A cops de llapis

En un descuit imperdonable un ratolí va ser engolit per un gat. Aquest –de panxa enlaire al porxo de la casa i endormiscat per la digestió– no s’adonà que un llop, agosarat i amb l’estómac buit de feia dies, rondava pels afores de l’hort, i es convertí, en un tres i no res, en l’esmorzar que aquest altre buscava. El llop, tip i satisfet, s’encaminà de nou cap al bosc dins del qual un os, de més de dos metres d’alçada, feia estona que l’observava. L’os esperà pacient a què el llop fos a la distància oportuna i, amb un parell de patacades, el deixà estabornit. Se l’empassà en un tancar i obrir d’ulls. Mentrestant, un caçador de la zona, alertat pels guinyols d’aquelles dues bèsties, s’apropà sigil·losament fins que tingué l’os a tir. L’os, llepant-se encara les urpes, va ser el blanc letal de l’afortunat caçador. Aquest se l’endugué a casa on l’esperaven la dona i dues filles, que ara podria alimentar tot el llarg hivern, a més de fer-los, amb la pell, unes boniques i calentes gorres, i una manta prou gran per acollir-los a tots. Però l’alegria no seria completa: la dona, desolada li comunicà, només veure’l, que havien desaparegut el gat i el ratolí que amb tanta il·lusió cuidaven les nenes. Tot té un preu. 

Veu de l’autor (Música: Quatere, Mario Batkovic)

Fotografia: Contrast natural

No era una còpia –n’havia vistes moltes– era un original. Era autèntic i el tenia davant mateix dels ulls; només li calia allargar els braços i el podria tenir entre les mans. El somni de tota una vida era a uns segons dels seus dits i, tot i saber que una ocasió com aquesta difícilment es repetiria, preferí conservar el somni intacte i ni tan sols el va fregar: enlluernat, tan sols l’admirà. Allí era i allí es quedaria, a l’aparador, al mig de tot de vidres trencats amb espurneig vermell-blau-sirena del cotxe policial que acabava d’arribar. Quan se’l van endur, emmanillat, el Rolex encara brillava a les seves pupil·les. En el trajecte a la comissaria únicament va pronunciar una sola paraula: autèntic.

Amb la veu de la M Elisenda Gols (Música: Doroga Domoi. Alexey Arkhipovskiy)

Fotografia: Serp viatjant d’incògnit

No tenint notícies seves des de feia dies, va decidir d’anar a buscar-la a la sortida de la feina. Però es va trobar que, com que era primavera, totes les obreres feinejaven en la recollida del nèctar i la bresca era buida. Els abellots es van oferir per, tan aviat com la veiessin, donar-li compte de la seva visita. Llavors, el cadell d’ós, va fer mitja volta i va tornar –una mica trist, però– a l’interior del bosc on la seva mare l’estava esperant, preocupada per la tardança. Va haver d’esperar fins a primers d’estiu per a veure-la i abraçar-la –s’estimaven molt– i encara van poder jugar bastants dies abans que arribés el fred hivern.

Amb la veu de l’Elena Domingo (Música: Often a bird, Wim Mertens) 

Fotografia: Sèrie Del viure als núvols 

Va sortir de la calçada per arribar, camp a través, a la vora d’un petit prat. Era nit de lluna plena. Va apagar els fars, va parar el motor i va sortir del cotxe. Enmig d’un inquietant silenci va anar avançant pausadament cap al centre del prat, precedit per la seva ombra que pas a pas semblava indicar-li el camí; aquella intensa llum, entre nacre i plata, conferia al paratge –ja de per si solitari– un aspecte gairebé lunar. Es va detenir, va mirar al seu voltant i va tenir la sensació de ser únic; sentí que ningú més existia al planeta i, fins i tot, potser, tampoc a l’inabastable univers. Immòbil i fascinat, amb la mirada extraviada en el firmament, va perdre la noció del temps; i quan a la fi va baixar la mirada descobrí que la seva ombra l’havia abandonat; la que fins feia uns moments havia estat la seva inseparable ombra, no era on sens dubte hauria de ser. Estava definitivament i infinitament sol. Voltà sobre si mateix i, perplex, encara arribà a poder veure com ella, la seva ombra, es dirigia cap al cotxe. Va pensar a atrapar-la i retenir-la, però seduït per aquella solitud còsmica que acabava de trobar va optar per deixar-la partir. Tot just tornà la mirada al seu petit cosmos, que va sentir com la remor d’un motor s’allunyava i el deixava, ara sí, ben sol.

