respira (inspira i expira) i experimenta. El camí cap a aquelles posteriors certeses està plagat de dubtes i inseguretats, de pors i desenganys (els autoenganys vindran després) i d’ignorància; però també de joia i descobriments. I especialment de molt treball, cal treballar molt, esforçar-s’hi, el trofeu no s’aconsegueix d’un dia per l’altre; arribar a estar absolutament segurs de ser els reis de l’univers no és cosa d’un tancar i obrir d’ulls. 

Més tard, quan comencem a intuir que les coses no són ni seran mai com pensàvem que serien (no som ni serem mai els reis, ni els únics, ni…), la supèrbia humana –vull dir aquesta cosa que no tenen les altres espècies– la neciesa suprema farà que comencem a bastir una armadura d’autoenganys per poder sobreviure amb dignitat; un cert sentit de la dignitat, és clar. Cal tirar endavant i necessitem l’armadura car estem del tot despullats, de pèl a pèl. Fora la placenta hi fa un fred esgarrifós.

Quan ja ho tenim prou clar, quan aquest nou descobriment ja no és una intuïció sinó una evidència, l’armadura que hem anat bastint i vestint tots aquests anys pesa tant que costa de moure’s amb naturalitat. Arribat aquest moment vital, n’hi ha alguns –d’humans, vull dir– que són capaços d’anar desconstruint la carregosa armadura i així anar tirant, aquesta vegada sí, amb una mica de dignitat (hi ha d’altres maneres de sobreviure, és clar). Al capdavall, no és greu, però no té remei. Tot i que alguns ingenus –tant se val de quin bàndol– pensen que si poguessin tornar a començar, ho farien diferent (millor!). És clar que, per a aquest supòsit, haurem d’esperar que s’abaixi el teló, que s’acabi l’obra que representem per poder treure’n l’entrellat.

Això ho dic ara, ja que així ho veig ara. Si finalment –havent-se abaixat el meu teló– hi hagués alguna manera per la qual em pogués comunicar amb els humans vius –quan jo ja hagi abandonat aquesta vida, vull dir– faria tot el possible per transmetre’ls-hi ‘el què, el com i el perquè’ ha estat tot en realitat (si és que en realitat ha estat i si és que ho puc saber). Ara per ara, però, això és el que em sembla que hi ha de tal qüestió. I pel que veig, mentrestant i fins aquí: una broma.

Que vagi de gust.

PS

És clar que, si arribés a saber alguna cosa certa abans del meu obituari, sigui com sigui, faré el que calgui per compartir-ho. Només faltaria. De res.

OBRA GRÀFICA …i para de comptar (de la sèrie Lletrades)

Si és cert el que s’explica del Big Bang, el que entenem per ‘vida’ és un fet tan fascinant com, a la vegada, prou inquietant. Fent un esforç extraordinari puc arribar a imaginar –l’encerti o no– com es va produir aquell Big Bang. Costa d’imaginar i costa d’entendre, però compensa l’afany. I continuant fent un gran esforç, soc capaç d’arribar a imaginar fins als nostres avantpassats els amfibis –que això és el que diuen que eren els rebesavis dels humans. La vida, al cap i a la fi. Un fet fascinant.

Però quan miro al meu voltant, un fred inquietant em travessa l’espinada. No entenc absolutament res: com és possible que nosaltres, els humans, siguem un instant, un moment de l’evolució d’aquell Gran Bang? No pot ser, alguna cosa no haurà funcionat prou bé. O és que, els humans, som la capacitat que té la pròpia vida per a autodestruir-se; tanmateix, la gran explosió no és més que energia en transformació contínua. Ens haurà tocat aquest paper estel·lar en el repartiment d’aquesta Gran Obra?

