Gàlim

Com per exemple la d’aquest mateix, que últimament està més avorrit que una serp en un forat.

De motius n’hi deu haver molts, cadascun dels escrivents deu tenir el seu. O els seus. A banda de les ‘agressions’ externes que han patit aquests invents d’autopublicació des d’altres plataformes més salvatges (des del meu punt de vista que defensaré encara que em maten). En parlem? (dels blocs, no de matar-me).

Doncs eixa és la idea inicial que va fer nàixer la trobada de blocaires del mes que ve. Blocaires de VilaWeb (i subscriptors i veïns de can VilaWeb) en aplegarem dissabte 10 de desembre a Otos per a comentar com ha anat l’evolució dels blocs, com se n’han abandonat, com es mantenen els vius, com comboiar els qui vindran amb ganes d’obrir-ne… Xarrarem de tot això, i del que es presente. I farem un bon dinar i mirarem com cau la vesprada directament veient l’ombra que canvia l’hora en els rellotges de sol del poble. I per als qui es queden una segona nit… sorpresa!

A tot açò, la vespra ja hi haurà hagut bona cosa d’ambient, amb la conferència de Vicent Partal (‘Brèxit, Trump… què més ha de passar perquè ens preguntem cap on van el món i el periodisme?’) a l’Ajuntament d’Otos, el sopar de repica’m el colze a Ca les Senyoretes, i l’actuació impagable de Miquel Gil i Pep Botifarra a un pam dels nassos (ja sé que heu pensat que posaria ‘a un pam de la independència’) però d’això no m’encarregue jo.

Total: que repetir-ho serà impossible. No vindre serà no poder-ho viure.

La cosa va començar a Otos fa 10 anys amb aquesta filigrana d’artistes. Una cosa que va trobar el nom més tard i que ara, coses de la vida, tornarà a ajuntar-los de la mà de VilaWeb el 9 de desembre.
Serà en la trobada de blocaires i subscriptors del diari, però amb sopar i actuació després de la conferència de Vicent Partal oberts a tot lo món. Com el primer dia, a Ca les Senyoretes. Conjunció d’estrelles que faríeu mal de perdre-vos.

 (La qualitat del vídeo li dóna més valor històric)

És més que considerable el cartapell que es va armar amb el famós café amb llet del Quimi Portet en un vaixell de Baleària. El rebombori que mogué la queixa del cantant va alçar una polseguera tan gran que, paradoxalment, més que complicar la identificació del problema ha acabat per fer-lo visible.

Entre la caterva d’articles d’opinió en premsa i de comentaris sobre el pleit que es desplacen per les xarxes socials, n’he trobats no pocs que posen de relleu, en defensa de la reclamació del músic, que el català és una llengua oficial al nostre país, i que el viatge del greuge lingüístic es feia entre territoris on tenen l’oficialitat plenament reconeguda. Desconec si els nostres estatuts ens donen alguna jurisdicció marítima o això només està en mans d’ells’, però per al cas té igual. Perquè si alguna cosa s’ha evidenciat és que el caràcter d’oficial del català és una conquesta històrica, per important, però també per antiquada. El català ha de ser, indiscutiblement, oficial. Però si no és necessari, estem nets.

Ho acabem de veure: el cambrer diu que no entén el català, i és ben possible. Potser ell en concret exagera, però quanta gent viu ací sense entendre’l? No dic parlar-lo, sols entendre’l. I quin mecanisme estatutari pot fer canviar això quan hi ha qui no ho vol i, sobretot, no li cal? Ni tan sols baratar un estatut per una constitució no serà suficient si tenim una llengua optativa. Mentre no siga necessària, ja podem fer volantins legislatius que no hi haurà mans d’extirpar els ’no te entiendo’ ufanosos.

És així de simple, i així de complicat de canviar la situació. Haurem de fer una camallada mental i ser conscients que més que l’obligatorietat de saber català, inexistent a hores d’ara d’altra banda, n’hem de crear la necessitat impalpable però indefugible. Res d’original tampoc: és el que trobem, per exemple, a Badajoz amb l’espanyol o a Nanterre amb el francés. I més encara: és el que trobem que ens fan amb l’espanyol a Penàguila o amb el francés al Soler. ‘Ells’ ja fa temps que ho saben, i si badem se’ns acabaran menjant pels peus.