Veu de l’autor – Música: Peace Piece. Bill Evans

FOTOGRAFIA: Ombra entrant a casa

Es va quedar amb la mirada fixada en la punta de la seva sabata després que aquesta aixafés amb força, i a la vegada amb desgana, la cigarreta a penes encetada. No aconseguia apartar la seva imatge del seu cap, s’havia incrustat en el seu cervell: els seus ulls, els seus llavis, la corba de l’espatlla… No havia passat ni una hora des que l’havia vist per primera vegada –tement el pitjor, potser seria l’última– i, tanmateix, era com si l’haguera conegut de sempre. Estava ben fotut. La seva figura l’envoltava per tot arreu sense poder atendre res més: se la imaginava caminant, llegint, menjant, rient; creava situacions amb ella sempre al centre com si res ni ningú més existís. I després, com abduït, sense apartar els ulls de la punta de la sabata, es va deixar anar de ple, es va deixar portar: es va imaginar que la besava, que li acariciava les espatlles, la cintura, i en acabat li besava el coll i li acariciava els pits; més tard li besava els pits i li acariciava la cintura, els malucs, i li besava la boca, els ulls, les espatlles, i una altra vegada els pits mentre li acariciava les espatlles… Aleshores va sentir un calfred, un alè apropant-se a la seva orella i un murmuri dolç: soc aquí.

FOTO: Fi de festa

S’havien quedat sols i li va demanar que ballés només per a ell. Ella es va estranyar, ja que ell era cec, però li va picar el cuc i hi accedí. Va dansar: bellugant-se amb moviments sinuosos, mòrbids i cada cop més sensuals. Desinhibida com mai no havia estat, dibuixava a l’espai figures inimaginables, inaprehensibles, plenes i buides al mateix temps. Ell, atent, escoltava l’aire que ella desplaçava i l’alè que ella alliberava a ritme i profunditat ascendents. Escoltava i somreia satisfet. Ella es transportava, es posseïa i, tot dansant, s’anava desprenent de la roba en un èxtasi que podria fer perdre el sentit a qualsevol que l’estigués veient. Però no pas a ell, que no perdia l’infinit de vista. Quan acabà la dansa, ell li va demanar per reconèixer-la. Ella s’hi acostà i ell la va palpar amb delicadesa i mestria —com si fos porcellana— les mans, la cara, les espatlles, els pits, la cintura, els malucs… Somrigué de nou i li digué: Tampoc he vist mai el mar i sé molt bé com és. I continuà acariciant-la.

FOTO: Cremant el temps

Som en una democràcia sideral i cadascú pot viure al planeta que li doni la gana, si hi troba feina, és clar. Jo vaig tenir una xicota que era sempre a la Lluna, al final ho vam deixar. Ens veiem poc i malament i jo no suporto parlar amb holografies. No sé què feia ella amb la meva holografia allà a la Lluna, jo amb la seva, aquí, no em venia de gust fer-hi res. No és manera de tenir una relació. A més, aquí a Neptú, hi ha moltes interferències amb les transmissions i a vegades el que rebia, més que una holografia de la Núria, semblava un drap de la Núria. Enteneu el que vull dir? I per acabar-ho d’adobar, des que allà hi governava el PL (Partit dels Llunàtics) el caos era tal que molts cops m’arribaven holografies endarrerides i aleshores havíem de parlar i discutir coses que ja estaven més que parlades i discutides. Un avorriment. Sort que ho vam deixar perquè, d’haver-nos casat, jo ara estaria criant fills hologràfics; com si no fos, ja de per sí, prou difícil. Ara tinc una xicota aquí a Neptú i sembla que tot va bé, però no es pot estar mai tranquil: un dia d’aquests troba una feina a Saturn –on li paguin millor– i ja em veig altre cop discutint amb una holografia. O me’n torno a la Terra que, almenys, com a casa, enlloc.

