Els altres
La necessitat dels altres prové de la necessitat d’entendre’ns i d’explicar-nos, de saber-nos a nosaltres mateixos.
Perseverança
Amb els anys, cada vegada ens assemblem més a nosaltres mateixos gràcies al nostre admirable afany.
Tot està per fer
Somiem una vida com cal, mentre especulem amb què és el que cal.
Tossudesa
Tot és millorable menys el que ja no té solució. La paradoxa és que obviem el que podríem millorar i ens entestem a perfeccionar el que ja és insalvable.
Prioritats
Un ha de saber adaptar-se a les circumstàncies, sens dubte. Però només quan sigui inevitable, primer cal fer per manera que les circumstàncies s’adaptin a un.
Aquestes són unes de les 333 cabòries que trobareu al llibre La cua del peix que es mossega la cua.
Aconseguiu, directament de l’autor, el vostre exemplar dedicat: editaygrega@gmail.com
Veu de l’autor (Música: Circle 26, Tom Ashbrook, Robot Kock, Foam and Sand (Full Circle Reworks)
Ai, els divorcis!
Amb cada nou divorci, no aprenem a escollir millor la futura parella,
sinó que aprenem a adonar-nos més aviat que també ens hem equivocat
amb la nova elecció.
Decebedor
Internet, les xarxes, ens mostren com la nostra pretesa unicitatno és tan única.
Hi ha clons nostres per tot arreu.
Literatura vital
Per a alguns la vida és una novel·la; per a d’altres, un seguit de contes.
Després hi ha els que no llegeixen.
Climatologia de les emocions
El temps refreda tantes coses… Algunes fins i tot les constipa.
Restrenyiments
No sempre les coses surten com un voldria,
hi ha vegades queni tan sols surten.
(Avançament editorial de: La cua del peix que es mossega la cua)
Veu de l’autor (Música: Waiting. Eleni Karaindrou, Maria Bildea
Primer va ser el verb
Va haver-hi un temps en què l’home encara no parlava. La dona, sí.
El dilema de l’ou
Què és primer, la circumferència o el radi?
Nit infructuosa
La nit en què el compte Dràcula torna sol al castell, de matinada,amb un Bloody Mary a les mans.
A pèl
El fet que l’espècie humana hagi anat perdent el pèl al llargdels mil·lennis, devia ser la idea brillant d’un predecessor visionaridel moviment nudista actual. (Es podria parlar d’una presa de pèl?)
El paradís
Pocs plaers són comparables al de saber que ens quedem sols,en el moment que ens apressa una ventositat; aquell segon previa deixar-la anar
(Avançament editorial de: La cua del peix que es mossega la cua)
Veu de l’autor (Música: Georgia On My Maind, Oscar Peterson Trio (Night Train))
Enteniment
Està molt bé viure als núvols, però de tant en tant cal baixar a reparar els danys.
Destinats
N’hi ha –afortunats– que potser són amos del seu destí. Però la majoria no sabem on anem fins que ensopeguem amb el camí. De vegades massa tard.
De flors i de culs
També n’hi ha que neixen amb la flor al cul i n’hi ha que, més tard o més d’hora, aprenen a posar-se-li. Finalment, hi ha la resta, la immensa majoria, que van tota la vida amb el cul pelat.
Del camí
Hi ha un camí al final de tot camí, que condueix a un altre camí. Si no succeeix així és que ens hem equivocat de camí.
Del caminar
Els viatges els hauríem de fer sempre només d’anada. De què serveix tornar?
Miratge
Podem fer mitja volta i tornar per on hem vingut. Però mai no anirem enrere, sempre anirem endavant.
(Avançament editorial de: La cua del peix que es mossega la cua)
Relativitat
Seixanta milions d’anys no són res comparats amb tota una vida. Hi ha vegades que un sol dia ja és massa.
Matant o morint
És sorprenent que quan estem sense fer res es digui que estem ‘matant el temps’ quan, de fet, és el temps qui amb tremenda precisió, ens va matant a nosaltres.
Alternativa
Tot i això, hi ha altres maneres de matar el temps: estavellant rellotges contra la paret. Per exemple.
Volant
Diem que el temps passa volant, però l’únic que passa volant són les mosques que ens envolten mentre estem badant amb les nostres cabòries.
Compte
Qui més qui menys, ens passem un terç de la nostra vida dormint. Vist així –i si vigilem amb qui dormim– som afortunats: només ens queda un 66,66% de possibilitats d’espifiar-la.
