A cops de llapis

Tornava del cine. Després que acabessin totes les activitats protocol·làries de l’enterrament –l’enrenou que sol acompanyar aquestes doloroses situacions pot arribar a ser més implacable que el mateix dolor de la pèrdua– va decidir que havia de donar-se una treva, distreure’s, relaxar-se; la mort del Robert l’havia afectat molt més del que ell s’esperava. Estava completament esgotat, quina millor treva, doncs, que un cine. 

La tarda anterior a casa de la família amb la Júlia –la dona del difunt i amiga seva també– els fills i els pares d’ell i els d’ella; l’endemà al tanatori amb el cos present i la desfilada continua de familiars i amics; després la celebració de l’acte religiós a la capella, el sermó del capellà, el parlament d’uns i d’altres, el petit concert de violoncel a càrrec d’un altre bon amic i, finalment, la llarga cua que semblava que no s’acabava mai, per donar el condol. 

A continuació, amb els més íntims, desplaçament al cementiri i allí més plors, encaixades de mans, abraçades i molta tristor. Emoció i tristesa a dojo, esgotament, rostres desencaixats. En algun moment, com succeeix tantes vegades en aquestes circumstàncies, li va passar pel cap: perquè la mort s’havia emportat el Robert, una persona amb dona i fills, amb un futur brillant al davant, i no se l’havia endut a ell que era una bala-perduda? 

Havia acompanyat la Júlia i els nens a casa. Eren dos quarts de deu de la nit i no tenia ni gana ni ganes de sopar, ni tampoc s’imaginava arribant a casa sol com un fantasma. El millor que podia fer, doncs, era anar al cine, escollir una pel·lícula alegre i divertida que l’arranqués d’aquell estat i així, després, junt amb el cansament acumulat, poder dormir com un tronc i recuperar forces per l’endemà que, en qualsevol cas, seria ja un altre dia. 

La pel·lícula va acabar a tres quarts de dotze. L’autobús no es va fer esperar, va passar de seguida com si formés part de la programació; i no eren encara les dotze que ja s’havia acomodat a l’última fila de seients anant cap a casa. Al cap de molt poc va sonar un mòbil. Ell l’havia desconnectat en entrar al cine, però veient que era l’únic passatger de l’autobús, només podia ser el seu. S’estranyà, però donada la insistència, va remenar-se les butxaques fins que el trobà. 

No es va sorprendre –en canvi– en veure el nom del Robert a la pantalla del mòbil: devia ser la Júlia que, després de passar-se el dia atenent trucades de condol, s’havia quedat sense bateria i ara trucava des del telèfon que havia estat del Robert. Despenjà i es quedà glaçat en escoltar un missatge de veu del difunt que li deia que, a la vista del seu estat d’ànim –que ja era més d’allà que d’aquí– li enviava un autobús a recollir-lo. Així, de pas, li faria companyia. 

Era l’últim trajecte de la nit. A les cotxeres, el personal de neteja, el va trobar tombat als seients de l’última fila; el forense va dictaminar una parada cardíaca sobtada. No va patir i ja no patirà més.

FOTO

Els clarobscurs de la comunicació sense fils

Els habitants d’un petit poble de ponent, on els hiverns hi sovinteja amb generositat la boira, estaven una mica desconcertats: aquell any no la veien, la boira (alguns busca-raons deien que potser sí que n’hi havia, però potser no la veien –ganes de tocar el voraviu). Era un poble molt petit, hi vivia molt poca gent; pocs, però ben avinguts –n’hi havia que sí i n’hi havia que no tant, com a tot arreu–  gent encantadora, al cap i la fi. Ara, però, tot i la bona maror, la cosa no rutllava prou fina, no es posaven d’acord amb la qüestió de la boira: n’hi havia i no la veien o, directament, no n’hi havia? Shakespeare va fer curt, això sí que era un veritable maldecap: boira sí, boira no; boira sí o no. Rotundament, una boira existencial!

Un dia, l’agutzil va tenir una idea; i mitjançant el pregó corresponent i amb el vistiplau del senyor alcalde, convocà tot el poble a la Plaça Major. Un cop tothom a lloc, els demanà que es posessin a banda i banda de la plaça: els partidaris del SÍ –els del que sí que hi havia boira, però que no la veien– a un costat; i els del NO –els que asseguraven que no la veien perquè, senzillament, no n’hi havia ni un tel– a l’altre costat. Aleshores, l’alcalde, amoïnat, però resolutiu, va proposar de fer-ho a cara o creu –calia sortir d’aquella profunda incertesa com més aviat millor– i donà a escollir a cada una de les parts. Qui ho havia de dir, totes dues es van decantar per la cara, ningú va voler la creu –de cap de les maneres. Però en veient que, si més no, en alguna cosa estaven d’acord, van decidir de tirar endavant i acceptar i acatar el resultat fos quin fos. I, sense més romanços, l’alcalde llançà la moneda enlaire.