Naturalment, no soc qui per a respondre tal estrambòtica pregunta. Però em costa molt d’entendre que en aquest racó del Cosmos, en aquesta minúscula bola anomenada Terra, tot funcioni per si sol a la perfecció (des de la cèl·lula més petita fins a l’animal o la planta més gran), tot menys allò que fa o maneja l’element humà –i això que, de totes les espècies, és la que té el cervell més desenvolupat. Devem ser l’única, on aquests 86.000 milions de neurones es connectin de maneres tan diferents, i donin individus tan oposats com els Platons, Einsteins, Picassos versus els Nerons, Putins i Trumps. Per citar-ne alguns (casualment, tots mascles –i, d’aquests últims, a veure qui la té més gran, la substància grisa, vull dir).

Aleshores, penso si hi ha algun altre racó de l’univers on es doni tanta incongruència –ves a saber– i llavors, penso que, en qualsevol cas, molt probablement, el que està succeint és un assaig, una prova abans del Big Bang definitiu; si no, no s’entén. Això que tenim ara mateix és un Big Bluf. Calen correccions. Segurament un dia o un altre tot començarà de nou, tornarem al punt inicial, es reiniciarà l’explosió i… vinga, Big Bang un altre cop. Segur, no pot ser d’una altra manera. O potser, tot plegat, això ens passa perquè nosaltres, els catalans, sempre tenim mala sort?

OBRA GRÀFICA

Estàvem tan tranquils, i es produí el Big Bang

(de la sèrie Lletrades)

Potser és una obvietat el que diré: que no són la mateixa cosa ‘religió’ i ‘església’; que no és el mateix la ‘política’ que els ‘partits’. Sí, és una obvietat, però em va bé de recordar-ho. Jo, per exemple, podria ser ateu i anticlerical, i cadascuna d’aquestes postures respondria a fets i motius diferents: no creure en cap Déu, per una banda –cadascú creu amb el que vol– i per l’altra, no tolerar (dit així per no perdre les formes) la manipulació que en fan les Esglésies de la necessitat dels que sí que hi creuen, en un Déu –i ho deixarem aquí, també, per no ferir sensibilitats.

I així mateix, per un costat, jo puc creure en la ‘política’ com a eina per a l’entesa entre grups humans per tal de consensuar mètodes per a aconseguir els objectius comuns marcats –ja sigui en afers governamentals, empresarials, acadèmics. Però per l’altre, els partits… ai, els ‘partits’, si més no els partits d’ara mateix! De fa ja bastants anys s’han anat convertint en institucions-empresa, amb quasi l’únic objectiu-missió de conservar les prebendes que dona el propi ‘partit’. Empreses multinacionals, vist com es relacionen amb els seus homònims del món global. Per aquest costat tampoc no anem bé.

I passat tot per la batedora –i dit així, pel broc gros– podríem pensar que la política i les ideologies que la sustenten són, avui, les noves religions i els partits les noves esglésies? Com a fenòmens de massa actuals em venen al cap la religió, la política i el futbol; tots tres tenen la capacitat –i el costum– d’enfrontar-nos els uns amb els altres, fins i tot a mort. Després, potser n’hi hauria un altre, de fenomen de masses: les modes. Aquest, però, tot i no tenir el poder d’enfrontar-nos –si més no de moment– sí que pot aniquilar-nos intel·lectualment. I bé, doncs ‘colorín colorado’… amb aquest pòquer d’asos, els de sempre tenen la partida guanyada (i …el cuento se ha acabado). 

I, posats a veure qui la diu més grossa: no estarem entrant en la nova ‘edat mitjana’? Això sí, amb Tecnologia Punta –i que no falti– i Intel·ligència Artificial –l’emocional no, que encara no l’hem assolida. Salut!

PE

Deixaré de banda, ara, els meus ‘rampells’ –o tremperes– àcrates i nihilistes. No ens féssim mal, que venen eleccions!

