“Fragments escollits”: Religions tribals? No, gràcies.

(Aquest apunt ha estat compost abans dels execrables atemptats soferts pels habitants de Barcelona i Cambrils fa uns dies; tanmateix pense que hi ajuda a copsar alguna de les causes d’aquesta absurda violència basada en el fanatisme, atiada per qui sap qui i amb quines fosques intencions. Amb l’estima i el condol més sincers cap als familiars de les víctimes, vull començar –estrafent el títol de l’interessant apunt d’en Xavier Díez (Espai de dissidència), publicat en aquest mateix mitjà el mateix dia del daltabaix– amb una disjuntiva portada a l’extrem, que ens hauria de fer pensar: Educació laica –que fomente l’esperit crític, l’escepticisme, la creativitat– o barbàrie –d’algun tipus.)

Que la crítica religiosa és una qüestió relliscosa i delicada no cal ni dir-ho. M’ho recorden dia sí dia també la mare amb la seua marededéu preferida, que tant la fa servir de “fada-vull-un-desig” com de “ninot-clave-agulles”; la parella amb la seua panacea de “l’energia-universal-que-tot-ho-adoba”, la companya de treball que resa embadalida, plena d’autosuggestió miraclera, o aquell lector creient a ulls clucs –i mai millor dit– en allò sobrenatural que hi ha apuntat en un llibre antic, escrit per fal·libles i interessats humans.

Jo els estime, els respecte i els entenc a tots quatre; a més a més, tenen tot el dret a viure de la millor manera que poden i saben, i a que els estimen com són, en la seua “santa” ingenuïtat. La vida és molt dura i tothom no pot desempallegar-se del llast religiós que se’ns imposa des de ben petits. Per a ells la vida bona no és en aquest món i la cerquen en mitjancers de paradisos sobrenaturals. Aquestes actituds, útils individualment, no és gens clar que també ho siguen socialment.

La religió atorga beneficis emocionals innegables a les ments que hi són addictes i és una solució vital individual ben respectable i comprensible, a més de natural, en ser afavorida per la selecció grupal, per la cohesió social que la seua pràctica permet. Això no vol dir, però, que no hi ha haja un perill evident en el fet que aquestes conductes irracionals, que la religió porta fins al moll de l’os, esdevinguen fanatisme social, amb conseqüències terribles per a la humanitat, com la història s’ha encarregat de demostrar-nos tossudament onsevulga que mirem.

En un tema tan carregat de prejudicis com aquest, on tan fàcil resulta ferir sensibilitats, on la gent convençuda salta a la mínima que posem en dubte les seues creences irracionals, no resulta còmode fer servir la crítica, tan necessària sempre per a aclarir-nos i avançar tots plegats en aquest món. En les qüestions religioses la prudència ens fa trair massa vegades el que realment pensem.

Per això i perquè aquest tema és cabdal per a la vida de les persones i dels pobles, he volgut aprofitar el darrer llibre que he llegit, “El sentido de la existencia humana”, on la ment sàvia del reconegut biòleg Edward O. Wilson fa, entre d’altres, una crítica de la religió molt ben entenimentada, en haver d’enfrontar-se amb la competència de les seues explicacions màgiques o mítiques de l’existència humana, que sortosament reculen cada vegada que la ciència avança en la comprensió del món i de la vida.

Tot seguit us posaré uns fragments escollits i traduïts d’aquesta magnífica obra, que m’he permès de classificar i titular en una sèrie de paràgrafs, per fer-los més llegívols i entenedors:

AVANTATGES:

 “L’espiritualitat teològica […] pretén alçar un pont entre allò real i allò sobrenatural.”

