Jordi Hereu, la gran mentida.
El socialisme “pijo” de Barcelona està agonitzant. Ells no ho saben, no s’adonen que el seu discurs ja no se’l creu ningú més que ells. Han viscut durant molts anys en el núvol de la inversió en un urbanisme clientelar inacceptable. Es pengen medalles per haver invertit quantitats ingents en obra pública en aquells barris on la gent els vota. Han comprat el vot de la gent amb fanals, voreres, bancs, places dures… però més enllà d’això quin projecte social té la ciutat? Urbanisme, urbanisme i urbanisme. Tot allò que permeti tallar la cinta, fer-se la foto, rodejar-se d’arquitectes de prestigi, impulsar obres faraòniques en temps de crisi…
Un projecte erràtic, de globus sonda… qui recorda la proposta ridícula de celebrar uns jocs olímpics d’hivern? Es pot vendre la imatge de mediterraneïtat i a la vegada voler ser la capital mundial dels esports d’hivern? què se n’ha fet del fòrum de les cultures? uns equipaments caríssims, infrautilitzats…
No ens el mereixem. No mereixem un govern ni un alcalde com aquest. Un govern que s’ha quedat sol amb el cas Vilaró i que després s’ha fet enrera per evitar la trencadissa i el ridícul. Un govern que no cedeix espais municipals a les iniciatives populars, que es gira d’esquena al treball democràtic dels seus ciutadans. Un alcalde que no va anar a la manifestació del 10 de juliol de 2010 perquè li semblava excessiu el crit de “Som una nació, nosaltres decidim”. Una manifestació històrica que recollia el clam de tot un poble, a la “seva” ciutat. I no hi va anar perquè no hi creu en aquest missatge. La vessant identitària i sentimental no té cabuda en el seu discurs de tecnòcrata. La gestió per davant de tot. L’arrogància, la superioritat del seu missatge, el to de veu que no sap dominar perquè no té més registres… Tot això no ens ho mereixem.
S’apropen les eleccions. Anem escalfant els motors.