Duguis o no duguis barret de palla, amb mínims coneixements artístics és fàcil de reconèixer l’estil minimalista en l’agricultura.
Qui, visitant llocs emblemàtics de l’orografia territorial en cos i ànima seductors, no ha notat la sensació de ridícul personal per la submisa dependència urbana assumida, en les millors i pitjors circumstàncies, de bon grat.
Mitjançant el segle XX, eixamplant l’urbanisme del petit poble de pescadors sorgiren modestes i assenyades familiars estances d’esbarjo i les que encara conserven l’estructuració primerenca, restaurades en lloc de reformades, tàcitament fan saber què, el que veiem és de debò l’aparença del que no veiem.
Tu que en vida saps que ets de dos colors hauries de saber que, un cop sacrificat, hi ha una part del llom del teu cos anomenada “llom de dos colors” que, en ser melosa gustosa i tendre de mossegar, és força buscada per les vitrines de les carnisseries.
Ja és un gran què que estiguin junts estimant-se o aguantant-se tot anant cap al cap a veure el què del resultat de l’analítica, aquell que, encara distant del què, que irremeiablement arribarà.
…i, així, mútuament, l’ullastre i la paret seca sobreviuen cicatritzant-se…, enderrocant-se…, tal com la regeneració dins del món animal.
Era la tardorenca silenciosa frescor d’albada mediterrània exercint de jaspiat almanac indicador de la primavera d’hivern.
Si sabessis el que la majoria de les persones encara pensen de tu qualificant-te de carallot, et faries creus del grau de cretinisme que encara tenen escampat pel cervell.
Era aquell temps de, nascuda dona i camperola, sofrir el doble estigma d’haver d’agranar l’interior i exterior de la casa i els voltants i terreny de l’era.
Segurament, com que fotografiar pel cantó més adient o atractiu l’esforç de manipular l’àncora, el xicot va sortir de cul que, tanmateix, també era joliu.
De tota la vida l’àvia sabia que, per assimilar els mals majors, fer punt de ganxet li feia veure clar els petits detalls.
Si pels terrestres, allà a la ratlleta de la mar, a l’horitzó, vol dir que poden trobar-se entrebancs de mal pair, per a tu, contemplant les aigües blaves del port de Maó per un forat de la barana de marès, ja et serveix per fer-te càrrec del mateix cangueli.
Arqueòlegs, tal vegada més, però sí no, gràcies a ells, amb els jaciments arcaics sovint s’estableix la mena de diàleg mut imaginari amb com eren les persones i l’entorn social d’aquella civilització ancestral.
És aquell permanent acte reflex dins l’albufera puntualment alterat per l’ocasional i calmós trànsit natatori de les aus que l’habiten.
Diuen que cada dia del primer al darrer raig de sol, a qualsevol lloc dels llevants i ponents del món, és l’angoixa sense límits la que supera la noció d’infinita felicitat.