Duran i Lleida, només els espanyols se l’estimen
He començat aquest article tres vegades. El circ de Duran i Lleida no para. Ell ha d’estar a dalt del canelobre imantant l’atenció dels mitjans i de tot el personal. Des del globus sonda llançat per el Periódico s’han succeït els desmentiments per finalment afirmar el contrari del que inicialment ell mateix havia insinuat diumenge. Duran es negava a sí mateix. Alguns tertulians aplaudeixen la jugada com una tàctica mestra, a mi em fa basques.
Aquest circ és un dels signes més significatius de la degradació on s’ha enfonsat la politiqueria nauseabunda del règim de la transició espanyola. Duran i Lleida ha tensat la corda tàctica fins a extrems poc imaginables només per a inflar més el seu ego. Un pur atac d’egolatria. Ara bé, em sembla que la jugada no ha estat tan intel.ligent com podia semblar. Perquè la conclusió ha estat diàfana: només els espanyols se l’estimen. Són els únics que el trobarien a faltar. I amb quines mostres de dolor no ho han manifestat!
Convé posar atenció en aquesta reacció espanyola perquè resulta d’allò més eloqüent. Manifesta clarament el concepte de diàleg que té la classe política espanyola. Com he dit, tant el PSOE com el PP – el PPSOE! – han mostrat el seu disgust per la possible marxa de Duran. Sense dissimilar la contrarietat i la irritació. El president del Congrés, Jesús Posada, creu que la marxa del líder d’UDC, Josep Antoni Duran, com a portaveu parlamentari de CiU seria “un cop fatal”, un fet “greu”. Exactament així: “Mal camí. Crec que Artur Mas hauria de reflexionar seriosament cap a on estem anant perquè un home com Duran no pugui ser portaveu de CiU, jo ho veig un tema greu” (ElPuntAvui ) I pel que fa al PSOE, Òscar López, secretari d’organització, va comentar dilluns passat que Josep Antoni Duran i Lleida és un interlocutor que “fomenta el diàleg”. “El PSOE té una posició i aquesta posició passa pel diàleg, i hi ha persones que han fomentat aquest diàleg i que el fomenten ( entrevista a Los Desayunos de TVE).
Sorprèn que el diàleg amb Espanya passi per una persona. Ningú més pot dialogar amb Espanya? És clar que sí, moltes. Però Duran ha fet el diàleg que ha interessat a Espanya. Tant bé, que no veuen altra persona capaç de reemplaçar-lo. Fins a tal punt que Duran encarna el diàleg, l’únic possible segons ells, i qualsevol altre intercanvi dialogant deixa de ser diàleg. Només cal observar els resultats d’aquest diàleg, el que n’hem obtingut, per entendre la reacció espanyola. El diàleg que ha portat Duran mai ha sotragat cap iniciativa del partit del govern espanyol ni que aquesta atemptés contra Catalunya. Salvar l’estabilitat del govern de torn era prioritari. Un diàleg que ha resultat nefast per als nostres interessos, els que Duran i CiU devien garantir abans que cap altre. Amb el seu suport s’han aprovat lleis que després el mateix govern nostre ha hagut de recórrer-ne l’aplicació davant del Constitucional. O simplement que han desencadenat aquí un devessall de lamentacions que contrastaven amb l’alegria amb què s’havien aprovat allà, com la llei de dependència o la del finançament de les comunitats autònomes. Inaudit! A cada llei proposada pel govern espanyol, Duran hi “negociava” petits retocs innocus i la llei rebia el seu suport. El diàleg de Duran ha portat a aprovar any rere any els pressupostos generals de l’Estat que han permès mantenir un dèficit fiscal del 8,5% del nostre PIB de forma constant.
És evident que els espanyols no volen perdre Duran.
El punt d’irritació de Jesús Posada i la contundència amb què s’h¡ ha expressat Òscar López palesen que amb qualsevol altre interlocutor veuen perillar els seus interessos. Amb qualsevol altre interlocutor, simplement, no veuen possible que hi pugui haver diàleg, el seu diàleg, el que garanteixi la nostra submissió. Per a ells, sense Duran no hi ha diàleg possible. Està clar quin concepte de diàleg tenen els espanyols que l’identifiquen amb una persona. Si no es fa el diàleg que els garanteix el seu domini, simplement no hi ha diàleg.
Rajoy diu que “està obert al diàleg” amb Mas, però aquest diàleg no es produeix. És que per a ells l’intercanvi d’opinions i la recerca d’acords no és diàleg , només allò que els oferia Duran, la dòcil submissió.