Publicat a VilaWeb

Un servidor coincideix amb els qui aquests dies han explicat que la polèmica de les plaques de trànsit a València és en realitat un conflicte artificial fabricat amb el punt de mira encarat al govern de la ciutat. I al de la Generalitat. Trobe que tenen raó quan diuen que això de si els rètols s’entenen o no s’entenen és sols una excusa per a polemitzar i anar acumulant ‘greuges’ contra uns governants ‘culpables’ de voler canviar coses, encara que no siguen tantes com alguns voldríem.

Això no obstant, crec que és de destacar que per a fer possible aquesta campanya d’assetjament hagen recorregut a l’apologia de la ignorància. És a dir: no tan sols es declaren ignorants de no saber cap altra llengua que no siga la seua materna castellana, sinó que se senten orgullosos de la limitació, fan ostentació de la voluntat de no fer ni el mínim esforç per aprendre’n cap altra i animen els seus a apuntar-se a la burrera. I quan dic cap altra llengua em referesc a les que consideren subalternes, perquè és així com veuen la nostra.

Ja dic que tot açò em sembla part d’una tàctica de desgast. Però no deixa de ser cert que si recorren al sentiment de superioritat i a l’orgull del monolingüisme castís és perquè existeixen. I, en vista d’aquestes actuacions, es fa difícil de creure que voldran superar-los en benefici d’una ‘Espanya plural’ que hi ha qui ens promet com si no n’estiguéssem ja escamnats. Aquests optimistes, com diuen al meu poble, es moriran de vells i els tocaran a albat.

Publicat a VilaWeb

Mentre amb ganes o sense entrem en controvèrsies sobre l’acord que diu que ara tenen l’AVL i la RACV, un dels problemes de fons de la llengua continua sense solucionar i amb poques expectatives positives.

Una mostra recent: quan mirava l’altre dia de fer-me un café he escoltat sense poder-ho evitar una mena de monòleg elevat de to i de volum. Des d’on em trobava no podia veure, però sí escoltar, el grup d’homes que asseguts a taula ja devien haver acabat de dinar, un dels quals es lamentava de l’obsessió’ d’introduir el valencià en l’ensenyament com una llengua homologada.

Potser és que havien regat generosament el menjar i això el feia més vehement. En tot cas, jo me l’imaginava encés, sobretot quan ha arribat al cas concret de la família. De la seua. Pel que sembla, un seu germà és una eminència en alguns estudis literaris, un fora de série en certs aspectes de les lletres escrites, però —i ací venien els grans plors— no el deixaven fer de catedràtic perquè no sap valencià. El protagonista dels planys furiosos es veu que tampoc.

O siga, que aquell home de grans capacitats intel·lectuals i d’una àmplia estima pels llibres no pot arribar a obtenir alguna distinció professional en el món acadèmic perquè no parla valencià. I el germà comensal se’n planyia com qui s’esquinça els vestits davant una injustícia manifesta i malvada.

En un cert moment ha introduït un raonament que ell deu trobar favorable al valencià, però que no passa de ser pervers i amb un punt caritatiu. Al seu parer, aquella obligatorietat en el domini del valencià no fa més que crear animadversió envers una llengua que, de no ser exigida… El silenci volia donar a entendre que si fóra una cosa voluntària hi hauria més comprensió. Heus ací la perversió: si no fóra exigible tampoc no l’aprendria i seguiria considerant-la una cosa decorativa i absolutament prescindible. Com la pròpia consideració de voluntària donaria a entendre, i com la realitat s’encabota a demostrar cada dia.

Me’n vaig anar i me’ls vaig deixar amb el tema a la boca. No vaig tindre cap temptació d’involucrar-me en un sermó al qual els acompanyants hi feien pocs comentaris, i cap en sentit contrari. En tot cas, si inesperadament m’haguera demanat l’opinió, li hauria dit que no tenia motiu de queixa. El germà potser no pot aconseguir la plaça que vol, però si en compte de no saber valencià fóra analfabet en castellà, ni tan sols no s’hauria pogut matricular com a estudiant.

És clar que això no l’hauria fet baixar del burro: no es tracta d’ignorància o manca d’informació, sinó d’un supremacisme lingüístic gairebé genètic, secularment administrat de manera quasi científica amb un èxit indiscutible, i que ha colonitzat la nostra consciència lingüística fins arribar a tindre-la alegrement esclava.

És contra això, també, que hem de plantar cara. I si diuen que la trampa aquella de l’amenaça del català s’esvaeix per un pacte insòlit i de dubtosa sensatesa, tinguem el trellat de no caure ara en la temptació de disgregar-nos en militàncies dialectals i dediquem els esforços a descolonitzar-nos. Lingüísticament també.

