FINESTRA FOTOGRÀFICA

29 de desembre de 2022

La casa de la cantonada, encara que no ho sembli del tot, és una església. Un temple cristià envoltat de blocs de pisos: la parròquia de Sant Jaume, situada a l’avinguda del Marquès de Mont-roig —un carrer que fa cinquanta anys era tan sols una via d’asfalt que travessava terrenys envaïts per males herbes. L’església queda a tocar de l’ara flamant passeig del Gorg, però també del decadent carrer Tortosa —abans ple de boniques moreres, i de vida—, tot veient com cada deu o quinze minuts li passa enfront el tramvia de la línia que enllaça amb Barcelona.

Juntament amb pares, avis i germans, jo hi vivia a cinc minuts, de la parròquia. Era visita obligada dels diumenges a la tarda, quan al matí ens havíem hagut de saltar la missa dels Salesians, la del col·legi. Era, sí, aleshores, com una obligació moral inculcada a les nostres ments d’infants i de quasi adolescents. Tot i saber ja de memòria allò que, durant la celebració, diria el capellà —fins i tot a l’homilia— naixia de dins nostre una força superior, com una culpa, que ens empenyia a anar-hi; i a ajudar molts cops, la meva germana i jo, al ritu de l’Eucaristia.

Quan passo pel davant, m’assalta una sensació estranya: una barreja de rebuig i de respecte. Un dia vaig entrar-hi, per curiositat. El mateix altar, les mateixes parets folrades de fusta lacada. Va semblar-me que allà a dins el passat es mantenia intacte. Però la persona que ara hi posava els peus era, evidentment, ja tota una altra.