A cops de llapis

7.30: És hora de llevar-se. Em llevo. Dutxa, vestir-se i cafè. 9.12: Surto del pàrquing. 11.26: Arribo a Olot (tant a la meva dona com a la feina els he dit que tenia una visita a un nou client, a Vic, amb qui havia contactat per Internet). 11.41: Soc davant la porta de l’hotel i em disposo a entrar, després de dubtar i plantejar-me si tirar enrere, ara que encara hi soc a temps. 12.14: Ensucro la tercera til·la, no ho veig pas clar. Em dic: l’oportunitat s’ha d’aprofitar quan passa. 13.10: Cal tenir valor, em repeteixo una i mil vegades, i cal decidir-se: o una cosa o l’altra, o entro o me’n torno. 13.37: Decideixo que ho decidiré havent dinat. Vaig al restaurant de la plaça que hi ha en tombar. 15.26: A les postres, l’objectiu del viatge s’ha anat refredant i, per fi, concloc que no he d’anar-hi; que no he de conèixer-la. Ni ara, ni mai. 15.40: Amb el cafè començo a sentir la serenor que dona pensar que he fet el que tocava, el que moralment i ètica és correcte. 16.28: Soc de nou a la carretera. Aprofitant que em sobra temps, he decidit que ho podria arrodonir passant per Vic a veure si, de debò, faig un nou client. 17.43: Ja hi estic aparcant, però amb tot el neguit havia oblidat que avui és dissabte, que hi ha mercat, i que no trobaré ningú que estigui per la feina. Així que passo pel mercat i compro un ram de flors per a la meva dona. Li ho explicaré tot i espero que em perdoni. 19.13: Arribo a casa i llegeixo el missatge que l’Anna –la meva dona– m’ha deixat en una nota a la porta de la nevera: «Aprofitant que avui tu no hi eres i que jo no tenia feina, he decidit d’anar a Olot a conèixer la Carme, aquella amiga que vaig fer fa uns mesos per Internet, recordes? És probable que, si es fa tard, m’hi quedi a dormir, a Olot; així que, si no et dic res més, fins demà al vespre. Un petó».

Veu de l’autor (Música: A Thousand Kisses Deep (Nightfall), Till Brönner, Dieter Ilg)

Fotografia: Pedres amb els pèls de punta

Era fosca nit –i ho hauria estat molt més si no fos pels llampecs. Tronava, plovia i dalt del campanar tocaven a morts. Rodaven. El director, un maniàtic dels detalls, va entrar d’imprevist en escena per fer uns retocs i, en qüestió de segons, proferí un crit esfereïdor al mateix temps que arquejava el cos electritzat i es desplomava sobre el taüt, enxampat per un llamp real i fulminant. El productor va ordenar aturar immediatament la tempesta i el rodatge; la presa havia estat bona. Ja l’encaixaria com fos en el guió i trobaria un altre director per acabar la pel·lícula. Coses de l’ofici.

Veu de l’autor (Música: Requiem for Willy Loman. Eleni Karaindrou, Jan Garbarek, Kim Kashkashian)

Fotografia: Altaveu celestial

A una mà duia el carret de la compra i amb l’altra encenia una cigarreta: costa amunt, com un autòmat, empenyia la seva rutinària vida. Dintre el carret, totes les il·lusions deixades a la vorera del camí, els somnis estroncats sense cap explicació, cinquanta-tres primaveres, cinquanta-tres tardors; i una sola idea: per què? Es creuà, en un semàfor, amb una nena d’uns vuit anys la qual, mirant-la als ulls, li digué: si en el carret hi portessis, també, coratge, et seria més lleuger. Ella continuà empenyent i, durant el trajecte fins a casa, no va deixar de pensar en què havia volgut dir aquella nena. En llevar-se, el matí següent, va posar en una maleta les quatre coses imprescindibles, va deixar les claus i una nota a la tauleta del rebedor i, sense fer ni mitja reüllada al seu voltant, va tancar la porta de casa darrere seu, deixant allí, per sempre, el carret de la compra. 