FOTO: Quasi a les fosques

Abans era una dita, una dita sàvia: ‘La veterania és un grau’. I recordo especialment que, quan feia ‘la mili’, era una dita iniciàtica respecte a les lleves que anaven arribant darrere d’un. Quan un ho deia, l’altre –que quasi sempre era un acabat d’incorporar o, si més no, era posterior a tu (encara que no sempre, a vegades era un coetani que, pel que fos, no tenia tantes hores de vol en l’afer que es tractava) a aquest altre, doncs, davant aquesta asseveració, no l’hi quedava més remei que callar. Ara no sé si corre aquesta dita, tanmateix, no es professa; la veterania, l’experiència –que és la mare o la tieta de tota saviesa– avui no té predicat.

Amb un sentit similar podríem citar aquella altra –també molt antiga: ‘El diable en sap més per vell que per diable’. Una altra dita sàvia. Tot i que hi ha diables i diables i no tots arriben a vells. Però, efectivament, això és així i no té pas remei. Com la intel·ligència que tampoc no en té de remei (em sembla que ho deia Max Aub). I no hi ha graus, nivells d’intel·ligència: d’intel·ligència n’hi ha o no n’hi ha. En tot cas, quan n’hi ha, es tracta de veure quin ús se’n fa, i cadascú n’és responsable de l’ús que l’hi dona. I això és tot, no hi ha gran cosa més, tota la resta són ‘coeficients’ per a catalogar i controlar circumstàncies temporals.

Perquè, al cap d’avall, està clar, que tot plegat estem parlant de ‘temps’. El Temps, aquella entelèquia incomprensible, inabastable i, naturalment, també, sense remei. I és curiós que cada un tenim una idea, un concepte diferent del ‘temps’, en funció –entre d’altres– de la quantitat de temps que portem en aquest planeta i en funció de la nostra experiència vital. Així mateix, sense anar més lluny -no cal– jo no hauria pogut dir el que estic dient ara, cinquanta anys enrere, quan just estava fent la mili (ni encara que en algun moment estigués en estat de gràcia maria, que, per cert, feia molta gràcia). Ai, sinyó, quins temps aquells…!

PS

Tanmateix, no sempre serveix d’alguna cosa l’experiència, hi ha vegades que només demostra el pas del temps. I amb una mica de mala sort –molt probable– el que ens mostra és que ens podem equivocar tantes vegades com faci falta. I més.

FOTO

Privilegi és saber reconèixer el privilegi

(de la sèrie Lletrades)

“Quan s’és jove, s’és jove per a tota la vida”, sembla que va dir en Picasso. I segons sembla es referia a l’esperit, a l’actitud. Naturalment. I jo no diré pas que no –abans el contrari– però hi ha altres coses a més de la joventut. Una d’elles: la ingenuïtat. I quan s’és ingenu, també se n’és per a tota la vida. I es pot ser jove i ingenu al mateix temps (i vampir, i somnàmbul) i així mateix per a tota la vida. La ingenuïtat, un atribut molt ben valorat segons quan, com i en qui i, per tant, no necessàriament indesitjable; però, en contrapartida, segons quan, com i en qui, la ingenuïtat és una nosa. I el mateix podríem dir de la joventut, dels vampirs i dels somnàmbuls. 

Jo en soc un, d’ingenu. I estic arribant a una edat –una certa edat, diuen– en la que hom creu que hi ha coses que ja tenim clares (o els hi hauríem de tenir), ens sembla que ja les hem enteses, les coses. Però no. De cop ens adonem que tot ha canviat acceleradament i tot és d’un altre color, tot té un altre ritme. Sempre intentant de mirar les coses tal com semblava que eren, o podrien ser, o fins i tot com segur que no eren; sempre buscant-li la volta. I arriba un dia que res no és com deuria, començant per un mateix. Com si, de cop, ens haguessin encastat unes ulleres o com si d’un cop ens les traguessin: de sobte res és com semblava ser. Però no és perquè ara hi vegem ni més clar ni més fosc, ni més nítid ni més borrós, no: senzillament hem de tornar a començar a aprendre a dirigir la mirada. Començar a mirar de nou.

