FINESTRA FOTOGRÀFICA

17 de gener de 2023

Els dies esventats de gener s’envolten d’un cert misticisme que convida a un pelegrinatge recurrent: la creu de Montigalà. L’enclavament elevat de la ciutat de Badalona, on pot arribar-se des de diversos camins. El més fàcil —i, per a mi, el més bonic— és el que arrenca de la riera de Canyet, tot agafant la pista que condueix al monestir de Sant Jeroni. A pocs metres de l’encreuament es pot trencar per un corriol de no gaire pendent, des del qual anirem a petar directament al tram final de la pujada.

De bon començament —i durant tot el trajecte— ens acompanya el so de la campana de l’església de Canyet, que toca puntualment els quarts i les hores, i no podem sinó dirigir la vista contínuament arreu per admirar la panoràmica de la vall de Betlem i entretenir-nos a identificar els punts més emblemàtics: les restes de Ca l’Alemany (masia espoliada), Sant Jeroni de la Murtra, els turons amb les ermites de Sant Onofre i Sant Climent, el Puig Castellar (poblat ibèric)…

Un cop a la creu, el paisatge de l’altra banda de la vall es transforma en el blau marí de la línia costanera, que abasta des del Maresme fins a Montjuïc, amb tota la massa urbana sota els nostres peus. La remor que puja aleshores de l’autopista no és capaç, però, de disminuir la sensació de plenitud, de moment únic, mentre observem com els núvols passen a correcuita i deixen retallada contra el cel la gran silueta de formigó: una creu que fa vuitanta-tres anys que és a lloc, o cent set anys si comptem la primera versió d’aquesta, la creu de pedra de 1916 que havien enderrocat a l’inici de la guerra civil.