Els habitants d’un petit poble de ponent, on els hiverns hi sovinteja amb generositat la boira, estaven una mica desconcertats: aquell any no la veien, la boira (alguns busca-raons deien que potser sí que n’hi havia, però potser no la veien –ganes de tocar el voraviu). Era un poble molt petit, hi vivia molt poca gent; pocs, però ben avinguts –n’hi havia que sí i n’hi havia que no tant, com a tot arreu– gent encantadora, al cap i la fi. Ara, però, tot i la bona maror, la cosa no rutllava prou fina, no es posaven d’acord amb la qüestió de la boira: n’hi havia i no la veien o, directament, no n’hi havia? Shakespeare va fer curt, això sí que era un veritable maldecap: boira sí, boira no; boira sí o no. Rotundament, una boira existencial!
Un dia, l’agutzil va tenir una idea; i mitjançant el pregó corresponent i amb el vistiplau del senyor alcalde, convocà tot el poble a la Plaça Major. Un cop tothom a lloc, els demanà que es posessin a banda i banda de la plaça: els partidaris del SÍ –els del que sí que hi havia boira, però que no la veien– a un costat; i els del NO –els que asseguraven que no la veien perquè, senzillament, no n’hi havia ni un tel– a l’altre costat. Aleshores, l’alcalde, amoïnat, però resolutiu, va proposar de fer-ho a cara o creu –calia sortir d’aquella profunda incertesa com més aviat millor– i donà a escollir a cada una de les parts. Qui ho havia de dir, totes dues es van decantar per la cara, ningú va voler la creu –de cap de les maneres. Però en veient que, si més no, en alguna cosa estaven d’acord, van decidir de tirar endavant i acceptar i acatar el resultat fos quin fos. I, sense més romanços, l’alcalde llançà la moneda enlaire.
(Tot el poble era allí, la plaça era de gom a gom –però folgada, mal comptats n’eren una setantena– i malgrat que l’ambient era festiu, hi havia una certa tensió. Mentre la moneda anava donant tombs amunt, a l’agutzil se li va ocórrer de fer un redoblament de tambor per crear més expectació. Els ‘ais al cor’ eren tants, que omplien l’aire com ho hagués fet la boira. S’ho havien pres a la valenta. La moneda anava voltejant cada cop més amunt i amunt, fins a convertir-se en un diminut punt per a, tot seguit, desaparèixer de la vista humana. Com si s’hagués fos. L’agutzil parà en sec els redoblaments i es creà un silenci tan espès que no hi passava ni un alè.)
Passats uns pocs segons –que van semblar una eternitat– a la fi, el ‘clinc-clinc-clinc’ de la moneda rebotant a terra els tragué de l’encantament –gràcies a Déu que la moneda tornava a la realitat, si no, ves a saber si més d’un no s’hagués ofegat amb tanta respiració continguda– i, com si l’alcalde fos un imant, tota la plaça fou una corredissa per a agrupar-se al seu voltant, pendents de quin seria el desenllaç. I igual que en un espectacle de màgia –on una mà innocent treu alguna cosa d’un barret i la mostra al públic– l’alcalde va agafar la moneda del terra, l’alçà, la mostrà, i tots els rostres s’il·luminaren. Sortosament, havia caigut de ‘cara’: havien guanyat! Tots. Tothom n’havia sortit vencedor. I aprofitant l’avinentesa, s’abraçaren, es felicitaren i, posats a fer, com que era 28 de desembre –d’un any de la picor– es desitjaren un Bon Any i millors Reixos, i cadascú cap a casa seva. Fet i fet, s’havia acabat l’emboirament. Fins a la pròxima boira.
(Diuen que la tramuntana deixa petjada als qui la pateixen. No se’n diu res dels qui conviuen amb la boira, però déu-n’hi-do de les cabòries.)
FOTO: Despertar emboirat