(Publicat a VilaWeb 03.06.16)

Imagine que se’n deu haver penedit de seguida. O això espere. Perquè la manera com ha introduït les imatges sobre els atemptats de Brussel·les, d’altra banda innecessàries, ha estat directament immunda.

Potser és perquè estan acostumats a fer sensacionalisme, fins i tot quan diuen que diuen notícies. O potser és perquè, conscientment, estaven ‘espectacularitzant’ la tragèdia i no ha sabut reprimir l’eslògan. Siga com siga, el resultat ha estat implacablement feridor, insultant.

Mirant a càmera, amb un to que volia carregar d’importància allò que estava a punt de dir, com qui anuncia el resum d’una final històrica de futbol, el presentador del telenotícies ha amollat que tot seguit s’oferien ‘els millors moments, les millor imatges de la jornada’. I han començat a aparéixer vídeos del resultat de la barbàrie, de la mort, del terror. ‘Les millors imatges…’.

Allò, que ja no explicava res de nou, que havien anat repetint morbosament mentre analistes parlaven i parlaven sense saber ben bé de què, ho tornaven a abocar a la pantalla per a furgar en el dolor sense cap valor informatiu. ‘Els millors moments…’.

I així van. Quan la informació no és informació, sinó l’espectacle que se’n pot despendre, les notícies són un circ. Sobretot si el lleó es menja el domador.

Que ella, personalment, no en fóra conscient, no lleva que la seua actuació de fa un any es convertira en la demostració patètica que el règim ja no s’aguantava, i que en la caiguda s’anava fent a banderes. Podia haver quedat en una anècdota, i ben bé van provar que això semblara, però aquell intent de discurs a les Torres de Serrans va fer palès, als qui encara no s’ho creien, que Rita anava nua; que la seua imatge d’animal polític no passava d’això, d’imatge, sense la qual se li veien les vergonyes en forma de mancances i d’interessos ben poc patriòtics.

No fa encara un any, d’allò, però l’anunci en què es convertí aquell esperpent s’ha complert ja de manera irreversible. La feblesa de l’estructura del poder en què se subjectava el partit del govern, afectat de feia temps pel corcó de la corrupció i de la sensació d’impunitat, no va aguantar el gran clavill que representà la derrota electoral del maig passat. I ara, perdut el control dels mecanismes que mantenen tancades les boques agraïdes, ha esclafit en mil miquetes. S’han acabat les mans que fan palmes, ja no vol dur ningú les andes d’una imatge sense poder. Ni tan sols Espanya, a qui tantes glòries va oferir sacrificant el seu poble, li lleparà les ferides.

Rus va caure la setmana passada en un bac profetitzat, per bocamoll i milhòmens, per un dels seus acòlits. Però, tot i el tropoll que va moure aquella detenció i les que arrossegà, aquell bròfec mal educat no és la peça grossa. La jàssena que sostenia l’entramat es va començar a podrir ara fa un any, a la vista mateix del poble que creia vençut però que mai no es va arribar a rendir.

Publicat a VilaWeb 03.02016

Les coses no saps mai com vénen. Una vesprada d’estiu, (i ara pense que en deu fer ja dos, d’estius, d’això) em vaig deixar al doctor Olivares, al Toni Canet i a Miquel Gil a Ca les Senyoretes al·lucinant moniatos sobre un documental que el calciner de Llutxent tenia mig començat. L’apoteosi final que imaginaven per al film aquell era digne d’una superproducció, i això que només havien begut café (de cafetera) i aigua.

Com era d’esperar, un altre personatge a qui van encolomar aparicions per allà era Botifarra, una d’aquelles persones a qui és impossible que li caiga casa damunt.

El procés d’aquell documental ha anat fent-se llarg (encara que no molt més de l’habitual), però sembla que aquest hivern es podrà acabar. I si deia al principi que no se sap mai com vindran les coses és perquè, coincidències de la vida (un pèl provocades, tot s’ha de dir), les primeres imatges públiques de la pel·lícula documental de Toni Canet sobre les faenes de carboners i calciners s’han donat a conéixer a través d’una entrevista a Botifarra que un servidor i l’Àngel Cano li vam fer l’altre dia. És això que, sense buscar-ho, sempre estic pel mig com els dijous.
http://www.youtube.com/watch?v=KYn2Ho-BFA4?rel=0

El mes d’abril passat ja vaig comentar al meu bloc un parell de casos (1 i 2) en què Radio Ontinyent s’havia apropiat descaradament de dues notícies que havíem fet a VilaWeb Ontinyent. Vull dir que les havia publicades per les ones i a la web com si foren pròpies, tot i les contradicions que es desprenien amb la ideologia d’aquella casa. No estic pendent dels seus noticiaris, de manera que és possible que n’hi haja hagut més, com la que he trobat hui mateix.

