FINESTRA FOTOGRÀFICA

Benvinguts al bloc personal d'en Francesc Cabiró (un espai actiu des de 2007). El destí natural d'una fotografia és ser mostrada, i ajudar a expressar una idea o transmetre algun missatge.

20 de setembre de 2023
0 comentaris

Barcelona (59) – La pluja, sempre inspiradora

20 de setembre de 2023

La pluja d’avui com la d’abans… La mateixa pluja que —tot fent jo, de petit, camí cap a l’escola— provocava aquells grans bassals que calia esquivar (o no, si duies botes d’aigua). La que inundava el camp de futbol dels Salesians i ens obligava a passar les estones de pati sota els porxos. També la pluja fina que, anys més tard, un adolescent contemplava mentre deambulava sol i rumiós pels carrers també solitaris d’un diumenge a la tarda. Aquella que anegava carreteres, que feia que el parabrisa del cotxe d’un jove conductor novell no donés l’abast. L’aigua que havia caigut la matinada del dia que ens casàvem… La que es convertia fàcilment en flocs de neu durant les excursions per la muntanya i que la meva filla de dos anys pretenia menjar-se. La pluja que regava de franc les plantes balcó del pis de la riera. La que sovint impedia accedir a l’aparcament de prop de casa o la que havia acompanyat l’últim adeu d’algun parent o amic. Aquella que un dia ens va fer marxar a correcuita de la platja; o que, portada per un temporal de mar, havia destrossat palmeres i antigament barques; i també la que es feia pregar, de tants de dies sense caure. La que, tot d’una es torna calamarsada i que t’agafa d’improvís sense paraigües. La pluja de fang de l’estiu, la traïdora quan se surt del metro en un dia de treball, aquella no pronosticada; la que, de tan gelada, es fa difícil suportar-la. La pluja de la qual ara miro d’amagar-me per por d’agafar un refredat o, senzillament, perquè no es mulli el vidre de les ulleres…

Malgrat les èpoques i circumstàncies, sempre, sempre, però, es tracta de la mateixa aigua; com la d’aquesta passada nit (pluja abundosa), quan en tornar jo al llit després d’haver-me aixecat cap a les tres —com sempre em passa—, la sentia espetegar sobre els carrers eixuts per la sequera. I, mentre intentava trobar la millor posició per tornar a agafar el son, era la seva remor qui em donava la idea d’escriure aquest apunt; una inspiració la qual feia dies que no se’m presentava.

Imatge: plaça de Les Glòries (abril, 2013)


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.