Veu de l’autor. Música: Lea, Olivia Belli (Sol Novo)

Fotografia: De la sèrie Intimitat estesa

Demà passat per a la majoria de la gent serà un dia de tants. Per a mi serà el tercer aniversari de la meva mort, un dijous al migdia. Un dijous com qualsevol altre fins al mateix instant que em va succeir la mort, des d’aleshores que és motiu d’aniversari. N’hi ha molts, aquí entre els morts, que no ho celebren; estan tan ensopits ara com ho eren en vida. Però jo sí que ho celebro, com en vida sempre havia celebrat l’aniversari del meu naixement. Són d’aquells petits detalls que t’alegren la no-existència. Ara, igual que abans, tot plegat consisteix a saber aprofitar els moments, les oportunitats: minut que passa, minut que no torna. Allà i aquí, exactament igual. Només es mor una sola vegada, perquè, doncs, no celebrar-ho! Està clar que aquí no hi ha allò de “…perquè ves a saber si ho podré celebrar l’any vinent…” No, aquí n’hi ha que ara mateix celebren el seu tretze milionèsim aniversari, i en tenen per a llarg. Però tant se val, cada any és diferent i un any més és un any més. O, no? A la vostra salut!

Veu de l’autor (Música: The Peacemakers: Healing Light,  Karl Jenkins · Polyphony · Stephen Layton)

Fotografia: A cas l’ocàs

El sol sortia a estones i a estones s’amagava. Ella, neguitosa, ara es treia la jaqueta, ara se la posava. Feia un juliol inusual. Amb ulleres fosques i una cigarreta a la mà, es prenia el Martini amb olives dels dissabtes al migdia a la terrassa del bar de sota casa. Ja havia llegit el diari i tenia la mirada distreta entre la gent i els pocs cotxes que circulaven. Va anar a encendre una cigarreta més i un altre encenedor se li avançà; el d’un senyor, ja gran, que prenia un cafè a la taula del darrere. I ell amablement li va etzibar que per què no parava quieta d’una vegada: que cada cop que ella es treia la jaqueta sortia el sol i que, cada vegada que se la posava, el sol se n’anava; que deixés la jaqueta en pau, que ell havia vingut a prendre el sol. Si us plau.

Veu de l’autor (Música: The Shadow Of Your Smile, Benny Carter )

Fotografia: Viure als núvols 

No cal ser gaire intel·ligent ni massa culte per saber que els gossos no saben llegir. Doncs bé, cada matí després d’esmorzar, el Pere li posa el diari davant –dia sí, dia també– convençut, a més, que el seu gos és un gos diferent i que està perfectament al corrent de política nacional, internacional, cultura, espectacles (cartellera inclosa), economia; en fi, un gos informat. Sosté que d’aquesta manera el gos cultiva una opinió pròpia –un fet poc estès entre els humans, diu– i que és capaç d’adormir-se davant la tele si la tertúlia de torn l’avorreix, cosa que passa molt sovint. Podríem dir que, aparentment, tot plegat semblaria d’allò més corrent, tret de quan el Pere li posa les ulleres (vista cansada, assegura). D’altra banda, fan vida normal: cada vespre surten a fer una bona passejada, a estones corren, juguen a pilota i després, un cop a casa, sopar, mirar la tele i a dormir. Com a qualsevol família. Jo li segueixo el corrent, però, és clar, normal, normal… no ho veig. En fi, que jo tot això del seu gos no m’ho empasso; si fos un gos de carn i ossos encara, però amb un gos de peluix… Ara, el que sí és palès és que som animals de companyia.

Veu de l’autor (Música: The Waterfall, Emir Kusturica & The No Smoking Orchestra)

Fotografia:  Compartint espai

Ja fa un grapat d’anys, quan l’home no sabia encara ben bé que ho era, una nit, un os de considerables dimensions, mogut per la curiositat i la gana, va entrar en una cova. Seguia el rastre d’una olor no gaire familiar, però tampoc desconeguda: animal cremat. Una olor que ja havia percebut algun cop que un llampec havia calat foc al bosc i més d’una bestiola no n’havia sortit ben parada; però aquell dia no feia tamborinada, la nit era clara i calmada. Va entrar cautelós, però decidit, darrere la flaire i va desaparèixer en la foscor de la gruta. De primer, un silenci inquietant va parar el temps; al cap de poc un esfereïdor aldarull va trencar la nit i, tot seguit, crits, gemecs, ganyols i, al cap de res, silenci un altre cop. Silenci barrejat amb fum i més olor de carn socarrada: algú treia el ventre de penes. Quins temps, aquells! 