Si la cosa és que els apanya l’estil amb què mirem de treballar ací, no em desagradaria que imitaren les formes. Ben al contrari. Però d’això a copiar literalment, hi ha una gran distància professional, i potser legal també. A més, diria que és més aviat una qüestió de precarietat laboral i tirar mà del que hi haja per anar omplint… Encara que siga això, és més elegant citar les fonts informatives.

A banda de tot això, hi ha la poca felicitat traductora —encabotats com estan amb el castellà— que solen patir. Si tot açò ho explique ara és perquè en una de les notícies apropiades, ara mateix (ací l’original), parlen d’un sopar ‘de bajo brazo’. No cal dir res més.

La bona qüestió és que, mentre ens plantegem possibilitats de mamprendre alguna actuació seriosa per aquestes apropiacions indegudes —sobretot— en un mitjà professionalitzat, crec que podríem reclamar la part proporcional que ens puga correspondre de la morterada de diners públics que reben per informar amb notícies nostres. Seria un bon pessic.

Publicat a VilaWeb Ontinyent

Només els naturals, i els habitants, de les proximitats de la capital de la Costera en sabem el nom correcte: aiXàtiva. I li coneixem la fama de ciutat que celebra totes les festes i festivitats tradicionals i noves. I sabem com es transforma en arribar la Fira d’Agost, per a convertir-se en un tropoll immens, en el petit centre d’un món atret per la història que d’ençà de Jaume I ha viscut aquesta cita.

Fins dijous, Xàtiva —la nostra aiXàtiva—, es troba immersa en els dies més intensos de la ciutat. Però la d’enguany no és una fira qualsevol, perquè després de molts —massa— anys comença a desfer-se de la coentor premeditada en què el PP l’ha enfonsada. Els governs del batlle Rus, literalment desaparegut després dels escàndols polítics i del bac electoral, van anar convertint la Fira d’Agost en un espectacle de gust indiscutiblement caspós, per al lluïment personal i del sector del puntet, eixos que són tan fins que pixen i no s’ho torquen. Van acabar fent una fira amb cartells de ‘vedettes’, d’estrelles comercials del mercat musical, sense continguts propis —els de casa eren vetats. Toni Cucarella, l’escriptor xativí, ho va denunciar ara i adés: la programació de la fira de Xàtiva podia servir perfectament per a la d’Albacete. En realitat, era com la d’Albacete.

L’obsessió del PP amb el mínim senyal de normalitat nacional que no fóra espanyola havia convertit la fira en una caricatura dramàtica, anquilosada, barallada amb la modernitat que molts sectors reclamaven i per a la qual, sobretot aquests últims anys, havien estat treballant de manera cada volta menys somorta.

El canvi del 29 de maig, no solament quant a color polític, sinó també generacional, ha permès de començar a capgirar el concepte de la fira per a tornar-la a acostar a la pròpia societat, als veïns que n’han de ser, més enllà de simples espectadors, protagonistes. S’ha notat bona cosa ja enguany, però rehabilitar-la després de tants anys necessitarà moltes idees noves per a situar-la al segle XXI i al País Valencià.

Vivim un temps d’il·lusions sòlides de recuperació dels espais de decisió i de convivència de què ens havien fet fora. La Fira d’Agost del 2015, rescatada de qui la va convertir en provinciana, és un símbol que representa els versos amb què Botifarra va tancar-ne la inauguració.

‘Vinc del cor de la Costera,

del poble dels socarrats,

d’allà on renaix de les cendres

el meu País Valencià.’

Publicat a VilaWeb 18.08.2015

Després de la polèmica que he vist saltar a les xarxes socials arran del discurs de Carolina Punset al ple d’investidura a les corts, l’he buscat per escoltar-lo amb atenció. I em fa la sensació que ha estat un parlament majoritàriament encertat, llevat dels punts escandalosament insultants envers els valencianoparlants. Allò de tornar a l’aldea a causa de la immersió lingüística i la inutilitat per a trobar faena es mereixia, si més no, que el president de la cambra li haguera advertit que no es pot insultar un país d’aquella manera i en aquell lloc.

