Gàlim

Aproximadament, el bloc de Pep Albinyana

Arxiu de la categoria: VilaWeb

Carrers, caspa i vergonya

0
Publicat el 3 de maig de 2021

Un dels “misteris” del meu poble és el nom del carrer Budeu. No hi ha manera de pegar en terrer sobre l’origen i significat que té: no hem anat més enllà d’inventar teories al respecte. La sort és que el nom, a més de ser el popular, és també l’oficial i figura a les plaques dels cantons d’aquella via estreta i costeruda. I a la paperassa.

El nom el va fer oficial el primer ajuntament democràtic de després de la dictadura franquista, que va recuperar molts dels noms dels carrers que la tradició secular havia batejat: carrer de la Cendra, carrer de l’Església, carrer del Batle, plaça de la Vila… En aquell moment també se’n van canviar de vies més noves que no comptaven amb denominació tradicional i que s’havien dedicat a personalitats del règim de Franco. Així van aparéixer el carrer d’Ausiàs March o l’avinguda del País Valencià, en substitució d’Ejército Liberador (que ja s’ha de tindre barra per a posar-lo) i de José Antonio Primo de Rivera, respectivament.

En realitat, l’avinguda sí que té una certa denominació tradicional -pràcticament en desús-, ja que era “la carretera”, la que entrava al poble des de la serra, passant per les Forques i l’Hospital, al voltant de la qual es va anar construint les edificacions.

El nom nou va durar fins que el PP va arribar al govern local. Una de les primeres actuacions que va mamprendre va ser canviar-lo pel d’avinguda de Jaume I. L’excusa? Que això de País Valencià creava polèmica, com si la decisió del canvi no en creara. Coses de la política: el PP s’havia de mostrar ‘anticatalanista’, encara que a alguns dels que manaven a la Casa de la Vila això no els feia ni fred ni calor.

El resultat és que van canviar el nom per una denominació que -ho supose, no ho sé- no resultara insultant. Ni que fóra per poder-ho fer passar més fàcilment. Va ser una decisió política, és clar, perquè poques coses es poden fer que no tinguen motivació política. El mal en aquest cas és que era també una qüestió partidista.

Ara hem assistit, a Mutxamel, a una decisió molt més greu. Perquè no podem entendre la voluntat d’eliminar el nom d’Enric Valor d’una avinguda per a dedicar-la a Espanya sinó com una provocació. Una demostració de poder mal entés. O, per desgràcia -i això crec-, de poder massa ben entés des d’una política d’odi i menyspreu. No d’ignorància: no caiguem en la trampa de limitar-ho a això. Potser els que ho han votat són ignorants en moltes coses, però qui els guien no en són, d’ignorants. Això sí, a gosades que troben a faltar el temps en què les plaques deien Ejército Liberador i José Antonio, encara que s’ompliren de pols, caspa i vergonya com passà al meu poble. On, per cert, Enric Valor no té cap de carrer…

PS. No sé si és esperar massa que hagen aprés la lliçó. No han pogut véncer el llegat d’un home tenaç, culte i compromés amb el país i que ha donat força per a plantar-los cara. Falta saber, també, si nosaltres ens hem conscienciat que seguir el seu exemple de perseverança i dignitat, com ara, és el camí.

Publicat a VilaWeb Ontinyent 

Una placa per netejar: plantem les orelles mas que puga ser una anècdota

0
Publicat el 13 d'abril de 2021

Recorde que me’n vaig adonar un dia que venia d’Alcoi. També recorde quin dia era. Per això sé que ja fa pràcticament un mes que una de les plaques que identifiquen l’Olleria com a municipi contra la violència de gènere està ratllada.

Des de novembre passat, quan s’hi va adherir l’ajuntament, el poble forma part de la Xarxa de Municipis Protegits contra la Violència de Gènere de la Diputació de València, xarxa a la qual s’han incorporat vint-i-dos dels trenta-quatre consistoris de la Vall, segons les últimes informacions que he trobat. I va ser amb motiu de les commemoracions del 8 de Març quan l’equip de govern municipal va posar més o menys solemnement dues plaques que deixen constància de l’adhesió, una a cada entrada per carretera al nucli urbà.

De les dues, és la que hi ha entrant des d’Aielo de Malferit que una mà anònima va embrutar, una mà desconeguda però ideològicament identificada. No ha ratllat per ratllar, arreu, sinó que ho ha fet per a deixar clar el missatge. Ha tapat la referència al gènere, i ja sabem que l’extrema dreta es nega a reconéixer l’existència d’una violència explícita i dramàticament constant contra les dones. Semblaria increïble que afirmen que no n’hi ha, si no sabérem que la nostàlgia del franquisme és perfectament compatible amb la barra necessària per a fer-ho.

En un moment en què tot i una certa conscienciació social els casos de violència contra les dones -la física i la invisible- no remeten, negar-la es converteix en una provocació a perpetuar-la com un tret somort i admés en la cultura del mascle milhòmens. La que se suposa que estàvem superant, i a la que ens voldrien tornar a dur els amics de la Gracia de Dios.

Crec que, des que la van posar, la placa ha estat ja més temps ratllada que no neta. Esperem que siga només una acció anecdòtica, però una broma no és. En tot cas hem de plantar l’orella, perquè la de l’extrema dreta no és una ideologia viable en democràcia ni amiga dels drets humans, però que sí que té una gran capacitat d’avivar-se en temps de crisi com els d’ara i els que s’acosten. S’escola amb gran facilitat i toca, des de ja, posar-li trastelladors, i no riure-li ni una de les gràcies que es creu fer ni posar-li plat a cap taula institucional. I ja tardem.

(Article publicat a VilaWeb Ontinyent)

Publicat dins de VilaWeb i etiquetada amb | Deixa un comentari

Els negacionistes i els que callen

0

En van ser deu o onze els que van passar l’altre dia per alguns carrers d’Ontinyent en un intent de manifestació negacionista. Tinc costum de no faltar al respecte a ningú, de manera que diré només que era una colla de persones que devien estar al nivell de la pancarta que passejaven i on es podia llegia ‘Pandemia ilegal’.

Mirant les fotografies, vaig observar que tot el personal duia posada la carasseta reglamentària, la qual cosa és d’agrair i alhora fa dubtar de la convicció dels manifestants. Si no es creuen la pandèmia, quina necessitat hi ha de la màscara? La resposta és (pot ser) ben senzilla: poden negar l’evidència, perquè el destrellat és debades, però no ho és desentendre’s de l’obligatorietat de posar-se-la i haver de donar les dades a algun senyor o senyora policia i el compte corrent a algun jutjat.

Vist així, sembla que com a negacionistes i aspirants a crítics del sistema que ens enganya amb una mentida mundial no arriben ni a aficionats. No només es rendeixen davant l’amenaça d’una simple multa, sinó que s’enlluernen amb la denúncia d’una maquinació planetària destarotada i no són capaços de veure (i no diguem de denunciar) situacions repressives reals. Protesten per una hipotètica conxorxa mundial per a controlar no-sé-què, i no guipen la manipulació i repressió amb què condemnen a presó cantants per dir obvietats, a Carme Forcadell per permetre un debat al Parlament de Catalunya, a Jordi Cuixart i Jordi Sánchez per una manifestació, als presos polítics i als exiliats per donar veu en un referèndum. Recordeu quan van condemnar uns titellaires per una pancarteta que duia un dels ninots? O aquells xicots d’Altsasu?

El pitjor de tot, em sembla, no és que hagen eixit deu o onze ociosos a fer com si es manifestaren per un destrellat, sinó que els altres no alcem prou la veu ni ens manifestem per aquesta repressió que cada dia, dissimulada pels grans mitjans de comunicació, ens va tenallant en forma d’autocensura o simple inhibició. Ni tan sols per coses més d’anar per casa, com el tren d’Alcoi, que s’assembla a un tren de Payà mentre es burlen de nosaltres inaugurant un AVE d’Elx a Madrid dient-li Corredor Mediterrani.

Vindrà el dia que per fi parlarem de la pandèmia en passat, però tinc quimera que la deriva nostàlgica de l’estat encara està agarrant carrereta.

Article publicat en VilaWeb Ontinyent

Publicat dins de VilaWeb i etiquetada amb , | Deixa un comentari

De Benissoda a la VilaWeb

0
Publicat el 2 de juny de 2019

Curiosament, recorde -i mira que fa anys d’això- que va ser al bar Sant Antoni de Benissoda on vam acabar de parlar-ne. El bar de tota la vida, el de la plaça, llavors encara sense reformar amb l’estructura desordenada i l’ambient pausat.

La qüestió és que havíem coincidit en algun acte -probablement a Albaida, però la memòria ja no arriba a tant- i després d’uns primers comentaris vam decidir que això era millor plantejar-ho asseguts i amb subministraments gastronòmics a taula. Ells ja s’ho havien parlat: Internet començava a popularitzar-se -ni que fóra a punteta de gas-, i duia una novetat com VilaWeb, periodisme digital amb visió renovadora i nacional. Els interessava. La missió que m’encomanaren era aprofitar la meua amistat amb Vicent Partal per a mirar la possibilitat de fer una de les edicions locals que començaven a nàixer.

Ens vam acabar el formatge blanquet a la planxa i els altres plats que ens havien servit. Vam pagar, ens en vam anar i aquesta és l’hora que encara hi vaig fent.

Quinze mil gràcies i endavant

Publicat dins de VilaWeb | Deixa un comentari

A Benigànim a presentar un bon llibre

0

No m’ha agradat mai anar als llocs amb el temps justet, però les coses vénen com vénen i a voltes et toca anar escopetat per arribar a l’hora. Això passa per tindre el vici de ser puntual.
El cas és que divendres no vaig poder eixir de casa quan volia, i arribar al lloc indicat es va anar posant emocionant a mesura que trobava carrers tallats i senyals que em feien pensar que el centre de Benigànim podia estar automobilísticament incomunicat. Encara com que em vaig equivocar i a l’hora exacta de començar l’acte entrava per la porta de la biblioteca.
No sé si se’m notava, però em feia il·lusió aquell acte. Isabel Donet, la protagonista de la nit, em donà les gràcies per acudir a la cita, com si per a mi no fóra un honor estar en la taula de la presentació del seu llibre. L’excusa per a ser-hi és que una part significativa dels articles que formen el llibre ‘De l’erm al verd’ s’havien publicat a VilaWeb Ontinyent, però el mèrit és dels seus textos.
En públic, Isabel em va fer responsable últim d’estar tots allà anit, per haver-la convençuda de publicar-li un escrit que va convertir-se en el primer de la série d’articles que va haver de deixar de fer per qüestions professionals. No ho discutirem. En tot cas, exagere poc o molt, me n’alegre bona cosa.
No em vaig poder quedar al sopar. I va ser una llàstima, perquè la conversa amb l’editor Rafa Arnal i la periodista Iolanda Ibarra, amb qui vaig compartir entaulat, i amb l’autora segur que hauria sigut ben profitosa. I agradable. I amb més gent que va acudir atenta i amable a l’acte.

Nota: Deu fer vint anys de l’última volta que ens vam veure, li vaig dir a Anna. Va fer un gest extremat d’incredulitat, però dos càlculs bàsics a partir d’un record comú la va obligar a donar-me la raó. Vint anys!

Publicat dins de VilaWeb | Deixa un comentari

El 155 invisible

0

Si dic que fa trenta anys, no crec que m’equivoque. Potser fins i tot algun més. Era la segona vegada en la meua vida que anava a Madrid. Una d’aquelles nits, en un pub sense més història, xarrava distretament amb els familiars que m’acompanyaven en l’expedició. La conversa es va interrompre quan, de sobte, un altre client del local ens va demanar si érem catalans.

-Valencians, va respondre-li un cosí meu.

-Bueno, es lo mismo, va sentenciar el desconegut. No recorde què volia aquell home, però l’anècdota no inclou ni males cares ni males paraules per part seua. La pregunta no tenia mala bava.

L’anècdota l’he lligada quasi automàticament amb la notícia de la decisió de Consum de deixar d’etiquetar (també) alguns productes seus en valencià, i amb un dels pitjors efectes de l’aplicació del 155. Miraré d’explicar-me.

Aquell senyor de Madrid va identificar com a català allò que nosaltres parlàvem, i el fet de ser valencians –lògicament– no li va llevar gens de raó quant a la llengua, i a parer seu no deixàvem de ser catalans. Potser és això que temen a ca Consum, que a les espanyes vegen coses escrites en una llengua identificada com a català, i automàticament els relacionen amb l’independentisme i el ‘sedicionisme’. I com que això no ho volem, com que som bons ciutadans d’aquesta monarquia moderna, amaguem la llengua i avant.

Heus ací la gran victòria del 155: el ‘per si de cas’, això que en diem l’autocensura. La por injustificada, la prevenció excepcional, la sensació de ser indefugiblement sospitosos de qualsevol cosa. I el perill d’acabar-nos-hi acostumant, d’actuar sempre a la defensiva com si ja fórem culpables sense saber de què.

És el 155 invisible, que ara hem comprovat que no coneix límits autonòmics i ens afecta a tots. Perquè a nosaltres ens costa de reconèixer, però ‘ells’ sempre han tingut clar on comença i on acaba el nostre país.

Publicat a VilaWeb 13.02.18

Publicat dins de VilaWeb | Deixa un comentari

Nou dies d’octubre i tot un mapa

0

Si dic que m’ho esperava, no mentiria. Com a molt, exageraria. Vull dir que m’imaginava que aquest Nou d’Octubre els ànims d’alguns destrellatats arribarien massa exaltats, però de cap manera no suposava que la cosa aniria tan lluny.

Era d’esperar que la ultradreta s’aplegara excitada a una diada que havia anat perdent els últims anys. Ja s’havia avisat, amb convocatòries públiques que difícilment el delegat del govern espanyol pot dir que ignorava. Sí que em va sorprendre la virulència de l’atac, l’abast de les amenaces i de les agressions. I un poc, també, la comoditat amb què actuava. Només un poc: al País Valencià aquests grups violents sempre han trobat facilitats –o pocs impediments– per a les seues accions. Durant l’anomenada transició, que al País Valencià no va acabar fins al 2015, l’extrema dreta ha tingut com a missió frenar el valencianisme al carrer com a braç armat mentre la dreta extrema intoxicava la política i justificava agressions.

L’actuació policíaca deixa pocs dubtes. Podem recordar, per comparança, la contundència amb què va actuar la policia espanyola durant aquella Primavera Valenciana contra estudiants d’institut. Fa pocs anys, una nit va desaparèixer un ninot de la falla de l’Ajuntament de València i en només 24 hores es van fer amb el responsable. Ara, amb tot ple de vídeos, fotos i testimonis, han necessitat uns quants dies per a fer alguna detenció. I no deu ser perquè no coneguen els energúmens, que els tenen ben identificats. I localitzats, que no s’amaguen gens ni miqueta, conscients que els tracten amb una certa mànega ampla.

I tot això, a cara descoberta i braç enlaire, fou per a fer mal, per a fer por, amb ràbia. Ara tornen als carrers amb la intenció de reobrir una ‘batalla de València’ que no va ser tal, perquè només ells atacaven. Volen introduir una inseguretat que paralitze la societat com van fer llavors per a evitar que avancem, però la societat valenciana ha canviat. Em sembla que ja no accepta aquesta violència: les institucions del país exigeixen actuacions, i la gent no va dubtar a manifestar-se per reclamar responsabilitats al delegat del govern espanyol.

Volien fer mal i por. I en van fer. No cercaven només amenaçar o provocar. I difícilment puc separar aquesta actitud amb la viscuda l’1 d’octubre a Barcelona, allà a càrrec de la policia espanyola i de la Guàrdia Civil, que no es limità a mirar de tancar col·legis electorals, sinó que anà a escarmentar els ciutadans que defensaven les urnes i els qui volien votar. Anaren a fer por. La tàctica és la mateixa, i en aplicar-la metòdicament dibuixen el mapa que ells volen esborrar i a alguns de nosaltres, encara ara, els costa de creure que és el nostre.

Article publicat a VilaWeb

Publicat dins de VilaWeb | Deixa un comentari

Redactem o traduïm a traïdoria?

0
Publicat el 14 d'agost de 2017

Acostumats com estem (que no vol dir resignats) als destarifos en les traduccions del Levante-EMV al valencià, fa l’efecte que ens desentenem de molts desficacis que fa ‘en la nostra llengua’ perquè són un poc menys cridaners. Més subtils.

Evidentment, convertir el sindicat agrari la Unió de Llauradors en Va Unir és un escàndol. Millor dit: és un escàndol que l’error de la màquina no el corregisca ningú. De casos com aquest n’hi ha a punta pala, però se’n troben també d’una magnitud menor -si volem dir-ho així- que també fan a banderes l’idioma. O que el destrossen encara més. Potser no són tan espectaculars, però fan més mal, perquè és com si donaren carta de naturalitat a la castellanització en l’estructura de la llengua.

Aquest dissabte he llegit que ‘Joaquín Reyes i Ernesto Sevilla es pugen a les taules del Teatre Olympia’. No he vist l’espectacle, però tinc quimera que no hi deu haver taules sobre les quals apareguen els artistes. Que la traducció de tablas siga taules, s’entén en la lògica de la màquina traductora, no en la dels responsables del diari. Però més greu és que diguen que es pugen, amb un pronom que en el nostre cas, si el posem, duu companyia perquè se’n pugen bé.

I sense canviar de dia ni passar de la portada, trobem que asseguren que ‘Instal·len un tendal per a donar ombra en el col·legi 103′. Això pot ser? És possible que el tendal tinga la propietat de l’ombra per a poder-la donar? Jo sempre he conegut l’ombra com una cosa gratuïta, no cal que ningú ni res te la done: simplement t’has de posar allà on algun element -potser un tendal- en faça.

En fi. Em sume a les crítiques que s’han fet a la manca de control de les subvencions a l’ús del valencià en els mitjans de comunicació. Està bé que es potencie la informació en la nostra llengua, però si no se’n vigila l’ús, pot acabar sent contraproduent. Perquè estarem subvencionant la propagació de la castellanització ‘invisible’, la que es menja l’idioma per dins. Més enllà del lèxic, per sota, hi ha l’estructura, i això ens ho estan desfent com la invasió subtil que explicava Pere Calders. Si no, escolteu les notícies que fan en valencià en OndaCero: en valencià és només el vocabulari, les frases (i la mentalitat) són castellanes. I si ajudem a redactar a casa en compte de traduir continguts forasters?

Algú a la sala que puga posar ordre en tot açò?

(Article publicat a VilaWeb Ontinyent)

Publicat dins de VilaWeb | Deixa un comentari

Josep Requena, gràcies

0

Estic per dir que l’última volta que el vaig veure va ser el 4 d’abril de 1993. I d’arrapa-i-fuig.

Si dic el dia exacte és perquè va ser en el darrer dels actes en homenatge a Joan Fuster que vam fer a l’Olleria, on ell acudí acompanyat de la seua filla. Crec que ja no el vaig tornar a veure més.

Des que el vaig deixar de tindre de mestre a escola, poques voltes havíem coincidit. En recorde una, en aquell temps en què reclamàvem veure la TV3 i veníem de bona fe uns bons per a pagar els repetidors i les instal·lacions. Li’n vaig oferir. Me’n va comprar, però com qui ho fa per militància en un ideal que veu finit: ‘Això ja no té solució’. Segur que la frase no és exacta, els anys compliquen els records, però la sensació que em va fer -i això sí que ho recorde- era aquella.

Josep Requena

Jo l’havia tingut de mestre a escola. Un bon mestre que els xiquets no estàvem en condicions de valorar. I el mestre que va pintar-nos a la pissarra com s’escrivia allò que parlàvem. Perquè resulta que allò que parlàvem tenia ortografia, i història, i nom, i un territori ampli amb un mapa llarg i amb illes. Tècnicament no vam poder aprendre molt. Un dia a la setmana, l’última classe de totes, divendres de vesprada i amb uns caps encara embotats d’ensenyament franquista. Era difícil. Però, almenys en el meu cas, algunes dubtes que començava a tindre van anar aclarint-se i es va despertar un cuquet insaciable.

Després vaig saber de la seua profunda estima per l’idioma, del seu treball discret ensenyant-la, de la seu afició a l’escriptura. De les ambaixades que des de 1975 fins al 1999 va escriure per a les festes del seu poble. Fins que ja no va poder fer-ne més. L’any 2000 es va morir.

Fa unes setmanes, el fill em va dir que l’ajuntament preparava un llibre recopilatori de les ambaixades. Me’n vaig alegrar. I ara ja sé que es presentarà divendres, a les 20.30 a la Casa de Cultura. Hi aniré. Perquè l’home s’ho mereix. De fet, potser, sense ell jo açò no ho hauria pogut escriure, i no li’n vaig donar mai les gràcies.

Publicat dins de VilaWeb | Deixa un comentari

La comarcalització: entre el desig, la poca espenta i la necessitat

0

Dissabte passat vam estar en la festa de la Magdalena. Després del sopar va arribar el moment de la xarraeta i del gintònic. O dels gintònics, encara que res ja no és com en els primers anys d’aquell sarau, quan érem jóvens i ens havien de separar a la força de la barra perquè ja s’havia fet quina hora i havien de desmuntar-la de la plaça.

El cas no és eixe. La qüestió és que la conversa va començar -no sé per què- al voltant de la comarcalització del País Valencià, una cosa que el meu contertulià defenia i sobre la qual jo mirava de confirmar-li que alguna cosa s’estava movent, dins l’estreta legalitat que permeten la Constitució espanyola i la seua força de xoc en forma de jutges. Coincidíem a valorar positivament l’estructuració en comarques i regions (com ara la de Comarques Centrals) mentre li explicava que feia l’efecte que el Consell s’ho estava agafant amb un mínim interés.

L’endemà no tenia ressaca -ni motiu per a tindre’n-, però dilluns sí que n’hi hagué per a tindre un cert malestar, en llegir que la vice-presidenta Mónica Oltra visitava ‘els municipis alacantins d’Ibi i Castalla’. Alacantins… Ho deia una informació del propi Consell. Al cap de 2 anys, el servei de premsa del Consell encara no sap geografia política de comarques i s’aferra a la província. Mala barraca.

Més encara. A la Diputació de València han decidit que al territori que gestionen no li diran ‘província de València’ -i me n’alegre-, però l’alternativa d’ara no soluciona l’amputació: ara són ‘les comarques valencianes’, com si l’Alcoià o l’Alcalatén no en foren. S’entén que la solució és complicada, o fins i tot diria que no n’hi ha si volem posar noms nostres a estructures polítiques forasteres. O siga, que no traurem la cua del forat fins que no ens en desfem.

Publicat dins de VilaWeb | Deixa un comentari

Si paguem allà, paguem en la llengua d’allà

0
Publicat el 18 de maig de 2017

Aquella parella d’amics tenen un estanc, i un dia em van contar –fa una eternitat, d’això– que el mateix repartidor que els havia dut els impresos d’Hisenda per a la declaració de la renda que ells havien de vendre havia tornat el mateix matí per dur-ne més: el segon viatge eren documents en català, perquè tots els que havien rebut primer eren en castellà.

Per què va passar, allò? Doncs perquè un servidor havia enviat a la Direcció General de Política Lingüística un fax (això ja és una pista de quant de temps fa) denunciant el cas. En aquell moment hi havia en el càrrec Jesús Huguet i, amb més o menys timidesa, de coses se’n feien. La resposta va ser ràpida i contundent: en cosa d’hores hi havia impresos nous. I ara ho he recordat quan he llegit que Hisenda (Hacienda) ha rectificat i ha tornat a activar la possibilitat de declarar i pagar en català en aquesta campanya de la renda. Els de la Plataforma per la Llengua diuen que és un èxit. Però… no sé què dir.

Ja hi ha qui diu, fa temps, que pagar els impostos allà és llançar els diners. Si no és llançar-los, és regalar-los. Però a més, d’alguns anys ençà dubte si té sentit que fem les declaracions en català. Si hem de pagar, paguem. De moment, si més no. Però com que ja sabem que els pagaments que fem a l’estat no tenen viatge de tornada, i que allà fan i desfan, què ens aporta omplir uns papers en el nostre idioma si en acabant el repartiment sempre el fan pensant en el d’ells? De què serveix el gest?

De fet, si s’avenen a permetre’ns de pagar en el nostre idioma és sols per evitar reclamacions i que la cosa vaja àgil. Només quan volen cobrar apliquen un bilingüisme exquisit. En realitat, és un bilingüisme interessat, però amb poc interès per a nosaltres. Trampós, podríem dir-ne. Comptat i debatut, no veig clar si mentre hàgem de pagar a la metròpoli no serà preferible de fer-ho en la llengua de l’imperi. Posats a ser súbdits, siguem-ho del tot i en serem més conscients.

Publicat a VilaWeb

Publicat dins de VilaWeb | Deixa un comentari

‘Muntar un pollo’: un canyaret colonitzat

0
Publicat el 6 d'abril de 2017

Vaig començar la setmana amb dos grans batistots. Primer, per l’atracament anual del pressupost de l’estat, encara que no siguen cap novetat i el lladronici no ens hauria de sorprendre. Però, mira, aquestes coses, tot i ser sabudes, ens encenen. Sobretot quan veus la impassibilitat amb què retallen unes inversions que ja no passaven de ser com bromes de mal gust.

Aclarim-nos: l’estat no ens roba; la frase pot quedar bé però no és certa. Espanya –l’estat és d’ells– només s’aprofita d’una paciència injustificada que ens fa creure que en algun moment se’n recordarà de nosaltres. La ignorància és molt atrevida. I és aquesta ignorància (una mena de credulitat infantil) que no ens fa sentir majoritàriament, encara, violentats per qui s’ofereix –diguem-ho així– a administrar els nostres béns com si nosaltres no en fórem capaços, i confiem en qui, més que demostradament, s’omple les vidrioles mentre van buidant-se les nostres.

Ens hi hem acostumat com a poble, però si realment volem canviar les coses primer hem de començar a pensar d’una altra manera. Per això, encara que la reacció arran del desficaci de Montoro ha estat més potent que mai, i segurament més que no hauríem pensat, m’ha semblat fofa la campanya iniciada per Compromís, aquella que reclama un ‘tracte just’. Demanar un tracte just és deixar en mans d’algú altre la decisió de com es comportarà amb tu. El canvi que necessitem, l’únic que realment pot ser efectiu, és que siguem nosaltres qui marquem les regles amb què volem jugar. La nostra manera de pensar i actuar ha d’anar per ací. Descolonitzem el pensament. No hem de demanar que ens tracten amb justícia: ens l’hem d’administrar nosaltres.

Siga com siga, el segon gran disgust a què em referia al principi no era per aquest lema del tracte just, sinó per l’altra part de la campanya, l’eslògan que m’ha fet desbatejar, que m’ha tret de polleguera i agafar un botó de mil dimonis. Veieu? Les coses es poden dir de moltes maneres, genuïnes, sense passar per una modernor de traducció a traïció. Me n’he queixat on he pogut i sabut, sense arribar a muntar cap ciri, ni armar cap canyaret… Ens queixem de l’asfíxia dels diners, de la humiliació de terra conquistada, però ens conformem (es conformen) amb ‘muntar un pollo’ com si la llengua no calguera (també i amb urgència) descolonitzar-la.

Publicar a VilaWeb

Publicat dins de VilaWeb | Deixa un comentari

Pobres indígenes!

0

El conseller Vicent Marzà va anar a parlar amb el delegat del govern espanyol al País Valencià per dir-li que això de topar amb funcionaris de l’estat que et diuen poquet i bo si els parles en valencià s’ha d’acabar. És un pas. Fins ara ningú del Consell no havia badat boca quan ens la tancaven amb insults i menyspreus. Però trobe que la iniciativa l’hauria d’haver presa algú dels escalons superiors: el president?, la vice-presidenta? Crec que calia.

El cas és que el conseller es va reunir amb Juan Carlos Moragues, que va dir que, efectivament, això no està bé i que no pot ser i… que el cas del regidor de Gata de Gorgos havia estat un fet aïllat (de què em sona això?). I que per a evitar que torne a passar, la Generalitat podria fer uns cursets de valencià per a guàrdies civils i policies. No ho va dir, però ja dic jo que si se’n fan no seran obligatoris.

D’açò, hi ha qui sincerament se n’ha alegrat com si vinguera a representar un canvi de tendència en l’actitud de l’estat. Però jo, potser perquè ja hem vist i sentit moltes coses, realment hi veig la mentalitat colonial i supremacista espanyola: que voleu parlar en l’idioma indígena? Pagueu-vos el vici. L’estat forma els seus funcionaris en l’idioma important, el seu, i amb els nostres impostos. Els idiomes ‘regionals’, si això, que se’ls pague cada ‘comunidad’. Incís: aprofite per a insistir que, mentre no comencem a abandonar l’ús de ‘comunitat’ per a referir-nos al País Valencià, i els senyors i senyores del govern en primer lloc, continuarem fent riure a l’hora de negociar coses serioses.

En definitiva, el senyor Moragues va dir que això del valencià és cosa de l’estatut i que ells no faran res més enllà de declaracions solemnes i buides. Més encara, em semblà entreveure com una lleu amenaça quan digué que ací la convivència entre les dues llengües és ‘modèlica’, ‘a diferència d’altres comunitats autònomes’… com qui avisa que val més que anem traient-nos del cap més reivindicacions.

Jo, sincerament, sóc incapaç de veure que ara l’estat haja canviat la percepció de la ‘diversitat’ i la igualtat de llengües. Fa uns dies, en la reunió de presidents autonòmics, els cartells, repetits, no ho demostraven: tots en espanyol. I així continuarem. Esperant que quan hàgem de passar per l’administració d’ells fem sort i el funcionari que ens toque siga comprensiu amb els pobres indígenes.

Publicat a VilaWeb

El passat de cada dia

0
Publicat el 2 de gener de 2017

Diuen que s’ha mort Ana Marx -Anita, diuen en realitat les notícies, però no tinc jo confiança per a tant-, viuda del famós cantant Manolo Escobar. I llegir-ho m’ha fet recordar episodis de la meua infantesa, alguns dels més remots.

Si sé que era la viuda d’aquell home no és perquè n’estiguera al corrent, sinó perquè els mitjans ho han destacat als titulars per poder convertir la desgràcia de la mort d’aquesta dona en una cosa ben noticiable. I si la informació m’ha refrescat la memòria és perquè el nom de Manolo Escobar el tinc indirectament, però inevitablement, relacionat amb una època de la meua vida en blanc i negre.

Com és d’esperar, la relació no era directa, ni de bon tros, però m’és difícil no lligar mentalment el nom del cantant amb un temps, un espai i una persona. La ‘sinyo’ Maria era l’ama d’una casa a la Malva-rosa -un antic xalet d’opulència malbaratada- on hi llogava habitacions i llits, i cada vegada que a la ràdio franquista sonaven les cançons d’Escobar havia de recordar a la clientela tota devanida que eren del mateix poble.

Ara em perdonaran vostés si dubte, al cap de prop de 50 anys, si allò era literalment cert o volia dir que eren tots dos d’Almeria en el sentit de província, o… Té igual. La dona n’estava ben pagada, i tots ho havíem de saber. I jo crec -torne a dir que fa tants anys- que als clients ens tenia ben bé igual. Per a nosaltres era molt més important mirar de passar de la millor manera possible el temps en aquella casa trista i decaiguda, on compartíem tan bé com podíem cambres fosques, llits desballestats i subnormalitats diverses. Si no pose cometes a subnormalitats és perquè era així com ens definia el règim que ens havia creat. Tinc guardat el certificat que ho diu. Diagnóstico: subnormal.

Jo llavors no ho sabia, és clar. Encara estava aprenent a llegir i començava a sentir parlar en castellà. Allà, a banda de l’ama andalusa del negoci ruïnós que era aquella casa, hi veníem gent de tot arreu de l’estat perquè enfront hi havia el sanatori on, amb voluntat però sense massa traça, miraven de tractar uns xiquets a qui una mala coincidència biològica regalà el contacte indecent amb el virus de la pòlio. Una coincidència biològica, però, sobretot, una ‘negligència’ criminal de l’autoritat competent -negligència diuen alguns: potser; criminal, segur. La veritat és que més aviat sembla que el règim del general Franco es va desentendre sense remordiments de les vacunes que haurien frenat una epidèmia que segons ells no existia, encara que sí que n’existien -i existim- els afectats. A milers.