Si continuem essent joves –com diu la dita– cap problema, tenim tota ‘una certa’ vida pel davant. En qualsevol cas, però, serem joves amb ‘una certa’ edat incorporada i, començar de nou –amb tot el que té d’atractiu– fa, també, una ‘certa’ mandra. Sobretot si, a més, som també ingenus: ja ho dèiem, segons com, quan i en qui, la ingenuïtat pot ser una nosa. Especialment per a començar de nou. M’imagino que quan Picasso va fer aquesta asseveració encara era jove; desconec si també devia ser ingenu, però vull creure, que no era ni vampir ni somnàmbul. En el meu cas, però, tot això, és un maldecap. Somnàmbul no ho soc –de moment– però dormo poc i malament; i vampir, ja ho veurem, doncs no sé si, en un moment donat, començaré a necessitar xuclar sang d’on sigui per sobreviure, si vull continuar sent jove. Ja dic, un maldecap existencial.

PS

Si hi ha algun jove –tingui l’edat que tingui– que em llegeix, que em disculpi, avui no dec tenir el dia.

OBRA GRÀFICA

L’eternitat, és un dia qualsevol

(de la sèrie Lletrades)

No puc. No tinc temps de llegir tot allò que m’interessa llegir un cop destriat de tot el que m’arriba cada dia. Un excés. Així que llegeixo aquells documents que em semblen imperiosos, i la resta: copia en PDF i a l’arxiu virtual, a la carpeta temàtica pertinent, i ja ho llegiré en un altre moment. Però aquest altre moment mai no arriba. Naturalment. Tota manera, estarien tan amuntegats, els moments, que tots junts ja sumarien una altra vida. I jo només en tinc una; no sé si hi ha algú que n’estigui gaudint –o sofrint– més d’una, ves a saber… però jo no, només tinc una vida i no dono l’abast. 

I allà estan, les carpetes temàtiques, mortes de fàstic esperant que algú se les miri –mai més n’he consultada cap i algunes ja fa bastants anys que hi són. És clar que és una pena tanta feina, una feinada! I per tranquil·litzar la meva consciència se m’ha acudit que, conscient que jo mateix ni les consultaré ni llegiré mai, les dec estar fent per a una altra persona; algú que en un moment o altre arribarà i me les reclamarà. Bé, doncs, aquí les tinc, ben classificades i ordenades i amb còpia al disc dur extern –pel que pugui ser. Tot a punt. A hores d’ara, però, encara no ha aparegut ningú.

Això sí, jo em quedo amb el neguit d’aquell que no ha complert objectius; amb un sentiment d’insatisfacció tocant la frustració que porto com puc; i que cada vegada que llegeixo –el que sigui– ho faig amb aquell regust amargant que dona la impotència de no poder llegir-ho tot i la seguretat, per altra banda, que si ho pogués fer, finalment, no abastaria res. I també –no és gens fútil– carregant amb un sentiment de culpa no sé ben bé per què, potser per mandrós, potser per inepte. Ves a saber; el cas és tenir alguna culpa (ah, les seqüeles de la cultura cristiana). Ull, que no és fàcil viure amb tot això a sobre, eh!

Això no obstant, he de dir que soc optimista: alguna cosa en sortirà. I he d’afegir, que soc molt eclèctic pel que fa a interessos i gustos; vull dir que si hi hagués algú que li plagui o tingui curiositat pel meu arxiu, ben segur que n’aprofitaria una gran part. I jo li cediria gustosament, ben content que la meva tasca serveixi a algú. A grans mals, grans remeis. En fi, mentrestant, i per si de cas, jo continuo classificant i arxivant tot allò que no llegeixo i molt probablement mai no llegiré.

Que vagi de gust.