Tret d’això, que és molt i de què segur que es parlarà bona cosa, trobe que el discurs és ben aprofitable, mirat des del nostre punt de vista. Anem a pams, i no a vares.

La primera part del parlament de la senyora Punset m’ha fet tot l’efecte que serà un dels eixos principals de la seua actitud en aquesta legislatura. És una sensació que he tingut, però no he pogut evitar d’entendre que des del minut zero de la seua presència a les corts ha començat a (intentar) actuar de tallafocs d’allò que ja es veuen a venir: el ‘contagi independentista’. Sentint-la parlar, em semblava una ‘ambaixadora’, una enviada de l’espanyolisme catalunyès que ve a advertir de com ha anat la ‘deriva separatista’ allà dalt. Em sonava com qui parla ací pensant en allà, fent política d’oposició al ‘procés’ i posant el punt de mira en allò que ella troba responsable de la desafecció: la immersió lingüística, o simplement el valencià a l’escola. Sense adonar-se, però, que ella mateix no fa sinó insistir en els ‘errors’ que tant ens poden ajudar, com el menyspreu absolut a la nostra cultura, l’insult indissimulat a la llengua i l’atac obsessiu a l’escola.

Cal destacar també l’explicació que amolla sobre l’actuació del nacionalisme, i sobre la qual poc es pot discutir. Des de la creació d’una suposada identitat col·lectiva, passant per la ‘parasitació’ de l’espai públic amb la imposició de la llengua, fins a l’ocupació dels mitjans de comunicació: un procés de colonització ben definit i que els valencians coneixem bé. Per desgràcia com a víctimes, encara que ella ara vulga fer-nos aparèixer com a conqueridors de terres i ments. La idea d’Espanya, la marginació i prohibició del català, l’allau mediàtica en espanyol… la radiografia és exacta, però els malalts som nosaltres.

Ens ha vingut bé el discurs. Ara ja té totes les cartes sobre la taula i ja sap tothom a què juga. Que ho faça. Però que el supremacisme espanyol no li faça oblidar que és el seu nacionalisme agressiu el culpable que la nostra llengua siga una llengua ‘minoritària’, com li agrada de dir, per una voluntat conscientment assimilacionista. ‘No existeix nacionalisme moderat, sempre és extremista’, diu: no calia que ens ho recordara.

Publicat el 26.06.2015

L’any 1975 es va morir el general Franco. Quaranta anys després, no hi ha unanimitat a l’hora de dir quan es va acabar la vigilada i glorificada transició. Jo, amb permís dels historiadors i dels sociòlegs, em permetré de fer una afirmació: al País Valencià la transició es va acabar diumenge.

La trampa legal del 5%, felicitada pels partits espanyols, va aconseguir de deixar fora de les grans institucions valencianes no tan sols allò que era una àmplia part de la societat d’aquest país, sinó la més activa i moderna. Sense aquesta barrera, la història del País Valencià hauria estat completament diferent. El règim que ara veiem dissoldre’s no hi hauria tingut cabuda.

Aquella llosa, i més paranys que no vam saber defugir, ha pesat durant massa temps sobre els muscles d’una societat que es va sentir exiliada a casa pròpia. I amenaçada. No oblidem que fins fa ben poc defensar segons quines idees o exhibir certs símbols et convertia, especialment en alguns llocs, en la víctima probable d’un terrorisme no reconegut però efectiu i sovint violent. La pervivència del valencianisme contra pronòstic, la victòria amable a les urnes i la reconquesta d’espais que ens havien segrestat a base d’amenaces sòlides ens duu, crec, a l’any zero.

La suma d’esforços colossals i de treballs importants, però també la de milers de petites dignitats insubornables amb un horitzó compartit que ens volien fer creure utòpic, tota aquella voluntat pètria i florida ens ha permès de ser ara on havíem d’haver arribat fa trenta anys. No ens ho van permetre llavors, i ara no podem badar.

Siga com siga el govern que es formarà, es trobarà la fallida econòmica, la destrossa del sistema productiu, la defunció de l’ecosistema bancari propi… I tindrà enfront un govern espanyol enemic. No únicament per la diferència de color polític, sinó sobretot perquè la Generalitat es reconeixerà, per primera vegada en l’època moderna, com a govern d’un país i no com a franquícia de la Moncloa, i això no ho perdonaran. Després de massa temps, comencem a fer país des de dins.