(Tot el poble era allí, la plaça era de gom a gom –però folgada, mal comptats n’eren una setantena– i malgrat que l’ambient era festiu, hi havia una certa tensió. Mentre la moneda anava donant tombs amunt, a l’agutzil se li va ocórrer de fer un redoblament de tambor per crear més expectació. Els ‘ais al cor’ eren tants, que omplien l’aire com ho hagués fet la boira. S’ho havien pres a la valenta. La moneda anava voltejant cada cop més amunt i amunt, fins a convertir-se en un diminut punt per a, tot seguit, desaparèixer de la vista humana. Com si s’hagués fos. L’agutzil parà en sec els redoblaments i es creà un silenci tan espès que no hi passava ni un alè.)

Passats uns pocs segons –que van semblar una eternitat– a la fi, el ‘clinc-clinc-clinc’ de la moneda rebotant a terra els tragué de l’encantament –gràcies a Déu que la moneda tornava a la realitat, si no, ves a saber si més d’un no s’hagués ofegat amb tanta respiració continguda– i, com si l’alcalde fos un imant, tota la plaça fou una corredissa per a agrupar-se al seu voltant, pendents de quin seria el desenllaç. I igual que en un espectacle de màgia –on una mà innocent treu alguna cosa d’un barret i la mostra al públic– l’alcalde va agafar la moneda del terra, l’alçà, la mostrà, i tots els rostres s’il·luminaren. Sortosament, havia caigut de ‘cara’: havien guanyat! Tots. Tothom n’havia sortit vencedor. I aprofitant l’avinentesa, s’abraçaren, es felicitaren i, posats a fer, com que era 28 de desembre –d’un any de la picor– es desitjaren un Bon Any i millors Reixos, i cadascú cap a casa seva. Fet i fet, s’havia acabat l’emboirament. Fins a la pròxima boira. 

(Diuen que la tramuntana deixa petjada als qui la pateixen. No se’n diu res dels qui conviuen amb la boira, però déu-n’hi-do de les cabòries.)

FOTO:  Despertar emboirat

Els follets havien treballat tota la nit –amb el fred que feia– perquè quan, al matí, es llevessin els habitants d’aquell petit poble, s’ho trobessin tot ben nevat. Tenien el temps molt just, però encara els n’hi va sobrar per empènyer els núvols més enllà dels turons que envoltaven el poble i deixar el cel blau i lluminós com un dia de primavera. Llàstima que la gent del poble era molt dormilega (no es llevaven mai abans de quarts d’onze), i no s’adonaren de l’inusual i esplèndida jornada fins a quasi migdia. Els va saber molt de greu haver-se perdut tantes hores d’aquell dia blanc, solejat, tan especial, i els més espavilats decidiren anar a parlar amb l’agutzil per veure si es podia fer alguna cosa. Acordaren que tothom retardaria els rellotges fins a les set i es ficarien al llit un altre cop, amb els despertadors posats a dos quarts de vuit –l’hora que surt el sol– confiant que l’esforç col·lectiu servís per recuperar el temps. L’agutzil va fer el pertinent pregó i alhora convinguda tots eren al llit. Els follets, veient la il·lusió de la gent –que, de tanta, sortia per les fumeres de les cases– van decidir arromangar-se i, tot d’una, anaren per feina. Van fer mans i mànigues i van acabar suant la gota negra, però varen aconseguir enretirar el sol fins al lloc on li corresponia ser a dos quarts de vuit del matí. Esgotats, però orgullosos de la feina ben feta, els follets se n’anaren a dormir, no sense abans veure la cara de felicitat de tot el poble quan, desperts de nou, treien el cap per portes i finestres. Quin goig!

