FINESTRA FOTOGRÀFICA

11 de maig de 2023

Tardor de 2008; finals d’octubre. Arribo a Dragatuš en cotxe de lloguer —havent-lo agafat a mig matí a Venècia, on m’ha deixat el vol d’anada—. Encara no és de nit, però ja no falta gaire. Surto a l’exterior. Fa fred. El poble són pràcticament quatre cases, o, almenys a primer cop d’ull, és el que aparenta. No serà difícil, doncs, trobar l’hostal. Les olors de bruc humit i de fum de xemeneia es barregen amb la d’un caldo acabat de preparar. Això em desperta la gana. Fa molta estona que m’he aturat pel camí per menjar un entrepà. Tant de bo l’hostal i la cuina d’on surt l’aroma pertanyin a la mateixa casa.

Trec la bossa del maleter, també la cartera amb els papers de la feina. Tot i que aquí no sembla perillós, mai no m’ha agradat deixar-la tota la nit al cotxe. Començo a caminar amb el plànol-guia a la mà, malgrat que la llum és minsa. El terra és tou i humit i constantment es trepitja fullaraca. Vaig mirant arreu, les construccions són més aviat senzilles, però d’aparença ferma. No hi ha ningú per preguntar, però d’eslovè no en sé gens ni mica i el poc d’anglès potser aquí tampoc no me l’entendrien. Veig un petit rètol en una de les façanes: “Prenočišče”, indica; ha de ser aquí. No és el lloc del potatge que ja em veia assaborint, però segur que tindran quelcom calent; i als pobles sempre es menja bé.

Un cop deixi les coses a l’habitació, dutxat i sopat, podria sortir a donar un volt per estirar les cames i explorar l’entorn. Però la fresca es farà notar molt més i tot estarà fosc. Ho deixo per a demà; de bon matí tindré una estona lliure abans d’anar cap a la fàbrica, que no queda gaire lluny. No m’hi esperen fins a les deu.