FOTO: Pàgines en blanc durant el neolític

Títols alternatius: El dur ofici d’escriure (al neolític), Only hard, baby, no soft

Acabàvem d’empassar-nos els dotze grans de raïm; de brindar pel nou any; de fer-nos les abraçades pertinents; de desitjar-nos el bo i el millor i tornar-nos a abraçar –tots ben engalanats i joiosos, que és Cap d’Any– i començà el torn dels WhatsApp i trucades per a felicitar l’any als que no són allà mateix amb nosaltres, aquells que no podem abraçar –cadascú als seus, és clar– siguin amics o parents, siguin allí al mateix poble o ciutat, o siguin a l’altra punta del món mundial: el ritual quasi litúrgic de cada nou any. Quina feinada! (I mira que jo ja estava una mica mosca, ja que amb això de l’horari d’hivern –quina punyeta!–, anem enrederits una hora i resulta que ho estem celebrant una hora més tard del que toca, quan ja fa una hora que ha començat l’any. Comencem bé!)

Jo anava a felicitar a uns amics que eren de vacances als EUA quan, vaig recordar la trucada impulsiva que els hi havia fet el mateix dia de Nadal a mig matí i que els havia llevat del llit a dos quarts de cinc de la seva matinada novaiorquesa, després que la nit anterior celebressin la Noche Vieja a casa dels amics madrilenys que havien anat a visitar a Nova York. Naturalment, em vaig contenir, en aquell moment allí devien ser les sis de la tarda i no era hora de res: res a celebrar encara, doncs. És una rucada, ja ho sé, però em vaig quedar una mica frustrat: com és que no podíem compartir l’inici del nou any en el mateix moment? És que el temps no és únic?, que no passa igual per a tothom siguis on siguis? Pot ser que alguns anem avançats respecte d’uns altres, i endarrerits en relació amb uns de més enllà? 

Ja sé que tot plegat és una convenció social, també ho és Nadal –Jesús no va nàixer pas el dia 25 de desembre–, però així com Nadal no té solució, en el cas de l’inici d’any la cosa és clara: el nostre planeta gira sobre si mateix i, a la vegada, al voltant del Sol. El temps és el que és, és el que hi ha; l’única diferència és que en un moment determinat –per exemple, l’inic d’un nou any– una part del planeta està de cara al Sol i l’altra meitat està a la seva ombra, tot al mateix temps. Això és tot. I pel que fa a les diferències horàries, estan molt bé, però l’any comença quan comença i comença tot d’una per a tot el planeta al mateix moment. No podríem celebrar-ho tots alhora?, tot el món, vull dir (menys els xinesos, és clar, que ells van a la seva bola). Així, per una vegada, estaríem quasi tots d’acord en alguna cosa! 

I cap problema, ho podríem celebrar igualment a les 00.00 h del dia 31, però, això sí, per torns: cada any serien els països d’una franja horària els afortunats a celebrar-ho a aquesta hora màgica, mentre a la resta del món seria l’hora que fos allí en aquell moment. Tot el planeta celebrant-ho al mateix temps, però a l’hora que fos a cada país. Un any els uns i l’altre uns altres, i així anar rodant per rigorós torn.  Imagineu-vos, per un moment, l’any que ens toqués celebrar Cap d’Any a les onze del matí o a les quatre de la matinada: potser no seria l’hora màgica, però podria ser fins i tot més divertit. I, posats a fer, ara mateix faig una proposta seriosa, a qui correspongui, per canviar (d’acord, no les convencions tan arrelades elles, pobrissones, no) les rutines. Sí, canviar les rutines, si més no les festives! Vinga, va: que sigui el propòsit per a aquest nou any!

PS

Tota manera, pel que pugui ser, el Cap d’Any vinent jo també me n’aniré als EUA; a l’altra punta, però: a Califòrnia, així el meu any vell durarà nou hores més! O me’n vaig a Austràlia, i llavors començo el nou any deu hores abans. Ui, quins nervis! Veurem.

–––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––––

A dotzenes

FOTO

Anant a rebre el nou any