Publicat a VilaWeb 27/05/2015

El vídeo ha corregut com la pólvora. Les imatges d’una batlessa de València incapaç de lligar quatre paraules seguides de manera coherent han desfermat una allau de comentaris entre irònics i encesos. La majoria, i jo mateix n’he fet, molt crítics amb la degradació lingüística a què ha sotmès la llengua que el seu partit tant diu defensar.

Però em sembla que tenim davant alguna cosa més que això. Rita Barberá és incapaç de fer la més mínima intervenció pública en valencià, i ho és per pròpia voluntat, no per cap discapacitat psíquica. Ho és per menyspreu a un idioma que considera prescindible i molest, al qual recorre únicament per imperatiu folclòric quan arriben les falles, i amb una notable i orgullosa incompetència. N’ha fet una grandiosa ostentació en l’acte d’aquesta crida des de les Torres de Serrans, un insult amplificat pels potents altaveus quan feia poques hores que milers de ciutadans havien ocupat el centre de la ciutat per demanar una educació que tant trobem a faltar en aquests dirigents polítics.

Siga com siga, més enllà d’aquest evident menyspreu públic al nostre idioma, crec que hem assistit a un dels episodis que retraten la caiguda imminent d’un règim putrefacte, conscientment insostenible. L’imperi que es pensaven haver construït es desfà com un terròs de sucre, i a hores d’ara les teatralitzacions es converteixen en representacions afectades i insultants a mans d’uns actors que han perdut els papers i es mostren, dramàticament, patètics.

Publicat a VilaWeb el 23.01.2015

La Conselleria d’Infraestructures, Territori i Medi Ambient de la Generalitat Valenciana té en dansa el projecte Recicla amb els cinc sentits que diu que es proposa d’educar i conscienciar sobre la importància del reciclatge. Segons expliquen, es dediquen a fer tallers per a divulgar les bondats de no abocar els residus a burro-barra, sinó triant on ha d’anar cada cosa.

Qui més qui menys, tothom està un pèl escarmentat de certes campanyes publicitàries que no van més enllà de la imatge. Pura propaganda. Hi ha casos, però, que encara és pitjor. Com ara quan el gabinet de premsa de la Generalitat informa d’unes jornades dins aquest projecte en què hi participa el director general de Qualitat Ambiental, a les quals han posat com a lema ‘Com més recicles, menys pagues’.

La informació diu que s’han fet a Borriana. Ara esperem que algun dia arriben a la Vall d’Albaida i que ens expliquen com ho hem de fer això, perquè ací reciclem igual que l’any passat però haurem de pagar més, gràcies a l’interés del govern a posar-nos dins el Consorci de Residus.

Al remat, ja ho hem dit, és pura propaganda. El mal és que en aquest cas estan aconseguint justament que no poques persones, enganyades com se senten, abandonen els hàbits de reciclar que havien adquirit els últims anys. Però això, a ells, els té igual.

Vaig veure tot l’espectacle des de la primera fila. No per cap distinció ni prerrogativa, sinó perquè havia entrat a la sala Gomis d’Ontinyent per l’escenari, i el primer rastre de butaques és a la mateixa alçada. Des de més amunt es deu veure millor, amb una perspectiva més completa, però allà m’estalviava d’haver de pujar escalons.

Una errada insignificant havia fet que no m’arribara un dels correus interns de l’organització que duia el guió del muntatge amb els continguts de les accions artístiques preparades, de manera que vaig anar descobrint-les, i admirant-les, a mesura que s’anaven succeint.

Estic parlant de la presentació, dissabte, del llibre ‘Lluitant contra l’oblit’, de la periodista Laura Ballester. Una narració dels fets, i de les investigacions i manipulacions, de l’accident del metro de València del 3 de juliol de 2006. Dels interrogants pendents de tancar que quasibé es responen sols. Parle també de l’entrevista als representants de l’Associació de Víctimes del Metro, víctimes de l’infortuni i de la indigència moral d’uns governants d’entranyes monetàries.

I parle, encara, de l’emotivitat de les intervencions artístiques que, una rere l’altra, en un engranatge perfectament coordinat, ompliren l’espai d’una dignitat que se sumava a la de la lluita de l’associació.

Un acte com el de dissabte, de factura impecable, organitzat des d’entitats i persones a títol individual, ens ha d’ajudar a reconciliar-nos amb la nostra pròpia societat, a superar el complexe de meninfotisme i passivitat que, en bona mesura, forma part d’una depressió social en què ens hi trobem els valencians de manera gens casual.