Veu de l’autor (Música: Star of the Country Down, Sheku Kanneh-Mason)

Fotografia: Veient-les venir 

En un descuit imperdonable un ratolí va ser engolit per un gat. Aquest –de panxa enlaire al porxo de la casa i endormiscat per la digestió– no s’adonà que un llop, agosarat i amb l’estómac buit de feia dies, rondava pels afores de l’hort, i es convertí, en un tres i no res, en l’esmorzar que aquest altre buscava. El llop, tip i satisfet, s’encaminà de nou cap al bosc dins del qual un os, de més de dos metres d’alçada, feia estona que l’observava. L’os esperà pacient a què el llop fos a la distància oportuna i, amb un parell de patacades, el deixà estabornit. Se l’empassà en un tancar i obrir d’ulls. Mentrestant, un caçador de la zona, alertat pels guinyols d’aquelles dues bèsties, s’apropà sigil·losament fins que tingué l’os a tir. L’os, llepant-se encara les urpes, va ser el blanc letal de l’afortunat caçador. Aquest se l’endugué a casa on l’esperaven la dona i dues filles, que ara podria alimentar tot el llarg hivern, a més de fer-los, amb la pell, unes boniques i calentes gorres, i una manta prou gran per acollir-los a tots. Però l’alegria no seria completa: la dona, desolada li comunicà, només veure’l, que havien desaparegut el gat i el ratolí que amb tanta il·lusió cuidaven les nenes. Tot té un preu. 

Veu de l’autor (Música: Quatere, Mario Batkovic)

Fotografia: Contrast natural

No era una còpia –n’havia vistes moltes– era un original. Era autèntic i el tenia davant mateix dels ulls; només li calia allargar els braços i el podria tenir entre les mans. El somni de tota una vida era a uns segons dels seus dits i, tot i saber que una ocasió com aquesta difícilment es repetiria, preferí conservar el somni intacte i ni tan sols el va fregar: enlluernat, tan sols l’admirà. Allí era i allí es quedaria, a l’aparador, al mig de tot de vidres trencats amb espurneig vermell-blau-sirena del cotxe policial que acabava d’arribar. Quan se’l van endur, emmanillat, el Rolex encara brillava a les seves pupil·les. En el trajecte a la comissaria únicament va pronunciar una sola paraula: autèntic.

Amb la veu de la M Elisenda Gols (Música: Doroga Domoi. Alexey Arkhipovskiy)

Fotografia: Serp viatjant d’incògnit

No tenint notícies seves des de feia dies, va decidir d’anar a buscar-la a la sortida de la feina. Però es va trobar que, com que era primavera, totes les obreres feinejaven en la recollida del nèctar i la bresca era buida. Els abellots es van oferir per, tan aviat com la veiessin, donar-li compte de la seva visita. Llavors, el cadell d’ós, va fer mitja volta i va tornar –una mica trist, però– a l’interior del bosc on la seva mare l’estava esperant, preocupada per la tardança. Va haver d’esperar fins a primers d’estiu per a veure-la i abraçar-la –s’estimaven molt– i encara van poder jugar bastants dies abans que arribés el fred hivern.

Amb la veu de l’Elena Domingo (Música: Often a bird, Wim Mertens) 

Fotografia: Sèrie Del viure als núvols 

Va sortir de la calçada per arribar, camp a través, a la vora d’un petit prat. Era nit de lluna plena. Va apagar els fars, va parar el motor i va sortir del cotxe. Enmig d’un inquietant silenci va anar avançant pausadament cap al centre del prat, precedit per la seva ombra que pas a pas semblava indicar-li el camí; aquella intensa llum, entre nacre i plata, conferia al paratge –ja de per si solitari– un aspecte gairebé lunar. Es va detenir, va mirar al seu voltant i va tenir la sensació de ser únic; sentí que ningú més existia al planeta i, fins i tot, potser, tampoc a l’inabastable univers. Immòbil i fascinat, amb la mirada extraviada en el firmament, va perdre la noció del temps; i quan a la fi va baixar la mirada descobrí que la seva ombra l’havia abandonat; la que fins feia uns moments havia estat la seva inseparable ombra, no era on sens dubte hauria de ser. Estava definitivament i infinitament sol. Voltà sobre si mateix i, perplex, encara arribà a poder veure com ella, la seva ombra, es dirigia cap al cotxe. Va pensar a atrapar-la i retenir-la, però seduït per aquella solitud còsmica que acabava de trobar va optar per deixar-la partir. Tot just tornà la mirada al seu petit cosmos, que va sentir com la remor d’un motor s’allunyava i el deixava, ara sí, ben sol.