(Avançament editorial de: La cua del peix que es mossega la cua)
Veu de l’autor (Música: I got it bad and that ain’t good, Oscar Peterson Trio (Night Train))
Defecte de fàbrica
Si la vida té o no té sentit, és una cosa que haurien d’aclarir-nos en nàixer. El que no té sentit és passar-se la vida intentant –sense cap possibilitat– esbrinar-ho. Quina pèrdua de temps!
La creació
Potser el Bing Bang no sigui més que una de les milions d’espurnes d’un petard amb el qual jugava Nostre Senyor el dia d’una revetlla qualsevol.
Entelèquia
Hi ha una cosa encara millor que la felicitat, i és saber exactament en què consisteix.
Saviesa
Una de les coses més interessants de la vida és haver viscut, saber el que saps i el que saps que mai no sabràs.
Somiatruites
Un caragol que aspiri a ser llangardaix, no arribarà mai a ser un bon caragol.
(Avançament editorial de: La cua del peix que es mossega la cua)
Veu de l’autor (Música: Nummer 2, Anne Müller (Heliopause)
Qui ho decideix? Aquesta és la qüestió. Qui decideix mantenir un cos amb vida, un cos desgastat, nafrat, amb òrgans atrofiats, invàlid, i moltes vegades sense cap ganes de continuar vivint? Qui decideix que continuï el dolor, el sofriment de l’afectat i dels que l’envolten? Qui té en compte el desgast –inútil– que experimenten els més propers? A quina causa obeeix, tot plegat?
I, sense ànim ni roí ni pervers: a qui beneficien tants i tants diners emprats a tal finalitat? Molt probablement –i estic quasi segur de no errar– beneficien als mateixos que, a la vegada, inverteixen quantitats indecents de diners en mitjans per a posar fi a la vida d’uns altres éssers innocents, sigui en el mateix lloc, sigui en un altre lloc remot.
Qui ho decideix? Aquesta és la qüestió. Qui decideix quants, com, quan i on han de morir un grapat, a vegades milers de persones que gaudien de salut, que no ho havien demanat i que ni tan sols ho havien imaginat? Qui decideix aplicar tant de dolor i sofriment als que resten vius després de les precedents massacres?
Qui ho decideix. Qui ho permet. Aquests són el problema!
Veu de l’autor (Música: Star of the Country Down, Sheku Kanneh – Matt Roberston)
Començo a pensar que sí: sí que ha d’haver-hi algú o alguna cosa –naturalment inimaginable– semblant a un Déu; semblant al Déu que proposen cadascuna de les religions monoteistes. Si no, no s’entén. Em costa imaginar que tot això que coneixem –obviant, per descomptat, tot allò que no i que podria ser el 99,999%– és aquí i està succeint ja sigui per generació espontània, ja sigui a conseqüència d’un extraordinari Big Bang. Se’m fa difícil pensar que no hi ha res darrere d’aquest espectacular i genial disbarat.
Però em costa encara més imaginar quina podria ser la naturalesa d’aquesta suposada entitat –que no deïtat– i quin podria ser el seu interès i el seu objectiu en tot plegat. Què el duria a fer o permetre que les coses fossin com són; que ‘la vida’, al capdavall, sigui la quina és? Però sí que m’és fàcil de suposar que, en qualsevol cas –i sempre que donéssim crèdit a la seva existència– s’ho estaria passant d’allò més bé veient com està evolucionant el seu –jo diria que quasi pervers– invent. No hi veig altre motiu que no sigui aquest: un gran i cruel divertiment.
Com es pot entendre sinó, que en aquesta obra mestra hi convergeixin els Hitler, Putin i Trump –per citar-ne alguns– juntament amb els Mozart, Einstein i Picasso –per citar-ne uns altres. Com es pot entendre el naixement de la primavera –per citar un bell esdeveniment– i al mateix temps els episodis violents i dramàtics produïts per les brutalitats climatològiques. Si hi ha algú o alguna cosa darrera d’aquest desmesurat desgavell, no hauria de merèixer cap veneració ni cap consideració per part nostra –només faltaria! I si no hi ha res que en sigui el responsable, aleshores, tot comptat, és una enorme broma de molt mal gust que, a totes passades, tampoc puc entendre.
Ai, senyor, que complicat i difícil és viure aquest contrasentit, aquest desproporcionat desficaci.
Veu de l’autor (Música: Tamarack Pines, Geore Winston)
Les noves tecnologies ens han convertit en uns petits tirans i a la vegada en esclaus d’una terrible immediatesa. I això ha succeït sense que en fóssim conscients, de mica en mica i en molt poc temps. Sense saber com, ens trobem en una fugida cap endavant sense atendre ni a passat ni a futur: només present. Així i tot, si fem una mirada enrere ens costarà identificar-nos amb com eren les coses aleshores, com érem nosaltres mateixos en aquells moments –tan recents, en canvi.