“Tots els creients s’uneixen per a formar una família extensíssima, un conjunt metafòric de germans i germanes, dignes de confiança, sotmesos a una llei suprema. La garantia de la immortalitat és el benefici de l’afiliació. La deïtat està per sobre de qualsevol profeta, gran sacerdot, imam, sant místic, líder espiritual, president, emperador, dictador; està per sobre de tots. Ell és el mascle alfa final i etern, i Ella la femella alfa. En ser sobrenatural i posseir un poder infinit, la deïtat pot obrar miracles que escapen la comprensió humana. En temps prehistòrics –i durant bona part de la història— la gent necessitava que la religió explicàs quasi tots els fenòmens que esdevenien al seu voltant. […] Era obra de Déu. Ell o Ella era la causa, en la cerca de la relació causa-efecte que cal per al bon senderi. […] Amb l’arribada de la ciència hem anat identificant més i més fenòmens naturals com a efectes derivats d’altres fenòmens analitzables, i les justificacions sobrenaturals de causa-efecte han anat reculant. Tanmateix l’atractiu profund i instintiu de la religió (i de les ideologies confessionals) segueix de moda. […] Els serveis que ofereixen a la civilització no tenen preu. Els seus sacerdots brinden solemnitat als ritus de passatge, en el cicle de la vida i la mort. Sacralitzen els dogmes bàsics de la llei moral i civil, consolen els afligits i cuiden dels més pobres. Seguint el seu exemple, els creients s’esforcen a ser virtuosos davant els ulls dels homes i de Déu. Les esglésies que presideixen són centres de la vida comunitària. Quan tota la resta manca, aquests llocs sagrats, on Déu habita immanent a la Terra, esdevenen el darrer refugi on aixoplugar-se de les malvestats i tragèdies de la vida secular. Les esglésies i els seus pastors fan que la tirania, la guerra, la fam i les pitjors catàstrofes naturals siguen més tolerables.”

INCONVENIENTS:

“Les grans religions també són, malauradament, la font d’un sofriment tan incessant com innecessari. Entrebanquen la comprensió de la realitat, necessària per a solucionar la major part dels problemes socials del món real. El seu defecte exquisidament humà és el tribalisme. En la gènesi de la religiositat la força instintiva del tribalisme és molt més important que el desig d’espiritualitat. La gent sent la profunda necessitat d’afiliar-se a un grup, sia religiós o aconfessional. Basant-se en les seues experiències emocionals vitals, els humans saben que la felicitat, i de fet la seua pròpia supervivència, els empenta a  instaurar vincles amb altres persones que compartesquen el mateix parentiu genètic, llenguatge, creences morals, situació geogràfica, finalitat social o codi de vestimenta –si fos possible, tots aquests factors plegats, però almenys dos o tres d’aquests en la majoria dels casos–. És el tribalisme, i no els dogmes morals i el pensament humanitari de la religió pura, el que fa que la gent bona faça coses dolentes.”

MITES I SUBMISSIÓ:

“La fe del creient és l’acceptació d’un mite de la creació específic, i de les descripcions de miracles que l’acompanyen. […] Òbviament, és impossible que dos mites de la creació siguen igual de certs. De fet, tots els mites que milers de religions i sectes que coneguem han inventat són falsos. Un gran nombre de ciutadans culturalitzats s’han adonat que les seus pròpies creences són falses o almenys que són discutibles. […]

La fe és comprensible a nivell biològic com a dispositiu darwinià de supervivència i reproducció augmentada. La crea l’èxit de la tribu, uneix la tribu quan aquesta s’enfronta a altres tribus […] En societats més seculars la fe tendeix a convertir-se en ideologies polítiques de caire religiós. De vegades, ambdues categories de fe es combinen. D’aquí que hom diga: ‘Déu escull els meus principis polítics en lloc dels teus’ i/ o que ‘els meus principis, no els teus, escullen a Déu’. La fe religiosa ofereix enormes avantatges psicològics als seus creients: justifica la seua existència i fa que se senten estimats i protegits, més que els membres d’altres grups tribals. El preu que els imposen els déus i els seus sacerdots –sobretot a les societats més primitives– és una creença i una submissió incondicionals. […] Gran part de la gent del món encara se sotmet a religions organitzades tribals, dirigides per homes que reclamen un poder sobrenatural per a guanyar-se l’obediència i els recursos dels creients.

[…] En la fe cristiana, en la major part de tribus confessionals, a Déu se li obliga [li obliguen els homes que creen el mite] a estar en contra d’una o més de les següents opcions a què tenim dret: l’homosexualitat, l’anticoncepció artificial, les sacerdotesses o l’evolució. […] Els dogmes que s’imposen als creients, no solament són impossibles sinó que són incomprensibles i, doncs, absurds (Kierkegaard).”