Veu de l’autor – Música: Peace Piece. Bill Evans

FOTOGRAFIA: Ombra entrant a casa

Es va quedar amb la mirada fixada en la punta de la seva sabata després que aquesta aixafés amb força, i a la vegada amb desgana, la cigarreta a penes encetada. No aconseguia apartar la seva imatge del seu cap, s’havia incrustat en el seu cervell: els seus ulls, els seus llavis, la corba de l’espatlla… No havia passat ni una hora des que l’havia vist per primera vegada –tement el pitjor, potser seria l’última– i, tanmateix, era com si l’haguera conegut de sempre. Estava ben fotut. La seva figura l’envoltava per tot arreu sense poder atendre res més: se la imaginava caminant, llegint, menjant, rient; creava situacions amb ella sempre al centre com si res ni ningú més existís. I després, com abduït, sense apartar els ulls de la punta de la sabata, es va deixar anar de ple, es va deixar portar: es va imaginar que la besava, que li acariciava les espatlles, la cintura, i en acabat li besava el coll i li acariciava els pits; més tard li besava els pits i li acariciava la cintura, els malucs, i li besava la boca, els ulls, les espatlles, i una altra vegada els pits mentre li acariciava les espatlles… Aleshores va sentir un calfred, un alè apropant-se a la seva orella i un murmuri dolç: soc aquí.

FOTO: Fi de festa

S’havien quedat sols i li va demanar que ballés només per a ell. Ella es va estranyar, ja que ell era cec, però li va picar el cuc i hi accedí. Va dansar: bellugant-se amb moviments sinuosos, mòrbids i cada cop més sensuals. Desinhibida com mai no havia estat, dibuixava a l’espai figures inimaginables, inaprehensibles, plenes i buides al mateix temps. Ell, atent, escoltava l’aire que ella desplaçava i l’alè que ella alliberava a ritme i profunditat ascendents. Escoltava i somreia satisfet. Ella es transportava, es posseïa i, tot dansant, s’anava desprenent de la roba en un èxtasi que podria fer perdre el sentit a qualsevol que l’estigués veient. Però no pas a ell, que no perdia l’infinit de vista. Quan acabà la dansa, ell li va demanar per reconèixer-la. Ella s’hi acostà i ell la va palpar amb delicadesa i mestria —com si fos porcellana— les mans, la cara, les espatlles, els pits, la cintura, els malucs… Somrigué de nou i li digué: Tampoc he vist mai el mar i sé molt bé com és. I continuà acariciant-la.

FOTO: Cremant el temps

Som en una democràcia sideral i cadascú pot viure al planeta que li doni la gana, si hi troba feina, és clar. Jo vaig tenir una xicota que era sempre a la Lluna, al final ho vam deixar. Ens veiem poc i malament i jo no suporto parlar amb holografies. No sé què feia ella amb la meva holografia allà a la Lluna, jo amb la seva, aquí, no em venia de gust fer-hi res. No és manera de tenir una relació. A més, aquí a Neptú, hi ha moltes interferències amb les transmissions i a vegades el que rebia, més que una holografia de la Núria, semblava un drap de la Núria. Enteneu el que vull dir? I per acabar-ho d’adobar, des que allà hi governava el PL (Partit dels Llunàtics) el caos era tal que molts cops m’arribaven holografies endarrerides i aleshores havíem de parlar i discutir coses que ja estaven més que parlades i discutides. Un avorriment. Sort que ho vam deixar perquè, d’haver-nos casat, jo ara estaria criant fills hologràfics; com si no fos, ja de per sí, prou difícil. Ara tinc una xicota aquí a Neptú i sembla que tot va bé, però no es pot estar mai tranquil: un dia d’aquests troba una feina a Saturn –on li paguin millor– i ja em veig altre cop discutint amb una holografia. O me’n torno a la Terra que, almenys, com a casa, enlloc.

FOTO: Mentre hi hagi llum, rai  

Una colònia de llangardaixos va adoptar una cria de camaleó creient que era un llangardaix. Per part seva, el camaleó sempre va creure que els seus col·legues, els llangardaixos, eren camaleons com ell. Així les coses, quan la cria de camaleó va créixer i es va adonar de l’embolic, va decidir assemblar- se a un llangardaix per no desil·lusionar els seus benefactors. Els llangardaixos, veient la transformació del camaleó, es van espantar molt, van agafar-li por i van acordar separar-se d’ell. A hores d’ara, el camaleó-llangardaix vaga sol per les branques i sofreix una crisi d’identitat tal, que hi ha dies que, fins i tot, piula com una cadernera. 

(Amb la veu de l’Elena Domingo Bassols)

FOTO: On és el camaleó?

Títol alternatiu: …i els llangardaixos?