FOTO: Mentre hi hagi llum, rai  

Una colònia de llangardaixos va adoptar una cria de camaleó creient que era un llangardaix. Per part seva, el camaleó sempre va creure que els seus col·legues, els llangardaixos, eren camaleons com ell. Així les coses, quan la cria de camaleó va créixer i es va adonar de l’embolic, va decidir assemblar- se a un llangardaix per no desil·lusionar els seus benefactors. Els llangardaixos, veient la transformació del camaleó, es van espantar molt, van agafar-li por i van acordar separar-se d’ell. A hores d’ara, el camaleó-llangardaix vaga sol per les branques i sofreix una crisi d’identitat tal, que hi ha dies que, fins i tot, piula com una cadernera. 

(Amb la veu de l’Elena Domingo Bassols)

FOTO: On és el camaleó?

Títol alternatiu: …i els llangardaixos?

Un matí, en tornar de la feina, vaig coincidir al vestíbul de l’edifici on visc amb una senyora carregada fins al capdamunt de bosses de supermercat. Tal com ha de ser, li vaig obrir les portes de l’ascensor i, encara que ella baixava abans –jo visc en el cinquè i ella baixava al tercer– li vaig cedir el pas. Segons va dir-me, anava a visitar la seva germana gran que feia uns quants dies que estava malalta i, com que la seva germana vivia sola, li havia anat a comprar i que, aprofitant que era aquí, li prepararia el menjar per a un parell de dies. 

Era una senyora xerraire: tot això m’ho explicava en el trajecte tot pujant i mentre –ja al replà– jo li treia les bosses de l’ascensor i ella anava obrint la porta del pis. És clar que, posats a fer –no venia d’aquí– les hi vaig portar a la cuina mentre ella anava a tranquil·litzar la seva germana tot dient-li que ja havia arribat i que un veí molt amable li estava preparant el dinar i que després li donaria les medecines que també havia portat i, com que tot estava en ordre, ella se’n tornava, ja que tenia un dia molt ocupat i no es podia quedar ni un minut més; i que ja tornaria la setmana vinent. 

Quan vaig reaccionar, la senyora –que més tard vaig saber que es deia Remei– ja s’havia evaporat. I jo a la cuina traient la compra de les bosses. No sabré mai per què, però vaig fer el dinar, vaig dinar amb ella i, en acabar, li vaig donar el xarop i les pastilles; i tot seguit me’n vaig tornar a la feina. L’Aurora –que és com es diu la ‘velleta malalta–’ tenia un simple refredat del qual molt aviat es va refer; és una persona encantadora, activa i molt divertida; i jo no he tornat a pujar al cinquè, m’he mudat. De la Remei no n’hem tornat a saber res. 

FOTO: El que no es veu 

Títol alternatiu: Sense paraules 

Era un gat tossut (com tots, direu; doncs no, no… més). De pèl ben negre i pitrera blanca –tipus frac– si no fos pels mitjons, també blancs: tot ell elegància; sempre a punt, només li faltava una copa de cava a les potes del davant. De mirada greu, severa, fins i tot condescendent, no sabies mai que devia estar barrinant darrere d’aquells bigotis impressionants, però de segur que res que fóssim capaços d’imaginar. I si se’t quedava mirant fixament una estona, acabaves convençut que la seva opinió de tu no era més que la que pogués tenir de qualsevol de les mosques de casa, diguem que ni mitja merda. Si no haguéssim estat tan segurs que ens estimava, hauríem dit que el tracte que rebíem d’ell era del tot humiliant. Res més lluny, ell era així. Ara bé, si parlo d’ell en passat, no és pas perquè ens hagi deixat ‘in extremis’, o que hagi traspassat, ca, però sí que ja no és amb nosaltres. Des de fa uns mesos que és corredor d’assegurances per a mascotes felines; treballa, s’ha emancipat. Tanmateix, no sense abans haver-nos fet signar la seva pròpia assegurança; això sí, amb l’expressa prohibició –per clàusula– que mentre ell sigui viu, i malgrat que el veiem ben poc, no podem tenir cap altre gat a casa. Tal com sona. Càsum els fills, ai, els gats!

