FINESTRA FOTOGRÀFICA

28 de juny 2023

Una reunió amb alguns companys de l’Associació BDN Escriu ens aplega al monestir a una hora tardana. Com a preàmbul i aprofitant l’avinentesa, un guia d’excepció ens fa un recorregut per les estances, i així veiem l’antic refectori que ara és capella, la cuina, la murtra que dona nom al lloc i els capitells del claustre, l’antiga església, els ànecs de la bassa… A través de l’ample finestral de la sala on ens reunim, tota la vall de Betlem omple la mirada.

En sortir de la trobada, m’espera la meva dona per fer el camí de tornada a peu, juntament amb el gos, a qui li encanta córrer per aquest paratge del parc natural de la Marina. Hi hem pujat abans, a mitja tarda, quan la calor encara era ben viva. Ara, en canvi, la temperatura és agradable, tot i que l’aire es nota encara dens. Anem enfilant el primer tram —el camí que enllaça amb Santa Coloma—, fins a la creu de terme, per agafar després el que condueix a Badalona. Però abans, resulta inevitable girar el cap, i fer-ho repetides vegades, per admirar la silueta del monestir, de la seva torre de guaita, del campanar. Uns pocs llums a la façana destaquen entre fullam i algunes branques pelades. La construcció ens apareix majestuosa, molt més encara, potser, que a plena llum del dia. I, a la banda oposada, un cel encès de roig ens repta a dividir la nostra atenció.

Continuem la marxa pel bell mig de la vall. El camí continua tan polsós com a l’anada; la humitat de la nit segurament l’estovarà una mica. En qüestió d’una mitja hora, passem pel davant de les ruïnes de Ca l’Alemany, masia de fa molt temps abandonada. Malgrat que ja queda una mica lluny, des d’aquí es pot distingir el llum circular del rellotge del monestir i sentir-hi tocar, a so de carilló, els quarts i les hores, barrejades amb el cant d’algun ocell. Però el so que impera ara mateix és el de les cigales, que fa estona que interpreten la seva música insistent i hipnòtica.

Quan els nostres ulls comencen a acostumar-se a la semiobscuritat del bosc, ens acorrala lentament la claror de la ciutat i la remor de l’autopista que passa per Montigalà; la travessem per sota per arribar ja fins al cotxe, que ens espera. Abans de pujar-hi, més aigua per al gos i quatre estiraments per a les nostres cames. Abandonem definitivament l’espai del parc natural i el deixem en la quietud de la seva letargia nocturna.