FOTO

Naturalesa nevada 

(Fulleda)

El veredicte del veterinari va ser clar i contundent: si el gat no deixa el tabac i el cafè, té els dies comptats. No era una bona notícia, està clar; des del dia que el gat va posar les potes a casa per primera vegada –ja fa quasi sis anys– és un més de la família. El veterinari no havia pogut ser més explícit, però se’l veu tan feliç, al gat, que es fa difícil acceptar que les coses estan en aquest punt: o una cosa o l’altra. Qualitat de vida o quantitat de vida (i en aquest cas, quanta?) Què decidir? Com passar per alt l’aurèola de goig que l’envolta quan, cada matí, per esmorzar pren el seu tallat fent costat a la mestressa? I la cara de plaer que traspua, després, fent honor a les burilles del dia anterior! Algun cop s’ha adormit amb una d’elles penjant-li de la boca. Veure’l així no té preu. Així és que, no hi ha dubte –si ell pogués opinar, amb seguretat que optaria pel mateix– el deixarem, doncs, que continuï gaudint del tabac i del cafè i que duri el que hagi de durar. Indiscutiblement, val més morir dempeus que viure de genolls. (Visqué, joiós, set anys més, fins a un dia que una llet en mal estat va contaminar el tallat matiner. La intoxicació va ser tal que la mestressa es va refer a dures penes, però ell, el gat, ja no se’n va sortir, la va dinyar després d’agonitzar dos esfereïdors dies en els quals només tenia una idea al cap: quina mala llet!) 

FOTO:

Insomni en blanc i negre

Vaig conèixer un individu –molt espavilat pels negocis– l’activitat del qual consistia a vendre paraules. No paraules qualssevol, no, sinó paraules noves. Els seus clients –el meu target, deia ell– eren escriptors impacients, polítics en actiu i cantants de rap. Els seus arguments –l’argumentari de venda, precisava– tractaven de l’avantatge de poder ser els primers a fer servir unes paraules, tan noves, que encara no havien estat acceptades per l’IEC, però que, ull, la cosa estava a punt –afirmava. Prestigi –els hi entaforava– era el benefici clau; i els deixava bocabadats. Sí senyor, visió de negoci tenia el paio: l’èxit va ser aclaparador. Cantants, polítics i escriptors s’hi van abocar, àvids com estaven de lluir i enlluernar. I en van ser tants, en van comprar tantes –de paraules– i les van fer servir tant i tant, que l’IEC, que no en tenia cap intenció, es va veure obligat –doblegat– a incloure-les al diccionari tant sí com no. La llei del mercat, deia ell. Absolutament despirtànic.

No vola qui vol. Qui vola, no vol, simplement vola (de la sèrie Lletrades)

Estava desorientat, s’havia perdut, i va demanar indicacions a la primera persona amb qui es va creuar. Aquesta, va intentar fer-li entendre, molt amablement, que el que li passava no era que s’hagués perdut; el que li passava era que estava descontextualitzat i que difícilment s’ubicaria si primer no es contextualitzava. Amb igual amabilitat, ell li donà les gràcies i, ja que les explicacions no l’havien tret ni dut enlloc, va provar de preguntar al pròxim vianant. 

Li explicà que podria ser que estigués descontextualitzat i que estava cercant el context; que si el podia ajudar a ubicar-se. I aquesta, una dona, li respongué que no; que preguntés a algú altre, ja que ella també s’estava descontextualitzant i no sabia ben bé cap on tirar. Ara bé, en adonar-se’n, tots dos, de la coincidència contextual i preveient que si unien forces podrien millorar la gestió del trasbals, es van adreçar, junts, a un senyor que era darrere seu mirant un aparador. 

El senyor era foraster i no els va poder ajudar, en canvi, sàviament, els va suggerir que preguntessin a l’hotel que hi havia en tombar la cantonada, que allà ben segur sí que els podrien orientar. Li donaren les gràcies, i cap allà. I en arribar, només posar els peus al vestíbul, van notar que aquell lloc podria ser un bon context i –com aquell qui res– van començar a sentir-se una mica més contextualitzats. No se sap si ho han aconseguit o no, però ja fa tres dies i dues nits que són ubicats a la mateixa habitació, i encara no n’han pas sortit. Deu ser que li han trobat gust a això de contextualitzar-se.

Enfoca’m, si us plau

Imagineu-vos que un dia en llevar-vos i anar-vos a vestir, descobriu que han desaparegut totes les sabates de l’armari-sabater. No en queda cap ni una, ni les plantofes! Imagineu que –abans de pensar en un absurd robatori– aneu cap a la cuina amb la intenció de deixar el problema del calçat per a després que un cafè us llevi la son de les orelles. Imagineu-vos que en passar pel davant la porta que dona al rebedor us trobeu amb totes les sabates de casa en perfecta escampadissa. Disposades per parells, de cara a la porta del carrer, donant-vos l’esquena amb actitud de menyspreu i alhora desafiant. Com si estiguessin a punt de fotre el camp de casa. Una autèntica manifestació reivindicativa. No sé què faríeu o haguéssiu fet vosaltres, jo tenia pressa i no m’ho vaig pensar dues vegades: vaig pactar, vaig apujar-los el sou, me’n vaig calçar un parell i cap a la feina. No fos que arribés tard i m’acomiadessin. I a sobre agafés un refredat per anar descalç. Quina vida, aquesta! 

