FINESTRA FOTOGRÀFICA

25 de juny de 2021

La consigna era prou clara: havia de presentar-se al lloc estipulat i exactament a l’hora convinguda. Ni massa aviat (màxim cinc minuts), però sobretot no més tard. Tot el matí que l’home havia estat delirós; volia ja d’una vegada haver acabat amb aquell segon tràmit, tot i ser conscient que no hi havia tampoc la certesa que hagués de ser precisament l’últim. Potser al cap d’uns mesos, o d’un any a tot estirar, caldria repetir el mateix procediment, tal vegada com un ritual: Esperar el missatge al mòbil, concertar cita i finalment rebre la confirmació personalitzada; en tot aquell procés, fins i tot li havia semblat ser tractat amb cortesia per les notificacions anònimes.

Ara, justament, havia arribat el moment esperat. Un cop haver entrat dins del gran local habilitat, va copsar que era ple de gom a gom, però la immensitat de l’edifici reduïa la gent a formigues. I en veure cartells d’indicació disseminats per tot arreu, la seva primera impressió va ser que l’ordre, el control i l’organització eren els màxims exponents de la campanya. Tot seguit, obeint l’aspre guarda de seguretat que s’encarregava de donar als participants l’estranya benvinguda, va col·locar-se a la filera.

—Prepari el document de cita i el d’identitat —li havia escotat dir, encara que ell ja els duia a la mà de molt abans d’accedir al recinte—. Nivell 5, i esperi que l’avisin.

No va d’haver d’esperar gaire més d’un minut, abans que fos el seu torn. Tot i el petit lapsus de temps, va poder donar un cop d’ull a l’entorn i certificar la seva percepció inicial d’ordre i disciplina generals: Mirava amunt i cap avall, i veia altres nivells d’aquell espai diàfan connectats per rampes a manera de pàrquing (nivell 6, 7…, nivell 4, 3…), alhora com gent de tota mena assumia sense cap objecció aparent el rol que li tocava. Persones caminant cap al número de porta que els anaven indicant, i d’altres sortint-ne, com a robots en formació; i encara en va observar unes altres (moltes, de fet), assegudes en cadires plegables i —mòbil en mà, la majoria— a l’espera de qui sap què.  A aquests últims individus, malgrat tot, una mitja expressió feliç els vessava per damunt de la seva mascareta. Resultaven tots ells (marxadors i sedentaris) éssers programats —com també ho era ell mateix, dins del grup dels palplantats; un d’entre tants, només faltaria—, que maldaven de feia mesos per aconseguir aquella mica de líquid, aquelles poques dècimes de mil·lilitre de seguretat que les autoritats els havien promès, amb les quals tindrien garantida la normalitat tan desitjada.

Una altra veu, aquesta de to més amable, va fer-lo aterrar dels seus pensaments i observacions cap al moment (i cap al nivell) on es trobava:

—Si us plau, passi a la cabina 23.

Ara ja sí, era l’hora “H” del dia “D”. Va entrar dins del cubicle blanc dient bona tarda i algú va demanar-li les credencials; sense ser del tot conscient que ensenyava els documents i que, gairebé alhora, el convidaven a alçar-se la màniga de la camisa, va notar en qüestió de segons la temuda fiblada, i tot seguit, una recomanació de qui n’havia estat la dona responsable:

—Ara esperis aquí a fora, assegut un quart d’hora; i si després no es troba malament, ja podrà marxar.

Tants de dies preparant-se per aquell moment, tant d’intentar visualitzar-lo, i ara tot havia estat com un sospir. Una mena d’estranya decepció l’havia envaït mentre sortia d’aquell palau firal reconvertit en dispensari, però alhora li resultaven molt més grans els sentiments de joia i d’alleugeriment, perquè per fi podria dir que havia estat vacunat!

© Francesc Cabiró.