GRÀCIES PER L'ATENCIÓ

Ahir van actuar els occitans de Nadau a Barcelona. Els guia la defensa de la terra explotada i el manteniment de la flama de la llengua. Són la veu dels oprimits. I se m’ha acudit de començar a comptar oprimits: els occitans, els catalans, els… I els treballadors i les treballadores, que carreguen el mort d’una crisi desencadenada pel gran capital. I les persones homosexuals, perseguides en molts llocs i mal mirades arreu. I, és clar, les dones: mig món.

N’hi ha més: cecs, sords, coixos, malalts mentals i tots aquells que la societat amb prou feines accepta. Immigrants i joves. I les velles i els vells, que n’hi ha tants de reclosos en aquestes presons suaus anomenades residències, perquè ha arribat un punt que no sabem què fer-ne, com a societat, de la gent gran… I tornem-hi, que és 8 de març, també les dones: mig món. Disculpeu-me, de segur que me’n descuido uns quants.

En queden ben pocs, de lliures. Ningú, de fet. Qui oprimeix per aquí és oprimit per allà. El gran banquer també serà vell oblidat de residència. El pobre cambrer immigrant et dirà que, a ell, li parlis en espanyol. Ja ho sé, ja ho sé, que hi ha opressions i opressions. No sóc cap beneit. Vull dir només que, per començar, hauríem de ser conscients de les opressions que pateixen els altres, no solament de la nostra (o les nostres). De la que pateixen les dones: mig món.

Ho diu la lletra de la cançó de Nadau: “Lhèu [potser] veiram pas jamei la fin. La libertat qu’ei lo camin.”