MITES I VIOLÈNCIA:

“Els científics innats acostumen a ser prudents a l’hora de parlar sobre religió, fins i tot quan expressen el seu escepticisme. […] Però els alçaments, les guerres i el terrorisme no han minvat, i la força impulsora principal dels assassinats en massa que impliquen aquests esdeveniments és el tribalisme, i la lògica central per al tribalisme letal és la religió sectària; concretament el conflicte entre aquells que creuen en mites diferents. […] La vertadera causa de l’odi i la violència és l’enfrontament entre fes, una expressió externa del vell instint del tribalisme. […] Enlloc la gent tolera agressions contra la seua persona, la seua família, el seu país –o el seu mite de la creació.

L’ABSÈNCIA DE DÉU:

“La Paradoxa Absoluta esquinça tots aquells que, siga quina siga la seua religió, vulguen trobar un equilibri honest entre el cos i l’ànima. És la incapacitat de concebre una divinitat omniscient que va crear cent mil milions de galàxies, les emocions pseudohumanes de la qual inclouen sentiments de plaer, amor, generositat i desig de venjança, i no mostra pas cap tipus de preocupació per les calamitats que pateixen els terrícoles sota els seus ulls, un fet tan consistent com sorprenent. Dir que ‘Déu està posant a prova la nostra fe’ o que ‘els camins del Senyor són incognoscibles’ no sembla ser-hi prou.”

L’OPI DEL POBLE:

“Un gran nombre de ciutadans culturalitzats […] són conscients de la dita següent, atribuïda a Sèneca: ‘La gent corrent veu la religió com quelcom vertader, els savis com a quelcom fals i els governants com a quelcom convenient’.

La major part dels nostres líders religiosos, polítics i empresarials creuen en explicacions sobrenaturals de l’existència humana. Per bé que en privat les posen en dubte, poc els interessa oposar-se […] a allò que els atorga poder i privilegis.”

LA LLIBERTAT DE PENSAMENT I D’EXPRESSIÓ NO SÓN PAS INTOLERÀNCIA RELIGIOSA:

“Reprovar les doctrines fonamentals de fes concretes sempre s’ha vist com a quelcom blasfem; si bé no fóra especialment absurd –al món millor informat d’avui dia– invertir aquesta tendència i titllar de blasfem qualsevol líder religiós o polític que assegure parlar amb Déu o en el seu nom. La finalitat fóra situar la dignitat personal del creient per sobre de la de la creença que exigeix la seua obediència incondicional. És possible que a llarg termini siga possible organitzar seminaris sobre el Jesús històric en esglésies evangèliques, i fins i tot publicar imatges de Mahoma sense córrer perill de mort. Això fóra una vertadera oda a la llibertat. Podríem fer el mateix amb les ideologies polítiques dogmàtiques. […] La força dels fanàtics i dels dictadors amainaria si es comprovassen les seues creences de base i se’ls demanàs que justifificassen les seues posicions i suposicions.”

LA NEGACIÓ IRRACIONAL DE L’EVOLUCIÓ DE LES ESPÈCIES

“Entre tots aquests pseudoparàsits culturals hi ha un que és especialment virulent: la negació de l’evolució orgànica per part de la religió. [Els creacionistes] consideren que seguir sent ignorants és una virtut. […] De petit acudia a una església evangèlica a Florida. M’ensenyaven que els agents profans de Satanàs són diabòlicament llestos i perseverants, però que tots són uns mentiders, siguen homes o dones. Escoltàs el que escoltàs, devia tapar-me les orelles i confiar profundament en la fe vertadera.

Si en una democràcia tots tenim el dret a dir el que pensem, per què considere que opinions com el creacionisme són un virulent pseudoparàsit cultural? Perquè representen el triomf de la fe religiosa cega per sobre de fets cuidadosament contrastats. No és pas una visió de la realitat basada en l’evidència i el criteri lògic. És, més aviat, part del cost d’admissió a una tribu religiosa. La fe és la prova del sotmetiment d’una persona a un Déu particular, i de fet, no a la deïtat directament, sinó a altres humans que asseguren ser els seus representants.”

“Avui dia no és difícil que les persones canvien de religió, es casen amb gent d’altres religions, o fins i tot les abandonen completament sense per això perdre els valors morals ni tampoc la capacitat de sorprendre’s –que és igual d’important.”

UN CONSELL FINAL

La millor forma de viure en aquest món real és alliberant-nos tant dels dimonis com dels déus tribals.”

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *