Gàlim

Vaig veure tot l’espectacle des de la primera fila. No per cap distinció ni prerrogativa, sinó perquè havia entrat a la sala Gomis d’Ontinyent per l’escenari, i el primer rastre de butaques és a la mateixa alçada. Des de més amunt es deu veure millor, amb una perspectiva més completa, però allà m’estalviava d’haver de pujar escalons.

Una errada insignificant havia fet que no m’arribara un dels correus interns de l’organització que duia el guió del muntatge amb els continguts de les accions artístiques preparades, de manera que vaig anar descobrint-les, i admirant-les, a mesura que s’anaven succeint.

Estic parlant de la presentació, dissabte, del llibre ‘Lluitant contra l’oblit’, de la periodista Laura Ballester. Una narració dels fets, i de les investigacions i manipulacions, de l’accident del metro de València del 3 de juliol de 2006. Dels interrogants pendents de tancar que quasibé es responen sols. Parle també de l’entrevista als representants de l’Associació de Víctimes del Metro, víctimes de l’infortuni i de la indigència moral d’uns governants d’entranyes monetàries.

I parle, encara, de l’emotivitat de les intervencions artístiques que, una rere l’altra, en un engranatge perfectament coordinat, ompliren l’espai d’una dignitat que se sumava a la de la lluita de l’associació.

Un acte com el de dissabte, de factura impecable, organitzat des d’entitats i persones a títol individual, ens ha d’ajudar a reconciliar-nos amb la nostra pròpia societat, a superar el complexe de meninfotisme i passivitat que, en bona mesura, forma part d’una depressió social en què ens hi trobem els valencians de manera gens casual.