FOTO: Paquet-bomba descobert

Punt de mira 

Quan la Lluna arribà al seu zenit, el franctirador va apuntar, contingué la respiració i disparà. Una vegada més havia fet diana, la Lluna tenia ja un nou cràter. 

Recerca 

Un equip d’astrònoms de Cincinnati, sota la direcció de l’investigador –d’origen espanyol– Rothis Pérdigo ha descobert un nou cràter a la cara oculta de la Lluna. L’han batejat com la Perdigonada. 

Dubte raonable 

Segons sembla, el recentment descobert cràter lunar no és tal. S’especula amb la possibilitat que sigui una gamberrada acuradament preparada per la competència aeroespacial. Mentrestant, l’equip del Dr. Rothis Pérdigo està estudiant si emprendre mesures judicials. 

Condemna 

Un franctirador, especialista en grans distàncies, ha estat detingut per disparar repetidament a la Lluna. Aquest al·lega ceguesa transitòria, alhora que es manifesta un fervent enamorat del satèl·lit; per aquests motius es declara innocent. La justícia no dona crèdit a les seves paraules i el condemna a reparar els danys o, en el seu lloc, a indemnitzar la víctima amb 300.000.000 de dòlars. L’acusat accepta la primera. 

FOTO: Lluna en dia feiner

El noble Roger de Vila-Blava, baró de les Cisquelles, s’estava fent un nou vestit, no un qualsevol, aquest l’havia de dur el dia del seu casament, el seu segon casament, ja que s’esposava en segones núpcies. Feia sis mesos que havia enviduat de n’Engràcia de Vila-Blanca, comtessa de Les Quarteres, vídua, a la vegada, d’en Rafel Antoni de Vila-Verda, comte de Les Deveses.

L’actual afortunada, na Josefina de Vila-Dolça, duquessa del Senssalet, era ostentosament més jove que el baró, i ell n’era cor-pres des del mateix dia que la conegué en el berenar que va organitzar la comtessa Engràcia de Vila- Blanca –ja malalta en aquell moment i, ara, que en pau descansi– per a celebrar el desè aniversari de noces; quan, aleshores, la duquessa Josefina de Vila-Dolça tenia setze anys i el baró s’acostava a la cinquantena. 

Havien passat vuit anys, no s’havien vist més des d’aleshores i no es veurien, tampoc, fins el dia mateix del casament. Així li va prometre el baró de Vila-Blava a la comtessa de Vila-Blanca l’endemà del berenar, quan ell li confessà el seu amor per la duquessa de Vila-Dolça: s’hi podria casar només, sis mesos després de que ella ja no hi fos i, mentrestant i fins després de la seva mort, ni hauria de veure-la ni tampoc hauria de deixar-se veure. Li va fer jurar que no es veurien fins que la duquessa de Vila-Dolça traspassés la portalada de la capella del castell, el dia de noces. 

I el baró era un home de paraula. El festeig, els acords nupcials i els preparatius es van fer mitjançant un emissari d’absoluta confiança: en Romeu Mesquida, el sastre que li havia fet els vestits els últims vuit anys i que ara feia els vestits de noces a tots dos nuvis. En Romeu Mesquida, encara que jove –en tenia quatre més que la duquessa de Vila-Dolça– gaudia, pel seu mestratge en l’ofici i per les seves arts verbals, de tot crèdit i confiança del baró i, a més, n’encertava sempre els gustos. 

Naturalment, el missatger Romeu Mesquida, assistí a la cerimònia nuvial i, tal com figurava en els acords –per expressa voluntat de la duquessa de Vila- Dolça– es quedaria a viure al castell, en unes dependències properes a les de la duquessa. El casament fou un èxit en totes les seves facetes, inclosos els vestits nupcials que van gaudir de l’admiració de tots els assistents. I el sastre, en Romeu Mesquida, va ser àmpliament compensat per ambdues parts. El principi d’una fructífera relació. 

FOTO: Temps era temps

Tornava del cine. Després que acabessin totes les activitats protocol·làries de l’enterrament –l’enrenou que sol acompanyar aquestes doloroses situacions pot arribar a ser més implacable que el mateix dolor de la pèrdua– va decidir que havia de donar-se una treva, distreure’s, relaxar-se; la mort del Robert l’havia afectat molt més del que ell s’esperava. Estava completament esgotat, quina millor treva, doncs, que un cine. 