Només a tall d’exemple. Fa uns anys –no tants, parlo de com a molt trenta– quan no existien els telèfons mòbils i volíem parlar amb algú, trucàvem a un número que corresponia al telèfon fix –ara se’n diu així per oposició al ‘mòbil’, aleshores era senzillament ‘el telèfon’– d’una casa, una família, una empresa, i demanàvem per la persona amb la qual volíem parlar, si no era ella mateixa la que agafava la trucada. Si aquesta persona no hi era o no ens podia atendre en aquell moment, havíem de confiar que la persona que ens havia agafat la trucada li donaria l’encàrrec i en algun moment –tard o d’hora– aquella persona amb qui volíem parlar ens trucaria. Llavors el temps era temps i prou, i així l’enteníem.
Actualment, a les darreries del primer quart del segle XXI, la concepció del temps és ben bé una altra, el temps ara és: ‘ara mateix’. Avui quan volem parlar amb una persona, li truquem al seu telèfon –al seu mòbil– i pobra d’ella si no l’agafa al moment o no ens torna la trucada, a tot estirar, de seguida. Al segon intent, si tampoc respon, li deixarem un missatge a la bústia de veu apressant-lo –si això ja no ho hem fet a la primera trucada fallida. I encara ens quedarà l’opció d’enviar-li un missatge sigui escrit o de veu al uatzap que, aquest sí que és d’obligada resposta, si la persona destinatària no vol ser desterrada per sempre. Què s’haurà cregut! Volem parlar amb ella. Ara! I encara ens quedaria una altra opció no tan invasiva, però igual d’expeditiva –o més– que seria enviar-li un correu electrònic –altrament dit un e-mail– requerint la seva atenció immediata.
No parlaré de la falta de respecte, no ja a la privadesa de la persona, sinó a la persona mateixa. Ni tampoc de si les noves tecnologies són això o allò. A mi ja em van bé com són i estan –per no entrar en cabòries que no duen enlloc– i no estic dient res que no sigui sabut de tothom, ja ho sé. Ho dic bàsicament per unes quantes persones a les quals dec tornar-los la trucada que em van fer fa un parell de dies: Mireu, he estat ocupat escrivint aquesta dèria i no he pogut trucar-vos, ho faré tan aviat com pugui. Paraula.
Veu de l’autor (Música: Dew Drops, Pieter de Graaf)
Aquesta darrera setmana he començat a donar la 73a volta al Sol, la meva volta individual –per més que la faci acompanyat. I tot i que són un munt de voltes, ara per ara, estic en condicions de fer-la sense marejar-me, tinc una certa experiència –setanta-dues voltes en són unes quantes.
Podria ser l’hora de fer algun balanç? Oh i tant, però quina mandra! En qualsevol cas, no sé si em seria d’alguna utilitat (em sembla que mai no n’he sabut fer, de balanços): prefereixo mirar endavant sense més condicionants que els que ja em posa –sense remei– la mateixa vida. Una vegada algú em va dir que els començaments són la part més bonica de qualsevol afer. I ho crec, la incògnita oberta davant d’un és engrescadora; i afegeixo, i ho dic sense cap recança: com més voltes portes, menys t’hi jugues. Així és que em disposo a començar aquest viatge, aquesta nova volta com si fos una primera volta més. Ni més ni menys.
El que també és ben cert, és que cada cop tenim més éssers estimats, nou arribats i benvinguts, al nostre voltant, però també n’hi ha d’altres –i cada volta en són més– dels quals patim i lamentem la pèrdua. Un fet, aquest, l’un i l’altre, que donen perspectiva al viatge: el que vàrem ser, el que serem i, entremig, el que som. I aquesta és una de les poques certeses: som en el mentrestant. Hi ha una sentència –em sembla que d’en Pere Quart, i que jo faig meva– que diu que ‘en aquesta vida tot és relatiu, aproximat i provisional’. Aquesta observació, cada un d’aquests tres mots provenen d’una saviesa suprema (resultat, segurament, d’haver fet, i haver-les-hi tret profit, un munt de voltes al Sol).
Bé, doncs, ja estic en marxa, ja soc de camí. I d’aquí a no res, Carnestoltes, Setmana Santa, estiu, la Castanyada, Nadal i Cap d’Any un altre cop. Ai, Senyor, això és un no parar!
Veu de l’autor (Música: Walk on the wild side)
Fotografia: Això és un no parar! (Autora: M Elisenda Gols)
1. El caganer només caga per Nadal o també caga la resta de l’any?
2. Se’n sap alguna cosa del seu grau de civisme? Recull la tifa, quan acaba, i la diposita en el contenidor pertinent?
3. El van enxampar in fraganti o s’hi va posar per fer la foto?
4. Qui va ser el primer, el de la brillant idea, vull dir, a incloure’l a l’innocent pessebre? Podria ser que, aquest, tingués segones intencions?
5. Està senzillament cagant o s’està cagant en algú o en alguna cosa?
6. Representa a tots els catalans o només als ‘indepes’?
7. Soc menys català si no tinc un caganer a casa? I si m’hi poso jo mateix, compta?
8. Què hi ha de cert en què és un infiltrat borbònic per tal de ridiculitzar-nos davant el món?
9. Simbolitza el caganer, la condició de voyeurs dels catalans o la capacitat de baixada de pantalons fins i tot en ple hivern?
10. Com a catalans, qui ens representa millor: el caganer, Sant Jordi, el Barça o la Moreneta? (És que tal com estan les coses, he comprat unes espelmes i no sé a qui les he de posar.)
11. I ja posats, i per pura xafarderia, és un bon pare de família, paga els seus impostos, és un corrupte, a qui vota? És culer?
Si algú té resposta a alguna de les preguntes, pot deixar-me el comentari aquí mateix. Li estaria infinitament agraït. (Ja he mirat a Google i a Wikipedia, però pel que fa als meus dubtes: res. Ni per part d’un ni per part de l’altra.)
PS.
Calla, calla, calla… Hi ha alguna relació entre el caganer i la botifarra catalana?
Fullejava –a internet– unes fotografies d’ara fa cent anys: imatges dels tan aclamats ‘bojos anys vint’ o també anomenats ‘feliços anys vint’. Uns anys de creixement econòmic i avenços socials, culturals i polítics remarcables. Un abans i un després. I, mirant-les, pensava com de cofoia es veia la gent –a les fotografies– satisfeta del que sens dubte era un gran progrés; orgullosa de la seva modernitat absoluta i, al mateix temps, incapaç –sens dubte– d’imaginar en què acabaria tot allò cent anys més tard. Bojos calia estar per imaginar-ho. És clar que a pilota passada tots ens atrevim. La mirada generacional enrere sempre té alguna part de condescendent, d’una certa altesa pel fet d’haver-los superat amb escreix, i aliens igualment al fet que també a nosaltres ens superaran. Oh, i tant que ens superaran (per dalt o per baix).
I pensava, així mateix, com ens deuran veure (i mirar) a nosaltres les futures generacions d’aquí a cent anys més. No és fàcil imaginar –i menys, encertar-la– com serà tot plegat d’aquí a un segle, sobretot, tenint en compte la velocitat a la qual –com més va, més– canvia tot. Ni bojos. No crec que ningú amb dos dits de front s’atreveixi a fer un supòsit. I jo, que a dos dits sí que hi arribo –i a més no em vull deprimir– prefereixo deixar-ho aquí. M’estimo més especular en una altra direcció una mica més estimulant: I si, ara com ara, ja ens estiguéssim mirant a nosaltres mateixos des del futur? Vull dir, que podria ser que no fóssim res més que la nostra pròpia imatge-energia viatjant per l’espai sideral, i que ens arriba ara, un munt d’anys llum més tard. Si això fos possible, voldria dir que no tenim solució com a espècie? Ui, ho deixo aquí també, que ja em bull el cap.
I fullejant, fullejant –a internet, és clar– vaig topar amb la imatge aquí mostrada (per cert, sense l’autoria indicada i, per tant, impossible mencionar-la) i em va semblar molt eloqüent. Eloqüent i genial, ja que es tracta d’una estampa iconogràfica –ja clàssica i molt coneguda– que il·lustra d’una manera quasi minimalista l’evolució de l’espècie humana; i en la que l’autor d’aquesta imatge –la que tenim davant– s’ha limitat a girar l’última figura, a donar-li la volta, tot afegint-hi una petita, però aclaridora, llegenda. I, tanmateix, amb tan poca intervenció a l’obra original, l’autor aconsegueix un resultat que, sense perdre l’essència, ho remou tot. I continuant especulant: podria haver succeït un fet com el que se suggereix a l’esmentada imatge? Si fos així, hauria servit d’alguna cosa? Anem bé, prou bé? Per anar on? O hauríem de començar de nou! Veurem com ho veuen d’aquí a cent anys.