La solitud d’un parell de sabates

Després de molts anys de rigorosos estudis i investigacions, un prestigiós equip de científics nord-americà ha fet públic el resultat del seu últim treball. Una descoberta que, sens dubte, serà de gran utilitat en el camp de la sociologia, la psicologia i, fins i tot, podrà ser de molt interès per a les dues disciplines en voga: màrqueting i ciències polítiques.

L’objecte de la investigació era poder desxifrar el significat del primer plor del nounat, aquell que, amb el cordó umbilical encara intacte, profereix la nova criatura només treure el cap per la vagina. D’aquesta manera, potser, es podria trobar resposta a l’eterna pregunta de per què un nou ésser plora tan desesperadament, tot just arribar al món, quan, amb justícia, hauria de vessar joia i alegria pels quatre costats. Al capdavall, ara podrà conèixer els pares, els germans, els avis, els tiets i les tietes i fins i tot el ginecòleg que l’ha estat marejant quasi nou mesos. Coneixerà la població on viurà, el país que el bressolarà, els partits polítics que el crucificaran. El món! (I, més endavant –i si té sort– podrà treballar i així podrà pagar-se una habitació compartida.)

A la fi, l’entelèquia que ha amoïnat la humanitat –d’ençà que l’ídem és ídem– el nus que ha pertorbat tant els entesos com els ignorants, tant els clergues com els laics, a la fi, s’ha il·luminat. I, com tantes vegades, la conclusió de la investigació és molt simple i clara. Un cop traduït aquest primer plor a tots els idiomes, en el nostre, vindria a ser: La mare que em va parir! Quin fred que fot, quin soroll. ‘Ndeu, quina merda!

Tant si vols com si no vols

La portera de l’edifici on visc té un gat. Amb la portera, ni fred ni calor, però els gats, no els suporto. Sempre que me’l trobo, i no m’està veient la portera, li dono una puntada (quasi mai encerto, però). Un bon dia, el gat se’m plantà davant i em digué: Tros de carallot, pixa-tintes, que no veus que soc un agent de la SIA! (allò de quedar-se de pedra no és res comparat amb com em vaig quedar jo). Vist que no reaccionava, em va ensenyar la placa reglamentària i em va dir d’anar a casa, ja que havíem de parlar.

Tan astorat estava jo, que no tinc consciència de com vaig arribar-hi, però un cop ja a casa, asseguts al sofà, em va posar al corrent. Per començar, em va tranquil·litzar dient-me que, avui dia, aconseguir l’aparença de gat no té cap secret per a la SIA (podien fer això i molt més, però ara no venia al cas, em digué).

Seguidament em va explicar que la portera era jueva; el del segon tercera, alemany; i al tercer quarta, s’hi havia instal·lat un marroquí; i que tot plegat era molt sospitós. Jo, que ja havia descendit a la fase de pedra, no podia dir encara ni paraula; no perquè no pogués articular-la, sinó perquè no sabia per on començar. Al cap d’una bona estona, i després d’exhaustives explicacions, l’agent de la SIA, em va proposar un tracte: jo deixava d’emprenyar-lo i col·laborava, i ell, a canvi, em pagava 200 dòlars diaris i em proposava a l’Agència per a una medalla al mèrit.

Vaig acceptar. I just estrenant-me en la meva primera missió, em sorprengué l’agent –el gat– a les tantes de la matinada, en pijama, i amb l’orella enganxada a la porta del segon tercera. El gat encara se’n riu ara, el malparit. No us en fieu mai d’un agent de la SIA, amb una mica de mala sort pot ser que no ho sigui i, en realitat, sigui un gat.

Espermatozoides felins

No tenint notícies seves des de feia dies, va decidir d’anar a buscar-la a la sortida de la feina. Però es va trobar que, com que era primavera, totes les obreres feinejaven en la recollida del nèctar i la bresca era buida. Els abellots es van oferir per, tan aviat com la veiessin, donar-li compte de la seva visita. Llavors, el cadell d’ós, va fer mitja volta i va tornar –una mica trist, però– a l’interior del bosc on la seva mare l’estava esperant, preocupada per la tardança. Va haver d’esperar fins a primers d’estiu per a veure-la i abraçar-la –s’estimaven molt– i encara van poder jugar bastants dies abans que arribés el fred hivern.

Com dues gotes d’aigua