31 d’octubre de 2020
Revisitar Caldes és sempre una acció gratificant. És tornar a trobar-se amb aquells records d’infantesa, les excursions escolars, la font del lleó, l’olor de carquinyolis acabats de torrar. És admirar les termes de l’època romana, descobrir en racons amagats safareigs i brolladors. Gaudir de l’aigua calenta. Aquesta vegada no hi havia l’habitual garbuix de terrasses i botigues, ni tampoc el mercat d’antiquari, on es poden normalment remenar els atraients discs de vinil i altres objectes oblidats. La vila era quasi adormida, però el recorregut pels carrers empedrats, en una tardor primaveral, va resultar igualment agradable, tot observant el conreu dels horts de la riera, la gran bassa circular, el vell pont romànic, les façanes del balneari, els jardins noucentistes i la visió de les muntanyes de Gallifa. Escoltant de tant en tant el toc del campanar de Santa Maria, que semblava voler reivindicar l’absent normalitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!