La tarda anterior a casa de la família amb la Júlia –la dona del difunt i amiga seva també– els fills i els pares d’ell i els d’ella; l’endemà al tanatori amb el cos present i la desfilada continua de familiars i amics; després la celebració de l’acte religiós a la capella, el sermó del capellà, el parlament d’uns i d’altres, el petit concert de violoncel a càrrec d’un altre bon amic i, finalment, la llarga cua que semblava que no s’acabava mai, per donar el condol. 

A continuació, amb els més íntims, desplaçament al cementiri i allí més plors, encaixades de mans, abraçades i molta tristor. Emoció i tristesa a dojo, esgotament, rostres desencaixats. En algun moment, com succeeix tantes vegades en aquestes circumstàncies, li va passar pel cap: perquè la mort s’havia emportat el Robert, una persona amb dona i fills, amb un futur brillant al davant, i no se l’havia endut a ell que era una bala-perduda? 

Havia acompanyat la Júlia i els nens a casa. Eren dos quarts de deu de la nit i no tenia ni gana ni ganes de sopar, ni tampoc s’imaginava arribant a casa sol com un fantasma. El millor que podia fer, doncs, era anar al cine, escollir una pel·lícula alegre i divertida que l’arranqués d’aquell estat i així, després, junt amb el cansament acumulat, poder dormir com un tronc i recuperar forces per l’endemà que, en qualsevol cas, seria ja un altre dia. 

La pel·lícula va acabar a tres quarts de dotze. L’autobús no es va fer esperar, va passar de seguida com si formés part de la programació; i no eren encara les dotze que ja s’havia acomodat a l’última fila de seients anant cap a casa. Al cap de molt poc va sonar un mòbil. Ell l’havia desconnectat en entrar al cine, però veient que era l’únic passatger de l’autobús, només podia ser el seu. S’estranyà, però donada la insistència, va remenar-se les butxaques fins que el trobà. 

No es va sorprendre –en canvi– en veure el nom del Robert a la pantalla del mòbil: devia ser la Júlia que, després de passar-se el dia atenent trucades de condol, s’havia quedat sense bateria i ara trucava des del telèfon que havia estat del Robert. Despenjà i es quedà glaçat en escoltar un missatge de veu del difunt que li deia que, a la vista del seu estat d’ànim –que ja era més d’allà que d’aquí– li enviava un autobús a recollir-lo. Així, de pas, li faria companyia. 

Era l’últim trajecte de la nit. A les cotxeres, el personal de neteja, el va trobar tombat als seients de l’última fila; el forense va dictaminar una parada cardíaca sobtada. No va patir i ja no patirà més.

FOTO

Els clarobscurs de la comunicació sense fils

Els habitants d’un petit poble de ponent, on els hiverns hi sovinteja amb generositat la boira, estaven una mica desconcertats: aquell any no la veien, la boira (alguns busca-raons deien que potser sí que n’hi havia, però potser no la veien –ganes de tocar el voraviu). Era un poble molt petit, hi vivia molt poca gent; pocs, però ben avinguts –n’hi havia que sí i n’hi havia que no tant, com a tot arreu–  gent encantadora, al cap i la fi. Ara, però, tot i la bona maror, la cosa no rutllava prou fina, no es posaven d’acord amb la qüestió de la boira: n’hi havia i no la veien o, directament, no n’hi havia? Shakespeare va fer curt, això sí que era un veritable maldecap: boira sí, boira no; boira sí o no. Rotundament, una boira existencial!

Un dia, l’agutzil va tenir una idea; i mitjançant el pregó corresponent i amb el vistiplau del senyor alcalde, convocà tot el poble a la Plaça Major. Un cop tothom a lloc, els demanà que es posessin a banda i banda de la plaça: els partidaris del SÍ –els del que sí que hi havia boira, però que no la veien– a un costat; i els del NO –els que asseguraven que no la veien perquè, senzillament, no n’hi havia ni un tel– a l’altre costat. Aleshores, l’alcalde, amoïnat, però resolutiu, va proposar de fer-ho a cara o creu –calia sortir d’aquella profunda incertesa com més aviat millor– i donà a escollir a cada una de les parts. Qui ho havia de dir, totes dues es van decantar per la cara, ningú va voler la creu –de cap de les maneres. Però en veient que, si més no, en alguna cosa estaven d’acord, van decidir de tirar endavant i acceptar i acatar el resultat fos quin fos. I, sense més romanços, l’alcalde llançà la moneda enlaire.

