T’acostumes a escoltar el dígit 155 de la Carta Magna que cada dia que passa confirma que va ser feta a mida. T’acostumes a escoltar dia a dia l’augment de persones circumstàncies i llocs que el pateixen, si més no, en llibertat. T’acostumes a la vergonya de sentir a dir que homes de pau estan
Si es vol evitar que aparegui en l’encapçalament de l’apunt al bloc anunciat en la tira del CANAL BLOCS del diari, la barrija-barreja: &#O39; de després de l’apòstrof, si aquest l’esborreu i el substituïu per qualsevol dels signes d’accentuació pitjant després la barra espaiadora perquè aparegui solt és, si més no, un remei per llegir el
Catalina, no voldria ofendre’t i per tant, com a dona, m’empassaré la vergonya aliena d’escoltar la frase d’una altra dona, tu, dirigida al senyor Picornell, d’Esquerra Republicana de Catalunya, quan li dius al Senat “les Illes són meves, no seves, meves! De Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera, no de Catalunya. (vídeo) Catalina, no voldria ofendre’t
Pregunta per aquells manxecs dels 70 asseguts al baix mur d’uns jardins qui sap si ombrívols i d’escassos espaiats bancs, que cada dia s’ajuntaven per passar estones de convivència. -Quants passats que mai van ser futur, viurien ocupant la vostra ment?
La gent sobiranista o independentista que negocien a Bèlgica, Brussel·les, Catalunya, Madrid i vés a saber per a on més, se m’acut que sovint estan en el context de l’expressió “trobar-se entre Escil·la i Caribdis” que és d’origen homèric, i designa una situació en què cal escollir el menor de dos mals. (Wikipedia), i seguint
El cercle viciós: “No troba feina perquè no sap anglès i no en pot aprendre perquè no té diners, és un peix que es mossega la cua.” Que la llengua pròpia pugui exercir-la sense gaires traves, a aquella persona, en alguna consulta mèdica no li era possible i no podia fer-ho, perquè algunes de les
A Catalunya, farta de destriar palla, tal vegada com mai en la història l’independentisme ha omplert de gra sòlid i productiu, bona part del seu territori i com que això és un fet inadmissible i per tant intolerable dins del feixista borbònic estat espanyol, ara estem que pel sol fet democràtic de poder exercir la
A un jovençà mallorquí,/ expert en món informàtic,/ que ven fruita i canta així/ com un romàntic llunàtic,/ en Josep Miquel Valtonyc,/ ahir li van escatir/ en un Suprem histriònic/ si un parell o tres d’anys/ l’han de deixar mig afònic./ Així el malmet i escup/ la justícia espanyola/ perquè ha penjat a youtube/ rimes
Si donem una ullada a qualsevol pàgina de la xarxa que faciliti informació sobre la dècada política i econòmica dels 70 a Espanya, podem veure que a les tertúlies del carrer d’arreu el territori, per poc que tinguessin informació, a cap dels tertulians no els faltarien qüestions de què parlar. Tal vegada però, per poc
Els petits gestos fan un gran pas, que deia el Capità Enciam i, sense anar més lluny ahir la família dels borbons al complert, aconseguí de fer combregar amb rodes de molí a tota la ciutadania republicana de l’Estat, mitjançant l’arcaic cerimonial d’imposar el collar del Toisó d’Or a una reial criatura de 13 anys.
Benvolgut Sr. Mariano Rajoy, tal vegada mai sabrem reconèixer que, gràcies a tu, deixeble d’aquell altre no sé si insigne o indigne polític, Manuel Fraga Iribarne, que durant la seva etapa dins del ministeri d’informació i turisme, es vantava de què Espanya era diferent, ara tu, finalment, has deixat al descobert aquells pecats que, de
Observava l’entrada del creuer al port de la ciutat tot pensant tal com anuncien els impulsors d’aquest tipus d’activitat turística que l’estança de la nau espargiria euros a dojo omplint calaixos de botiguers i restauradors o, atrapant dins l’estri ratera de targetes Visa, el fet d’acumular-los xifrats al compte bancari. Però, sempre el maleït però,
Féu patxoca i no sé si us van pelar per suportar millor la calor o per controlar puces i paparres Si va ser per la qüestió climàtica, quan us afarteu d’acumular vitamina D, ben a prop teniu l’ombra i si la causa es parasitaria, com que no han xollat un pèl del cap, si algun
El món és un lloc per néixer, viure, morir… En cada estació de l’any s’assoleixen de dies d’esbarjo facilitadors del retrobament dinàstic familiar. Si les deïtats fan costat a la persona, el món és un lloc per a poc a poc envellir dignament fins a morir acompanyada de mirades i rialles infantils.
El costum de deixar llençades al costat de contenidors de fems andròmines que hem avorrit d’utilitzar o, de fanfarronejar que les tenim per demostrar (a qui segurament ja coneix de què patim), que som conscients de la importància de practicar uns bons hàbits per una bona salut física, ens fa pensar que si bé aquesta