De manera que la mort d’una dona per a mi completament desconeguda m’ha dut a escriure açò. Perquè m’ha activat en la memòria profunda aquella relació. I perquè per a aquells que vam superar amb vida el conflicte biològic, el dia a dia s’oposa feroçment a l’argument cínic dels qui es neguen a condemnar i jutjar el franquisme més enllà de fer-ho de boqueta i diuen que això només serveix per a remoure el passat i velles ferides. Quin passat? El que és inevitablement present cada dia, cada hora, cada moviment? I no ho dic pel Borbó. O sí?

Publicat a VilaWeb Ontinyent

Publicat dins de VilaWeb | Deixa un comentari

Faena d’hostaler

3

blocaires en la pedra de bassetJa s’hi han referit alguns dels comentaristes del comboi de blocaires i subscriptors de VilaWeb de fa un parell de setmanes: l’oratge ens va respectar.

Si dic que no vam fer cap pacte perquè fóra així és evidentment per seguir la broma. Però sí que dic de manera seriosa que això, l’oratge -o més concretament el mal ortage-, era pràcticament l’única cosa que em preocupava de manera important. Precisament perquè no estava en cap de les nostres mans. No és que hi haguera una programació destacada a la intempèrie, tret de la visita als rellotges de sol, però sempre és més agradable no haver d’anar amagant-se del vent o de la pluja. També egoistament pensant en un servidor, que comprova com la llei de la gravetat va fent-se més efectiva combinada amb la pluja a mesura que passen els anys.

La resta… no és que fóra bufar i fer ampolles*, però treballar amb gent professional i de miquel gil i botifarraconfiança facilita molt la faena. I també la cordialitat dels visitants. Sopar, dormir, dinar, els espais per a la xerrada i la trobada… un parell escàs de minuts de preocupació per com ordenar-ho i col·locar tothom, i ja està. L’Hostal de Carrícola ho va posar molt fàcil, i a Ca les Senyoretes no cal dir-ho.

Estic content de com va anar tot, indubtablement gràcies a la gran ajuda de l’Enric Marco. La part ‘teòrica’ de la trobada de sopar trobada blocaires a otosparlar de blocs i del diari (ací potser ens va faltar una miqueta de més temperatura) i la xerrada tingueren el nivell que jo esperava i sabia. Però més enllà d’això, compartir taules (‘taulades’ en diem ací, en referir-nos a molta gent asseguda a taula) amb accents i experiències diversos; trobar-nos al voltant de Miquel Gil i Botifarra com qui seu davant del foc i s’hi queda embadalit; mostrar i demostrar als amics llunyans finalment coneguts en persona que el país és viu no només perquè ho diem sinó perquè ho vivim; i ensenyar un territori ignot i acollidorament vital, tot això ja valia la pena de dedicar-me a fer d’hostaler un parell de setmanes, com havia pronosticat l’Assumpció a qui vam trobar molt a faltar.

Ho hem dit moltíssimes voltes. I no pararem mentre continue sent necessari: els principatins haurien de baixar al País Valencià més sovint i sense prejudicis. Potser ara el govern de la nova república podria organitzar alguna cosa al respecte. Si no, com sempre, ja ho farem nosaltres.

* Bufar i fer ampolles: Entre les converses amb els blocaires i subscriptors que es van aplegar en la trobada va eixir a nomenar-se el cas del vidre de l’Olleria. N’hi ha que no ho sabien, que ací se’n feia de manera importantíssima. I justament això m’ha recordat el cas d’aquesta expressió i com me la va recordar ma mare fa… ni sé els anys. Era quan TV3 començava a sintonitzar-se en aquest territori. Hi feien uns dibuixos sobre la història de Catalunya protagonitzats per un drac, que en un dels episodis va dir allò de ‘bufar i fer ampolles’. Ma mare, de seguida, hi va afegir: ‘mira, això sempre s’ha dit ací!’. Poble de vidriers.

Chào ông Viêt Nam: Otos – Vall d’Albaida: Trobada de blocaires – El viatge

Chào ông Viêt Nam: 08.12.16 – Otos: Trobada de blocaires

Chào ông Viêt Nam: 09.12.16: Otos, segon dia. Trobada de blocaires: De rellotges i pedres

Chào ông Viêt Nam: 09.12.16: Otos, segon dia. Trobada de Blocaires: De rellotges i pedres

Finestra Fotogràfica: València, entre tren i tren

Escrits injustificables: Trobada de blocaires de VilaWeb

Totxanes, totxos i maons: Dia i mig a la Vall d’Albaida: Carrícola

Totxanes, totxos i maons: Dia i mig a la Vall d’Albaida: a Otos, amb les Senyoretes i els mestres Gil i Botifarra

Totxanes, totxos i maons: Dia i mig a la Vall d’Albaida: a Otos, amb rellotges de sol i la Pedra de Basset

Des de la Plana: Otos, 2016

Publicat dins de VilaWeb | Deixa un comentari