(Tot el poble era allí, la plaça era de gom a gom –però folgada, mal comptats n’eren una setantena– i malgrat que l’ambient era festiu, hi havia una certa tensió. Mentre la moneda anava donant tombs amunt, a l’agutzil se li va ocórrer de fer un redoblament de tambor per crear més expectació. Els ‘ais al cor’ eren tants, que omplien l’aire com ho hagués fet la boira. S’ho havien pres a la valenta. La moneda anava voltejant cada cop més amunt i amunt, fins a convertir-se en un diminut punt per a, tot seguit, desaparèixer de la vista humana. Com si s’hagués fos. L’agutzil parà en sec els redoblaments i es creà un silenci tan espès que no hi passava ni un alè.)

Passats uns pocs segons –que van semblar una eternitat– a la fi, el ‘clinc-clinc-clinc’ de la moneda rebotant a terra els tragué de l’encantament –gràcies a Déu que la moneda tornava a la realitat, si no, ves a saber si més d’un no s’hagués ofegat amb tanta respiració continguda– i, com si l’alcalde fos un imant, tota la plaça fou una corredissa per a agrupar-se al seu voltant, pendents de quin seria el desenllaç. I igual que en un espectacle de màgia –on una mà innocent treu alguna cosa d’un barret i la mostra al públic– l’alcalde va agafar la moneda del terra, l’alçà, la mostrà, i tots els rostres s’il·luminaren. Sortosament, havia caigut de ‘cara’: havien guanyat! Tots. Tothom n’havia sortit vencedor. I aprofitant l’avinentesa, s’abraçaren, es felicitaren i, posats a fer, com que era 28 de desembre –d’un any de la picor– es desitjaren un Bon Any i millors Reixos, i cadascú cap a casa seva. Fet i fet, s’havia acabat l’emboirament. Fins a la pròxima boira. 

(Diuen que la tramuntana deixa petjada als qui la pateixen. No se’n diu res dels qui conviuen amb la boira, però déu-n’hi-do de les cabòries.)

FOTO:  Despertar emboirat

Els follets havien treballat tota la nit –amb el fred que feia– perquè quan, al matí, es llevessin els habitants d’aquell petit poble, s’ho trobessin tot ben nevat. Tenien el temps molt just, però encara els n’hi va sobrar per empènyer els núvols més enllà dels turons que envoltaven el poble i deixar el cel blau i lluminós com un dia de primavera. Llàstima que la gent del poble era molt dormilega (no es llevaven mai abans de quarts d’onze), i no s’adonaren de l’inusual i esplèndida jornada fins a quasi migdia. Els va saber molt de greu haver-se perdut tantes hores d’aquell dia blanc, solejat, tan especial, i els més espavilats decidiren anar a parlar amb l’agutzil per veure si es podia fer alguna cosa. Acordaren que tothom retardaria els rellotges fins a les set i es ficarien al llit un altre cop, amb els despertadors posats a dos quarts de vuit –l’hora que surt el sol– confiant que l’esforç col·lectiu servís per recuperar el temps. L’agutzil va fer el pertinent pregó i alhora convinguda tots eren al llit. Els follets, veient la il·lusió de la gent –que, de tanta, sortia per les fumeres de les cases– van decidir arromangar-se i, tot d’una, anaren per feina. Van fer mans i mànigues i van acabar suant la gota negra, però varen aconseguir enretirar el sol fins al lloc on li corresponia ser a dos quarts de vuit del matí. Esgotats, però orgullosos de la feina ben feta, els follets se n’anaren a dormir, no sense abans veure la cara de felicitat de tot el poble quan, desperts de nou, treien el cap per portes i finestres. Quin goig!

FOTO

Naturalesa nevada 

(Fulleda)